Soc una persona a qui no agrada gens el futbol. De fet, tinc associades veus i sons de les retransmissions dels partits a un mal de cap petit i perenne de diumenge a la tarda que crec que em neix durant la infantesa (per mi, llavors, els partits duraven tres o quatre hores). Tampoc vull que penseu que ho dic orgullosa ni sentint-me més interessant que aquells a qui sí que agrada. Una vegada em van dir que és com que no t’agradi el formatge. Al final, a la vida, com més coses hi hagi que et donen felicitat, més sort tens: formatge, futbol o fer mitja. 

Tinc associades veus i sons de les retransmissions dels partits a un mal de cap petit i perenne de diumenge a la tarda que crec que em neix durant la infantesa

El futbol no m’agrada, però les polèmiques sempre m’arriben. I la darrera és la de la selecció espanyola de futbol femení. Breument: hi ha tanta tensió amb el seleccionador, Jorge Vilda, que quinze jugadores han demanat en un comunicat en què expliquen que la situació els afecta la salut, de no ser convocades. Sembla que fa poques setmanes van demanar la dimissió de Vilda. Hi ha conflicte perquè són una generació d’or i no aconsegueixen èxits amb la selecció. A més, l’entrenador exerceix un control excessiu cap a les jugadores i l’ambient al vestuari està completament enrarit. No estan d’acord amb el mètode ni amb el tracte. Davant de la fractura, hi ha hagut posicionament: una majoria de jugadores del Barça en contra de Vilda; les del Madrid no s’han pronunciat i, per tant, s’entén que fan costat al seleccionador. Aquests últims dies, dues jugadores nord-americanes (estrelles mundials, guanyadores de pilotes d’or i ors olímpics) han mostrat el seu suport a les jugadores que s’han rebel·lat. L’últim que se sap és que no s’ha inclòs les quinze noies a la convocatòria.

El futbol no m’agrada, però les polèmiques sempre m’arriben. I la darrera és la de la selecció espanyola de futbol femení

Hi ha moltes reflexions que em venen al cap davant d’un fet que, entenc, és inaudit. La primera és que hi ha una valentia admirable en la decisió d’aquestes noies. Hem de pensar que fa ben poc que es comença a parlar, a valorar i a fer cas del futbol femení. I, d’entrada, la seva posició les allunya de l’experiència professional que suposa jugar un mundial. Vull dir: estan tan convençudes de la injustícia, del fet que cal prendre una mesura dràstica, que en paguen un preu altíssim. Llegeixo que poden estar de dos a cinc anys inhabilitades perquè renunciar a la selecció és una infracció molt greu (els anys passen de pressa, pels esportistes d’elit). Quants ho faríem? Vull dir: quants ho refusaríem? Feu-ne un paral·lelisme amb la vostra feina, una oportunitat catapultadora, una experiència vital així i la pèrdua que pot suposar mantenir-te ferm. Quantes vegades no ajupim el cap perquè, al final, el que en traiem ens compensa, per molt abusiu que ens sembli el que hem d’assumir per arribar-hi? I aguantar per evitar un escàndol, un mal major, una hecatombe. Permetre-ho i perpetuar-ho. També em plantejo per què passa per primera vegada en un equip femení i com hauria actuat la Federació si no fos un equip femení. El dibuix de tot plegat és bastant clar.

Hi ha una valentia admirable en la decisió d’aquestes noies. Hem de pensar que fa ben poc que es comença a parlar, a valorar i a fer cas del futbol femení

Hi deu haver un malestar profund i una preocupació cap a les generacions futures de futbolistes. Ens agradaria sentir-les, a elles, és clar. Saber què és el que les ha portat fins aquí. He llegit, això sí, declaracions de Vilda: no pensa dimitir (feu el paral·lelisme al revés, ara, jo segurament estaria a casa morta de vergonya), diu que les noies han fet el ridícul a nivell mundial (ben servit d’autoimatge, ja veieu). També diu que demanar perdó seria un primer pas per refer el trencament i poder jugar. El d’elles, deia, és un gest de valentia. El d’ell, si fes autocrítica, si es plantegés què provoca un descontent tan majúscul, si prengués decisions, segurament també ho seria. Però no sembla pas que hagi d’anar cap aquí. Veurem.