Aquisgrà, 21 de maig de 987. Fa 1.035 anys. Lluís V, 15è i darrer rei de França de la dinastia carolíngia, moria en estranyes circumstàncies. Borrell, 15è comte carolingi de Barcelona i 5è de la nissaga Bel·lònida, no acudiria a Aquisgrà a renovar el jurament de vassallatge al nou rei Hug Capet; i el secundarien diversos comtes carolingis de la meitat sud de la Marca de Gòtia. Tots plegats precipitarien la primera independència dels comtats catalans. Però sempre ens hem preguntat per què els comtats de la meitat nord de la Marca de Gòtia no van participar en aquell moviment. I, en quin moment; i sobretot en quin lloc, va sorgir aquella identitat diferenciada: el trencaclosques comtal que, possiblement, ja s’anomenava Catalunya —si més no, a un nivell molt popular—; i que prefigurava el que més endavant seria el Principat de Catalunya.
El 'Far south' carolingi
La conquesta i repoblació carolíngies de la Marca de Gòtia, en la seva primera fase (754-897); va ser una operació lenta i dificultosa. Els diversos actors que van participar en aquella empresa (l’exèrcit i l’administració carolingis; els descendents de l’exili visigòtic de la Tarraconense al regne dels francs; i la població autòctona que havia quedat en els llimbs d’una precària dominació àrab); van crear un paisatge molt complex que exigiria grans dosis de negociació. L’anomenada Revolta d’Aissó (826-827), que seria una brutal explosió de violència als comtats sud-pirinencs (i que seria la veritable primera guerra civil catalana), il·lustra les dificultats d’aquell procés i, sobretot, la naturalesa d’extrema perifèria i de perillosa frontera d’aquells comtats. Durant els segles VIII, IX i X, aquella regió seria una mena de far south del món carolingi.
L’element indígena
Aquell far south no era tan sols una terra d’aventurers. També era un país amb una minoria autòctona que havia resistit bé la precària dominació àrab i que, amb el decurs del temps, s’havia distanciat de la cultura de l’exili; i encara més de la cultura franca. Després de la recuperació carolíngia del territori pirinenc (775-785), observem una enconada resistència del clergat autòcton (que durant dècades havia viscut en la semiclandestinitat de la dominació àrab) a les innovacions litúrgiques que imposa la cancelleria carolíngia. O una gelosa conservació que la població pirinenca fa de les institucions ancestrals que havien resistit i transcendit la romanització (la propietat comunal, el matriarcat). Aquests detalls ens dibuixen un paisatge molt complex amb una part de la societat molt refractària als canvis externs; i, per tant, genuïna i singular.
El desert de les Corberes
En el moment culminant de la seva extensió territorial (801-985), la Marca de Gòtia va abastar l’arc mediterrani del Golf del Lleó, entre el delta del Roine (comtat de Nimes) i el del Llobregat (comtat de Barcelona). Durant aquella etapa (segles VIII a X), la Gòtia va ser una unitat política i militar; però just al centre (a mig camí de Nimes a Barcelona) hi havia una barrera natural que dividia aquella marca: les Corberes, un massís erm i inhòspit entre Leucata (al nord) i Salses (al sud) —és a dir, entre els comtats de Narbona i del Rosselló—; que delimitava perfectament la regió que s’havia consolidat plenament de la que estava en procés de consolidació. En aquell context històric, les Corberes es va convertir en la fita que marcava la fi del món segur i el principi d’un espai amenaçat, perillós i, de vegades, terriblement salvatge.
Els Bel·lònides
No obstant això, a l’inici d’aquella història (a cavall dels segles VIII i IX) apareixen els Bel·lònides, destacats protagonistes d’aquell procés d’articulació del territori. Els Bel·lònides eren remotament originaris de l’exili visigòtic al regne dels francs (714-754); i la seva aparició en escena es produeix a la meitat nord de la Marca de Gòtia (cap al 800), quan es completa la recuperació carolíngia de la Narbonense. Bel·ló (circa 750 - 810); fundador de la nissaga, és un dels primers comtes carolingis de Carcassona. Però el seu destí mirava cap al sud. I les següents generacions de la nissaga van acompanyar les diverses fases d’avanç carolingi, i van ocupar diversos setials comtals sud-pirinencs (Urgell, Cerdanya, Empúries). Guifré el Pilós (840-897), net de Bel·ló, semblava destinat a eliminar les distàncies que separaven les dues meitats de la Gòtia.
Guifré el Pilós
Efectivament, el mític comte Guifré va recollir els fruits de la llarga implicació dels Bel·lònides en el projecte carolingi. Va reunir el nomenament de la majoria dels comtats de la Gòtia. I va ser casat amb una rebesneta de Carlemany, amb la qual cosa la seva descendència es convertia en una branca menor de la família imperial. Però la seva inesperada mort impediria culminar el projecte. Per primer cop, aquell univers de dominis es transmetia per herència (897); però el primogènit i la resta de fills i fillols es van repartir el lot, i la Gòtia va quedar, de nou, fragmentada. Passat un segle (985), quan Borrell va iniciar el camí de la independència, els comtes de la meitat sud eren tots parents propers entre si. Però amb els de la meitat nord, eren parents molt llunyans.
La Revolta d’Aissó
Dit això, podem donar resposta a la qüestió de l’enunciat de la peça: “On va néixer Catalunya?”. Fins i tot podem respondre a la qüestió “Quan va néixer Catalunya?”. De fet, són dues preguntes inevitablement associades, i les seves respostes es complementen. I en aquest punt, podem respondre que la idea “Catalunya” (no tant el nom) entesa com una identitat singular i diferenciada, neix a cavall dels Pirineus (a banda i banda), sobre el territori dels comtats carolingis de la Catalunya vella. I, més concretament, en un passadís territorial que connectaria les valls altes i mitges dels rius Ter, Llobregat i Segre. És pràcticament segur que aquesta identitat es va expandir i generalitzar després de la Revolta d’Aissó (826-827). Si més no, a un nivell popular. Però, per què en aquell moment i per què en aquell indret?
La fàbrica d’una identitat
Segons la historiografia catalana, aquella guerra va marcar un abans i un després en l’evolució dels comtats catalans primigenis. Després d’aquella “carnisseria” el país trigaria més de mig segle a recuperar els màxims anteriors al conflicte. Però, quan Guifré va assolir el poder (870) i va posar el país a treballar (l’obra colonitzadora de la Catalunya central), es va produir un moviment formidable. Masos, pobles i conreus massacrats i carbonitzats durant el conflicte (826-827) i abandonats durant dècades, es van restaurar i convertir en el destí de milers d’immigrants que procedien del món autòcton i d’arreu de la Marca de Gòtia. I aquella terra devastada es transformaria en un espai d’activitat i de mestissatge que culminaria la fàbrica d’una identitat.
