Associem els estius amb la platja, el sol, les gandules i el descans més enllà del tràfec productiu de la resta de l’any. Però i si fos un espai perfecte per a l’activitat creativa? A L’estiu passat (Comanegra), el periodista Joan Safont demostra que per a molts dels més coneguts escriptors i artistes catalans del segle XX així ho va ser. L’autor explora, al llibre, els períodes vocacionals de noms com Verdaguer, Carner, Espriu, Vinyoli, Rodoreda o Maragall i explica com les experiències dels mesos de calor es vinculen molts cops decisivament amb la creació de les seves obres.
El llibre és un compendi d’articles publicats originalment a Revers, secció cultural d'ElNacional.cat, que Safont ha ampliat amb altres materials. Se centra en els destins que formaven part de la geografia dels Països Catalans, deixant de banda els internacionals, i cobreix un ampli ventall d’escriptors, entre els quals també es colen noms d’altres disciplines com Carmen Amaya o Joan Miró. Es tracta, en definitiva, d’una col·lecció de les relacions entre els nostres artistes i el seu territori que ens il·lumina sobre la seva inspiració i procés creatiu i que prova aquella màxima que els artistes no descansen mai.
Dels Pirineus al Maresme
Jacint Verdaguer, poeta modern de Catalunya per excel·lència, va viatjar fins al Balneari de la Presta, al Vallespir, durant l’estiu del 1879, amb l’objectiu, entre d’altres, de coronar el Canigó. Quedaria meravellat pel contacte amb la gent senzilla i la riquesa de llegendes, contes i cançons que s’havien conservat a través de la tradició oral en aquell territori. Històries, en alguns casos, sobre la pròpia muntanya que descrivien reunions prohibides de bruixes al seu cim i que inspirarien Canigó, el seu gran poema èpic. El de Verdaguer és només un exemple de com els estius, la geografia associada i les experiències que s’hi viuen han inspirat l’obra d’escriptors, tant en la literatura catalana com més enllà. No es tracta, en aquest cas, de la literatura de viatges, que recull les impressions d’un autor que marxa fora del seu lloc d’origen, sinó d’una cosa diferent: de com el contacte amb el territori i els horitzons diferents de la residència habitual poden convertir-se en motor creatiu per inspirar històries i obres.
Una col·lecció de les relacions entre els nostres artistes i el seu territori que ens il·lumina sobre la seva inspiració i procés creatiu i que prova aquella màxima que els artistes no descansen mai
L’operació funciona també en el cas d’un dels grans poetes catalans de la segona meitat del segle XX: Salvador Espriu. Tot i que la vida familiar transcorria sobretot a Barcelona, els Espriu, família adinerada, se solien traslladar a una bonica casa al carrer Perera d’Arenys de Mar durant els mesos de calor. Al pati de la casa, el Salvador nen hi jugava durant hores, solitari, amb barques de paper que ell mateix feia i que posava en un safareig en què fins i tot una vegada va estar a punt d’ofegar-se. I la casa també acollia la visita de familiars i els amics del pare. La casa i el poble serien la llavor sobre la qual el poeta i escriptor construiria tant Primera història d’Esther, la seva primera obra teatral, com el mite de Sinera en general i l’evocació d’un món perdut que era antítesi del present fosc de després la Guerra Civil.
I n’hi ha més, sense ni tan sols que ens calgui moure’ns del Maresme. Els mesos d’estiu de Joan Maragall anaven també indefectiblement lligats al nom de Caldes d’Estrac, Caldetes. Els banys termals i les torres d’estiueig de la població, com d’altres de la comarca, eren un destí perfecte per a la burgesia barcelonina, apuntalada per l’arribada del tren. I Maragall no era immune als seus encants. Des de principis de segle fins al 1910, Maragall s’hi traslladaria amb l’arribada de la calor per entregar-se a la “vida tranquil·la”. En aquest cas, per ell l’expressió es referia, entre d’altres, a traduir Novalis “davant la majestuosa ratlla de l’horitzó marí” mentre veia els nens banyar-se al mar i fer volar estels al vent de la platja. La proximitat amb el mar seria clau també per inspirar Nausica, l’obra pòstuma del poeta, inspirada en el llibre homònim de Goethe.
