Òmnia L’Bakkali (Barcelona, 1999) se sent orgullosa de les seves arrels i ho demostra en el llibre d’autoficció que acaba de publicar Un far a tres minuts de casa el segon llibre de la col·lecció Brunzits de la Juliana Canet i que forma part de l’editorial Columna. Catalana i de pares marroquins ha decidit aprofitar la seva experiència personal per parlar del racisme que hi ha a la societat i els conflictes que es poden trobar els fills d’immigrants. Tot i que no ha experimentat situacions greus de racisme, sí que conviu amb comentaris com ara “no sembles d’aquí” o “que bé parles el català” formes de racisme més desapercebudes. Considera que es pot fer activisme a través de l’escriptura, que té el deure de parlar-ne, de desmuntar prejudicis dels immigrants i celebra la fortuna d’haver pogut créixer amb dues cultures que l’han enriquit.
Acabes de publicar ‘Un far a tres minuts de casa’. Què ens expliques en aquesta història?
Explico el conflicte generacional que hi ha entre el món d'on venen els immigrants i aquest nou món, aquesta nova terra que els acull. I també la problemàtica que es genera amb els seus fills.
Per què tries el tema del racisme i la immigració?
Perquè soc filla de pares immigrants. Com ho controlo i és el conflicte que m'he trobat jo, volia aprofitar la meva experiència, ja que tenia l'oportunitat de parlar-ne.
La història és parcialment autobiogràfica perquè la protagonista és filla de marroquins i estudia dret com tu.
És el que passa amb les autoficcions, que sempre hi ha una part de l’autor i una part de ficció. Al principi parlo més de l'experiència pròpia, de casa meva, dels meus pares, però després intento crear aquesta ficció que també li dona sentit al llibre.
Ha estat la Juliana Canet qui t'ha proposat escriure'l? Com ha anat?
Recordo que estava treballant i de sobte vaig rebre un missatge de la Juliana que em deia: “T’haig de proposar una cosa”. Em va parlar d’aquest projecte, que és la col·lecció Brunzits, el somni que ha tingut sempre, de fer d'editora. I també és un somni que se'ns està complint a nosaltres, que hi estem participant.
Et va donar via lliure perquè triessis la temàtica i la història?
Jo crec que massa via lliure, perquè em va dir: “Parla del que tu vulguis, jo confio en tu”. Jo no volia centrar-me només en el fet de ser filla d'immigrants, no volia reduir-me només a parlar d’immigració i racisme. Però, un parell de mesos abans d’entregar la còpia, vaig canviar totalment el guió de la narració i, ja que soc filla d'immigrants, vaig aprofitar l'oportunitat per parlar-ne.
Un parell de mesos abans d’entregar la còpia, vaig canviar totalment el guió de la narració i, ja que soc filla d'immigrants, vaig aprofitar l'oportunitat per parlar-ne
Quin missatge vols transmetre amb el llibre?
Jo crec que té doble funcionalitat, aquest llibre. Per una banda, fer d'acompanyant a les persones com jo, que són fills d'immigrants. I per l’altra, la funció formativa de les persones que no es veuen tan reflectides amb la història, però que puguin arribar a entendre què vol dir ser fill d'immigrants.
La societat catalana és racista?
Totes les societats són racistes, fins i tot en la mateixa mesura. Tenim molta por al que és desconegut. Una persona que no està acostumada a la immigració, que no n'ha vist mai o que no n'està familiaritzada, no arriba a entendre què vol dir ser immigrant.
Totes les societats són racistes, fins i tot en la mateixa mesura. Tenim molta por al que és desconegut
Tu has viscut casos de racisme?
No n’acostumo a viure gaires. Per sort o per desgràcia, el meu físic és una mica ambigu i d'entrada la gent no assumeix que soc filla d’immigrants. I també crec que és pel meu nom, i perquè sorprèn que parli el català tan bé. Sí que m’ha passat d’estar en un espai públic i que algú comencés a criticar la immigració i a fer un discurs racista. I després hi ha casos més petitets, com ara comentaris de l’estil: “No sembles d’aquí” i haver de respondre que soc d’aquí. Però tinc la fortuna de no haver patit mai un cas de notable racisme.
Per sort o per desgràcia, el meu físic és una mica ambigu i d'entrada la gent no assumeix que soc filla d’immigrants
Trobo que li dones poca importància a aquestes situacions de racisme.
Sí, perquè al final hi ha una cosa inevitable que és que sempre em comparo amb situacions més greus i penso “tinc sort de no haver passat mai per una situació com aquesta”. Per exemple, mai m'han identificat només per les meves aparences. En les intervencions policials sempre van a les persones que semblen més incíviques, o sigui, les persones que semblen de fora.
En les intervencions policials sempre van a les persones que semblen més incíviques, o sigui, les persones que semblen de fora
I com ha estat conviure amb dues cultures?
Jo crec que és molt enriquidor perquè per una part, vius la cultura de les teves arrels i també aprens la cultura d'allà on estàs tu. Soc molt afortunada perquè he pogut viure festivitats que potser només estant en un lloc no hagués pogut conèixer. Per exemple, he crescut celebrant la festa del xai i també Nadal. És molt enriquidor viure entre dos mons.
I què t'agrada més de cada cultura?
Del Marroc m'agrada molt aquest sentit de familiaritat, de com es comporta la gent, hi ha molt de respecte. Hi ha la cultura de l'acollida, és a dir, si ve una persona que no coneixes de res, la rebràs a casa, li posaràs un te i unes pastetes. Aquí no passa tant, cadascú es tanca a casa seva. I el que m'agrada d'aquí és la varietat de pensament, és la societat tan heterogènia. Quan anava a l'escola, potser perquè era de Badalona, tenia companys marroquins, xinesos o xarnegos, i això és molt enriquidor.
