Only murders in the building, sèrie estrenada a Disney Plus, és una de les revelacions de l’any per la seva capacitat d’intrigar-nos i fer-nos riure a la vegada.
Les aparences enganyen
De la mateixa manera que a la vida no et pots refiar de les aparences, hi ha sèries que, a primer cop d’ull, enganyen, i és el cas de Only murders in the building.
Podíem donar per suposat que una sèrie amb Steve Martin i Martin Short de protagonistes ens divertiria, com també que no ho tindria difícil per destacar en un gènere, la comèdia, que no és especialment regular en termes de qualitat. Però el que no ens podíem imaginar és que aquesta sèrie estrenada a Disney Plus es convertiria en una de les grans sorpreses de l’any i que sabria treure tant profit de les seves premisses.
L’argument aconsegueix, per si mateix, generar un somriure. Els protagonistes són tres veïns d’un mateix edifici, dues velles glòries i una noia amb molts secrets, que l’únic que tenen en comú és la seva afició pels podcasts de True Crime, i més concretament un que condueix la pèrfida Cinda Canning. Una nit, apareix mort un dels veïns, i malgrat que la policia ho pretén tipificar com a suïcidi ells estan convençuts que es tracta d’un assassinat.
Al principi, arriben a dubtar de si són les seves ganes que sigui un crim, però aviat troben pistes que els donen la raó. Així es converteixen en detectius amateurs per enregistrar el seu propi podcast i mirar d’aclarir el cas, que arriba molt més lluny del que es pensaven.
La setmana es fa llarga
La sèrie compta amb el mateix Steve Martin entre els seus creadors i guionistes, i es nota. Aquest veterà actor, productor i músic sempre ha estat un dels grans del gènere i aquí aporta el seu gust per l’humor intel·ligent, corrosiu i, a estones, políticament incorrecte. El secret de Only murders in the building és que funciona als seus dos fronts fonamentals.
En el de la comèdia, perquè contra tot pronòstic arrisca molt. Els diàlegs, enginyosos i sempre ambivalents, es complementen amb unes inesperades incursions a l’onirisme que li donen un aire eixelebrat absolutament impagable. Només cal veure gags com el que té a veure amb Sting i la seva suposada mania als gossos (atenció a la predisposició del cantant a riure’s d’ell mateix), la reunió de veïns per vetllar el mort tot i que ningú el suportava o els intents d’un dels personatges per superar els seus traumes sentimentals i començar a sortir amb una veïna.
En el de la intriga, el que generava més incerteses, és on més desarma i el que li acaba donant un veritable sentit: el misteri no és un simple pretext per a l’humor, sinó que està molt ben elaborat, els girs estan perfetament calculats i aconsegueix una prodigiosa harmonia entre ambdós registres.
Only murders in the building funciona tan bé gràcies a aquesta sincronització entre comicitat i tensió, entre inquietud i somriures, entre una vella generació (Short i Martin, a la seva salsa) i una de nova (Selena Gómez, esplèndida). Acaba erigint-se, doncs, en la perfecta representació de la fragilitat de les aparences.
Mai pots donar res per sobreentès de les persones que tens més a prop i, en el món de les sèries, de les expectatives envers el que et disposes a veure. Aquesta, a més, ens interpel·la, perquè treu el detectiu que portem dins i ens fa viatjar als temps en què una sèrie podies degustar-la en lloc de fagocitar-la. Quan un títol que estrena un capítol per setmana aconsegueix que l’espera es faci llarga vol dir que està fent alguna cosa molt, molt bé.