Begur: de Carmen Amaya a Joan Vinyoli
L’estiu passat és un recull de caire enciclopèdic del contacte entre autors i destins de vacances. Escrit amb estil periodístic, està ple d’anècdotes curioses sobre alguns dels escriptors catalans més rellevants del segle XX. Els articles de Safont obren una porta al món d’aquests creadors, a les seves formes de vida, a les seves rutines estiuenques, les seves fílies i també als processos i experiències a través de les quals trobaven inspiració per crear. I aquesta última s’acaba convertint potser en la part més interessant del volum. Al llibre, també s’hi colen alguns artistes fora de l’òrbita de les lletres. N’és un exemple la bailaora Carmen Amaya. La Capitana, com se la coneixia popularment, es va enamorar del Mas d’en Pinc, a Begur, un casalot construït en època medieval per defensar la població. I allí hi moriria.
Amaya va passar-hi els dos últims anys de la seva vida, del 1961 al 1963, gran part d’ells encara en actiu. Al Mas, Safont afirma que hi va poder “trobar la calma”, malgrat la malaltia renal que patia i que li acabaria provocant la mort. En tot cas, Amaya personifica el trajecte de les platges del Somorrostro a Begur, un de no gaire habitual. La curiositat és que la bailaora va coincidir a la localitat empordanesa amb un altre artista català, Joan Vinyoli. Tot i que no hi ha cap evidència ni que coincidissin ni que tinguessin relació, els estius del poeta català també estan estretament vinculats a Begur. Hi va llogar diverses cases i gaudia veient sortir el sol des del castell de la població. De la seva importància, ell mateix en va deixar testimoni: “El lloc important i definitiu com a centre de les meves experiències de tot ordre poètic i vital va ser Begur”, escriuria.
Els paisatges de Miró i Picasso
I l’estiueig també funcionava com a moment clau i d’exaltació creativa en el cas dels pintors. Joan Miró, un dels artistes més universals i influents de tot el segle XX, va decidir que es volia dedicar a les arts gràfiques al Mas de Mont-roig del Camp que els seus pares havien comprat a la primera dècada del 1900. Hi aniria per recuperar-se d’una malaltia i es trobaria amb una epifania que l’abocaria a aquella vocació. Des de llavors, tornaria cada estiu durant més de quatre dècades a aquella casa pairal del Camp de Tarragona. Els seus paisatges serien més que rellevants per a l’evolució artística del jove pintor, que retrataria la platja de la població o l’església als seus quadres. Fins i tot es procuraria un taller durant els anys quaranta on podria tant pintar tranquil·lament com dedicar-se a fer escultures.
I sense marxar de la mateixa província, hi podem trobar el rastre d’un altre dels artistes més coneguts del segle passat: Pablo Picasso. El malagueny va passar una temporada important de la seva joventut, quan no havia fet encara els divuit anys, al poble d’Horta de Sant Joan, al peu del massís dels Ports de Beseit. Hi va arribar perquè es tractava de la localitat natal d’un dels seus amics barcelonesos, el també pintor Manuel Pallarès. El marcaria l’estada que ambdós van fer el mes d’agost del 1898 al bosc, pintant i vivint de forma salvatge i on va estar a punt de morir ofegat travessant un corrent d’aigua al massís. En definitiva, el llibre ens permet establir un mapa de destins i localitats marcades per la petjada d’escriptors, pintors i músics del país. Una geografia que ens apropa al territori dels Països Catalans amb una mirada diferent, conscients que les seves localitats i indrets estant estretament vinculats a les obres que hem llegit, rellegit i contemplat durant més d’un segle.