Dilluns passat, dia 31 de juliol, va fer 525 anys que s'exhauria el termini que la cancelleria dels Reis Catòlics havia donat a la comunitat jueva per abandonar definitivament els dominis de la monarquia hispànica. Un polèmic decret que posava fi a l'existència d'una importantíssima comunitat cultural i religiosa que havia arribat a la península ibèrica tretze segles abans. Els sarcòfags de la necròpolis de Tàrraco, per posar un exemple, revelen que la comunitat jueva habitava la Hispània romana des de la centúria del 200. Durant 1.300 anys, les comunitats jueves van formar part activa de la història peninsular. L'expulsió dels jueus hispànics —la diàspora sefardita— es convertiria en l'episodi més tràgic de la història medieval peninsular. Obligats a malvendre el patrimoni, acabarien dispersos per diversos ports de la Mediterrània i de l'Atlàntic i, amb molt esforç, refundarien comunitats que, en alguns casos, aconseguirien mantenir la llengua d'origen.

Decret d'Expulsió, signat pels Reis Catòlics / Font: Wikimedia Commons

D'on venien els jueus catalans?

Al tombant de la nostra era, Palestina —el nom que els dominadors romans havien donat a la nació d'Israel— era la província més conflictiva de l'Imperi. Alguna cosa semblant al que ha estat, contemporàniament, Euskal Herria respecte a Espanya o Irlanda del Nord respecte a la Gran Bretanya. Un conflicte que els romans, amb la seva habitual brutalitat, van resoldre amb una repressió monstruosa que va venir acompanyada d'una formidable expulsió. La diàspora jueva es convertia en un fenomen de gran abast i una bona part de la nació israelita acabaria escampada per les grans ciutats riberenques de la Mediterrània romana. Els testimonis arqueològics confirmen que Tàrraco (Tarragona), Emporion (Empúries) o Dertosa (Tortosa) van albergar importants comunitats israelites. La comunitat jueva catalana medieval, com la resta de comunitats jueves de la Mediterrània occidental, tenia un origen que es remuntava a l’època de dominació romana.

Com arriben a ser catalans?

El que no està tan clar és com van resistir el trencament del fil de la història que va representar la invasió àrab. Sabem que un cop dissolt l'Imperi romà, les oligarquies provincials, que es van reservar el poder econòmic, i les oligarquies visigòtiques, que van prendre el poder polític i militar, van dictar lleis molts restrictives, pràcticament persecutòries, contra les comunitats israelites. I sabem també que els àrabs —paradoxes de la història— van restituir el paper rellevant dels jueus en la societat hispànica. Naturalment, en la zona de dominació musulmana. Llavors podem entendre la importància que van adquirir a Turtusha (Tortosa) o a Lareda (Lleida). Però difícilment podem fer-nos una idea del que els va passar als de Tàrraco o als d'Emporion, ciutats que van ser abandonades durant la dominació islàmica. Els jueus de Girona o de Barcelona de l'any 1000 procedirien de les terres meridionals de l'Imperi franc com tants altres protocatalans d'aquella època.

Qui eren els jueus catalans?

Els jueus catalans medievals parlaven català. El català medieval, naturalment. Tant els de Perpinyà com els de València. I això vol dir que les comunitats israelites eren part indissociable del conjunt de la societat. Amb la particularitat que, mentre les elits cristianes utilitzaven el llatí com a llengua de cultura, les elits jueves mantenien un hebreu arcaic limitat a l'àmbit de l'escriptura i de la litúrgia que, com el llatí dels cristians, només era conegut per la minoria lletrada. La llengua familiar i vehicular dels jueus catalans, valencians i mallorquins medievals era el mateix català que el del conjunt de la societat. El de les cases, el dels carrers, el dels tallers i el dels negocis de tots els calls —els barris jueus. I això planteja una qüestió: per què els jueus de parla catalana expulsats el 1492 no van conservar la seva llengua, com en canvi ho van fer els jueus de parla castellana que van donar origen a l'idioma sefardita? O dit d'una altra manera: per què no hi ha una llengua sefardita catalana?

Els pogroms

L'any 1492, les comunitats jueves catalana, valenciana i mallorquina estaven molt delmades. Abans dels pogroms de 1391, s'estima que el cens jueu a Catalunya era de 50.000 persones, que representaven un 15% del total de la població. En canvi, un segle més tard havia quedat reduïda a 8.000 persones. Si bé és cert que en aquells monstruosos pogroms van morir centenars de famílies, també és cert que la brutal pressió social antisemita, en un paisatge general d'incultura i de superstició agreujat per una dramàtica crisi social, política i econòmica, va delmar substancialment la comunitat israelita. A Tàrrega van ser assassinades més de 300 persones de la comunitat israelita local, el 20% del total de la població. I a Girona, les fonts relaten que les escales d’accés al call van ser convertides en una macabra cascada de sang i de vísceres. Però les posteriors conversions, forçades o interessades, van delmar la comunitat jueva tant o més que els sanguinaris pogroms.

Mapa de la diàspora sefardita / Font: Arxiu d'El Nacional

La diàspora sefardita

La investigació historiogràfica més actual estima que el decret d'expulsió dels Reis Catòlics va significar, en el conjunt dels seus dominis, l'exili forçat d'entre 75.000 i 100.000 persones. Les mateixes investigacions estimen que les dues terceres parts del total procedirien de la Corona de Castella. I el terç restant, de la Corona d'Aragó, és a dir, entre 25.000 i 33.000 persones, de les quals unes 8.000 procedirien del Principat de Catalunya. Els jueus castellans van emigrar seguint camins diversos. La majoria van buscar recer en els ports comercials de la Mediterrània oriental, llavors sota domini de l'imperi turc. I una minoria va emigrar, amb una breu estada a Portugal, als Països Baixos. En qualsevol dels casos es van trobar amb entorns lingüístics molt diferenciats respecte al seu castellà vehicular. La voluntat de reconstruir les seves micro-societats desaparegudes a Sepharad, la península ibèrica, va fer que la llengua sefardita pervisqués en aquelles comunitats.

La diàspora catalana

En canvi, els jueus de parla catalana van emigrar, bàsicament, cap als principals nuclis comercials de la península itàlica. I si bé en aquella època l'italià contemporani no existia —és un invent sorgit posteriorment a la unificació italiana de 1860—, el que sí que existia era un sèrie de llengües d'origen llatí molt similars entre elles i molt similars, també, al català medieval, que explicarien el perquè de la no existència d'una llengua sefardita catalana. Els jueus catalans que van arrelar a Roma, a Liorna, a Lucca, a Florència, a Pisa o a Gènova transitarien, sense adonar-se'n, cap a les llengües pròpies del Laci, de la Toscana o de la Ligúria amb relativa facilitat i rapidesa. I no deixarien cap testimoni més enllà del nom d'algun carrer que, com la Via Catalana del barri jueu de Roma, revela l'existència d'uns catalans que, brutalment forçats, van haver de tancar la casa, abandonar les tombes dels seus difunts i malvendre el seu patrimoni per poder, simplement, seguir el camí de la vida.

Expulsió dels jueus de Sevilla, representació de Joaquín Turina Areal. Centro de Interpretación de la Judería de Sevilla / Font: Wikimedia

 

Imatge principal: Signatura del Decret d'Expulsió dels Reis Catòlics, representació d'Emili Sala i Francés / Font: Arxiu d'El Nacional