Del Marroc m'agrada molt aquest sentit de familiaritat, de com es comporta la gent, hi ha molt de respecte
Has hagut de renunciar a alguna cosa com a filla d'immigrants?
Crec que existeix una crisi d'identitat entre els fills d'immigrants perquè moltes vegades, no sé si per vergonya, acabem desentenent-nos del món d’on venim. Per exemple, a mi m'encanta la música marroquina o els programes de televisió que emeten durant el Ramadà. Però sovint, els fills d’immigrants que neixen aquí s'acaben oblidant del lloc d’origen. Està bé adoptar tot allò del lloc on t’arreles però mai oblidar les arrels.
Els fills d’immigrants que neixen aquí s'acaben oblidant del lloc d’origen. Està bé adoptar tot allò del lloc on t’arreles però mai oblidar les arrels
T'agrada la música marroquina i no renuncies a les teves arrels. Quina relació tens amb el Marroc?
Jo crec que em passa, com en la majoria dels fills d'emigrants, que el Marroc el trepitgen molt poc. Hi vaig els estius quan hi ha l'oportunitat, perquè tampoc et pots permetre anar-hi cada estiu. Però, intento anar-hi amb la meva família el màxim que podem. He viatjat molt poc amb la meva família perquè els viatges familiars que hem fet han sigut sempre al Marroc. La meva relació amb el Marroc és una relació completament familiar, sempre estic allà amb la família, tant de la meva mare com del meu pare i sí, sentir-me com que no he acabat de desentendre’m, que encara formen part de la meva vida.
Fa poc hi va haver el terratrèmol.
Sí, per sort, ha tocat lluny de la meva família, però hi ha molta gent que li ha tocat a casa i avui ja no hi són per explicar-ho, una tragèdia.
Em deies que celebres el Ramadà. Quin vincle tens amb la religió?
Prefereixo no parlar-ne.
Ho van tenir fàcil els seus pares per integrar-se quan van arribar?
No. Ho van tenir molt difícil per integrar-se. Per començar, tu estàs arribant a un lloc sense res, amb la motxilla buida i has de començar des de zero. Els meus pares es van haver d'explotar a ells mateixos moltíssim per tenir una nova vida aquí. Que sovint hi ha aquest discurs que arriben aquí i no fan res i viuen de les ajudes, i és un discurs demagog.
Els meus pares es van haver d'explotar a ells mateixos moltíssim per tenir una nova vida aquí
Què pot fer una societat per ajudar a integrar la gent que ve de fora?
Jo crec que el primer que hem de fer tots és començar a veure les altres persones que venen aquí, no com a persones estranyes i diferents de nosaltres, sinó com unes més, serà llavors quan començaran a sentir-se part d'aquí i a voler-hi formar part. I no se sentiran forasteres en aquest nou món. Intentar ajudar aquestes persones al fet que no se sentin en un ambient hostil. I llavors ja podem parlar de fer una societat més integradora.
Quins prejudicis tenim sobre els marroquins?
Sempre es relaciona un marroquí amb una persona incívica, que no treballa o fins i tot que ve a treure’ns la feina. Una persona que viu de les ajudes, una persona homòfoba, trànsfuga i totes les fòbies que existeixen. Sempre els relacionem amb un adjectiu despectiu i són persones com nosaltres. N’hi ha de més treballadors, la gran majoria venen a buscar feina, de fet, no venen aquí a viure de les ajudes ni ho volen. Quan pensem en marroquins, pensem en persones que viuen al carrer, que no s'integren, que no s'eduquen.
Sempre es relaciona un marroquí amb una persona incívica, que no treballa o fins i tot que ve a treure’ns la feina
Les religions ens ajuden a entendre'ns entre comunitats o ens separen?
El que diuen les religions és que hem d'estimar el pròxim. Les religions mai han de fer d’eina de separació entre cultures. Jo crec que més aviat al contrari. El que s'ha de fer com a creient és intentar que la religió ens apropi a la resta i no pas que ens separi.
Les religions mai han de fer d’eina de separació entre cultures
I quin paper juga la llengua per integrar un immigrant al seu país d'acollida?
Una persona que hagi après català tindrà moltes més ganes de conèixer la cultura i podrà participar molt més en les institucions, o en la política. Una persona que domina la llengua deixarà de sentir-se forastera.
Hauríem d'exigir el català, fer-lo obligatori com ha fet Andorra?
Per mi sí, al final una llengua cooficial és una llengua que no estem obligats a aprendre, però que és igual d’útil que la resta de llengües. Hem d'intentar eliminar els prejudicis contra la llengua i començar a utilitzar-la més a tot arreu i a favor de tothom. Parlar el català a tothom.
Hem d'intentar eliminar els prejudicis contra la llengua i començar a utilitzar-la més a tot arreu i a favor de tothom
No portar vel és un acte de rebel·lia?
Prefereixo no comentar.
Et consideres una activista en contra el racisme?
Jo penso que sí, que es pot fer activisme a partir d’escriure. Quan estàs fent activisme el que intentes és que la gent conegui una mica el teu punt de vista i fins i tot aprengui d'aquest punt de vista. Jo em considero una activista en contra del racisme i a favor dels fills d'immigrants, com a filla d’immigrant que soc.
Es pot fer activisme a partir d’escriure
Òmnia L'Bakkali ens llegeix un fragment del seu llibre Un far a tres minuts de casa