El CaixaFòrum ha presentat avui Òpera. Passió, poder i política, una exposició, amb la música com a motor, destinada a "trencar la barrera que separa a molta gent de l'òpera", en paraules d'Elisa Duran, directora general adjunta de la Fundació Bancària La Caixa, promotora de la mostra. L'exposició tracta de repassar tres segles d'història de l'òpera, del segle XVII al XX, perquè segons Valentí Farràs, director del CaixaFòrum: "la història de l'òpera és la història del món en els darrers 400 anys". L'exposició, que va inaugurar-se el 2012 al Victoria and Albert Museum de Londres (que la va produir), ja ha passat per Madrid, i s'estarà a Barcelona fins al 26 de gener.
Una exposició per sentir
Aquesta exposició està pensada com una experiència immersiva, que es visita amb auriculars. Les gravacions s'activen automàticament a mesura que el visitant va passant per les diverses zones. D'aquesta forma, anirà escoltant fragments escollits de les diferents òperes analitzades, a més a més dels comentaris del mestre Josep Pons, director musical del Liceu. Tot això, mentre contempla les més de 300 peces de la mostra, prestades per més de 30 institucions: partitures, instruments musicals, vestits, quadres, decorats, bustos i retrats... Una de les peces més destacades és el piano d'Isaac Albéniz, però també la partitura original de Nabuco.
Vuit ciutats, vuit òperes de vuit músics, vuit moments de l'òpera
Kate Bailey, la comissària de l'exposició ha destacat que s'ha volgut portar l'espectacularitat de l'òpera a una sala d'exposicions. Explica que ha intentat explicar com l'òpera es reinventa contínuament a les diverses ciutats, però que alhora té el poder universal de la música. L'exposició s'ha estructurat, doncs, com un recorregut a través de vuit òperes representades a vuit ciutats, en què cadascuna exemplifica un moment de la història de l'òpera. Comença al Renaixement, a Venècia, amb L'incoronazione di Poppea, de Claudio Monteverdi, tot reflectint l'inici del gènere i la vida veneciana d'aquell moment. A continuació es fa un salt al Londres de 1711, on Georg Friedrich Händel va estrenar el seu Rinaldo (una combinació entre un públic britànic i música italiana feta per un músic alemany). Més tard es passa a la Viena en què Wolfgang Amadeus Mozart va presentar, el 1786, Le nozze di Figaro. D'aquí es marxa al Milà del Risorgimento, on el 1842 un Giuseppe Verdi molt implicat en el moviment nacionalista va presentar el seu Nabucco (un dels seus cants, el Va, pensiero, es va convertir, de facto, en l'himne dels partidaris de la unificació italiana). A continuació, la mostra ens trasllada al París de Napoleó III, on Richard Wagner va presentar el seu Tannhäuser el 1861. El setè espai està dedicat a la Dresden de 1905, on Richard Strauss va presentar la seva òpera "psicosexual" Salomé. L'última òpera analitzada és la Lady Macbeth de Mtsenk de Dmitri Xostakóvitx, presentada al Leningrad de 1934, en plena efervescència de la revolució russa (de fet, s'hi expliquen els conflictes d'aquest compositor amb el leninisme i la conflictiva relació entre òpera i política).
La sisena ciutat
La sisena ciutat de l'exposició és una incorporació nova, realitzada ex professo per a la exhibició d'Òpera. Passió, poder i política a l'Estat espanyol; no va estar present, doncs a la inauguració de la mostra al Victoria and Albert Museum. Està dedicada a la Barcelona de finals del segle XIX, quan el 1896 es va presentar la Pepita Jiménez d'Isaac Albéniz al Liceu (era una obra inspirada en la novel·la de Juan Varela que va causar un gran escàndol i que, segons el mestre Pons, es va avançar a la seva època). En aquest apartat es destaca que la vitalitat de l'òpera barcelonina, a diferència de la d'altres ciutats europees, no va sorgir de la protecció d'un Estat, sinó del dinamisme d'una burgesia molt potent. El Gran Teatre del Liceu i el MNAC han col·laborat amb l'exposició oferint importants peces del seu fons sobre Albéniz. Entre elles s'hi pot contemplar el retrat que va fer-li Ramon Casas o fins i tot una bomba Orsini, com la que va esclatar al Liceu.
Activitats per al públic
Valentí Farras ha anunciat les activitats programades pel Caixafòrum amb motiu d'Òpera. Hi haurà activitats pensades per al públic escolar. S'espera que més de 7.000 persones vegin un espectacle familiar de producció pròpia, pensada per a nens d'a partir de 5 anys: Papageno & Cia., dedicat a les òperes de Mozart. Es repetiran les òperes filmades en sessions de diumenge, que solen tenir un gran èxit al CaixaFòrum (sol omplir-se la sala). Se'n programaran quatre, coincidint amb l'exposició: L'incoronazione di Poppea, de Monteverdi (el 6 d'octubre), Le nozze di Figaro de Mozart (el 20 d'octubre), Nabucco de Verdi (el 3 de novembre) i Tanhäusser de Wagner (el 24 de novembre). A més a més de la conferència inaugural, a càrrec de Kate Bailey, el dijous 19 de setembre, hi haurà un cicle de conferències sobre l'òpera a càrrec del crític Jaume Radigales.
Òpera per a tots?
La comissària Bailey, en tancar la seva presentació de l'exposició, ha desitjat "que molts visitants que vinguin no hagin anat mai a l'òpera", tot confiant en què "amb l'exposició s'animin a anar-hi i a descobrir el món de l'òpera". Però la veritat és que aquesta exposició és més idònia per als amants de l'òpera que per als no iniciats. Bona part dels objectes exposats satisfaran més als melòmans que al simple curiós: les partitures originals poden encantar als fetitxistes, però no aporten gaire al coneixement de l'òpera del qui no en sap res, de la mateixa forma que el contracte matrimonial de Mozart és una peça de col·leccionista que no emocionarà al no iniciat. Les vaixelles i els vestits de les cortesanes venecianes no arriben a transmetre l'emoció de l'òpera de Monteverdi, com un vell plànol de París no ajuda gaire a entendre Tannhäuser. El gran encert de l'exposició és oferir un recorregut sonor per l'òpera, amb fragments de les diferents composicions. Un tastet musical que tal vegada pot ser determinant en motivar als visitants d'aquesta exposició.