Tothom se separa. Ho canten Els Amics de les Arts. És una realitat. Tan realitat com que hi haurà un dia que Oques Grasses se separaran. Igual que es van separar els Manel. Igual que se separaran Els Catarres, la Ludwig Band o The Tyets. Tothom se separa. Quan passarà? Quan ho deixaran córrer, els Oques Grasses? No ho sabem. Potser serà demà. Potser quan acabi aquesta breu gira que tenen programada per aquest 2025. Potser d'aquí a deu anys. Potser en Josep Montero publica un disc en solitari perquè té ganes d'explorar noves formes, noves companyies, produït per l'Alizzz, i després tornen. O potser no. No ho sabem. Però ara per ara, Oques Grasses no se separen.
Coda
"No podem dir res, perquè no hi ha res". Aquest matí m'he despertat a les sis i la primera notícia que m'ha saltat al mòbil ha estat la de la separació dels autors de Fruit del deliri. Els nervis del periodista cultural que fa tard a una notícia que li hauria agradat publicar. Encara no hi havia ningú a la redacció. Massa aviat per trucar a la gent de Halley Records o d'Èxits, discogràfica i management, respectivament, dels osonencs, per corroborar-ho. A les 7 ja m'ho feia a sobre i els he obert per Whats. Les notícies s'han de contrastar, no? Segurament no he estat el primer. "Estem dient això a tothom: 'No tenim cap comunicat oficial a fer ni per part de Halley Records ni d'Èxits Management. Ni el grup ha dit res a través de les seves xarxes i els seus canals oficials'". Aquesta ha estat la seva resposta. Oques Grasses no se separen. Se separaran, però no ara. No avui. Potser aquest cap de setmana. Potser quan acabi la gira. Potser el 2045. Avui no. "No podem dir res, perquè no hi ha res".
Tinc una filla de 14 anys que estima tres coses a la vida per sobre de la resta. Jo no soc cap d'elles. En tercera posició, en Gavi del Barça. En segona posició, la seva amiga Íria. En primera posició, els Oques Grasses. Mesos enrere vaig arribar a casa i me la vaig trobar plorant. La Laia estava desfeta. Deia que "els Oques han començat a penjar reels a Instagram que deixen intuir que se separen. Parlen de no-sé-què d'una coda, i una coda és un final. Sisplau, tu que els coneixes, pots trucar als de la discogràfica, per veure si és veritat". La Laia em va ensenyar els posts. La seva teoria era raonable. Encaixava. Tenia sentit. Així que, per calmar el drama de la meva filla. Per calmar el meu impuls periodístic, vaig trucar a Halley. Si se separaven era la notícia musical a casa nostra de l'any. En aquell moment era confidencial. M'ho explicarien, però no podia publicar res fins que m'arribes la nota de premsa: els posts no amagaven cap ruptura, sinó l'anunci d'una breu gira de cinc concerts per aquest 2025. No ho vaig publicar, m'ho vaig guardar fins que m'arribés per un canal oficial, però sí que li ho vaig dir a la Laia. Des d'aleshores dorm més tranquil·la.
La Laia, que fa 3r d'ESO, va marxar dimecres d'esquiada amb l'institut. Els van prohibir portar mòbil. Torna avui. Estic convençut que, el primer que farà quan travessi la porta de casa de la seva mare, serà llançar-se sobre el mòbil. No per escriure'm per explicar-me com li ha anat per La Molina, sinó per entrar a TikTok i Instagram i, a la seva manera, posar-se al dia. Serà així com descobrirà alguna notícia amb el titular que els Oques Grasses se separen. Drama. I aleshores sí, em trucarà. I com sempre duc el telèfon silenciat, no contestaré. I m'enviarà una nota de veu, i dues i tres, preguntant-me, angoixada què hi ha de cert en tot això. Quan la respongui, li diré el que canten Els Amics de les Arts, que tothom se separa i que Oques Grasses un dia, com tothom, ho faran, però que ara per ara, si més no, no avui, segons m'han explicat des de la seva discogràfica i el seu management, no ho faran. Gràcies Convergència!