Pot ser que ho donin tot, però no ho aconsegueixin, però hi ha dues fites especials per a tot grup de l'escena musical catalana. La primera és actuar al Palau de la Música. L'altra, aconseguir omplir el Palau Sant Jordi, un espai de ressonància gairebé mística des d'aquella nit d'estiu de 1991 en què els quatre del rock català: Sau, Els Pets, Sopa de Cabra i Sangtraït van reunir a 21.000 persones en el recinte olímpic barceloní. Des d'aleshores han estat molt poques les bandes o artistes nostrats que ho han assolit. Avui ho han fet Oques Grasses, molt probablement la formació més rellevant del nostre ecosistema sonor actualment, reunint a tota la gent que estimen, uns quants milers de fans entregats: més concretament 18.400 (entre ells el president Pere Aragonès), en el concert de comiat de la gira de presentació del seu darrer disc, A tope amb la vida (Halley Records, 2021). Ara vindrà una aturada tècnica i després, esperem que no triguin gaire, el seu pròxim àlbum.
A tope amb la vida, gent
Els de Roda de Ter són una formació especial. D'alguna manera única. La banda lidera pel sempre singular Josep Montero va irrompre en escena, ara fa deu anys, que segons com ho mireu pot ser molt o molt poc temps, a rebuf d'aquell marasme sonor etiquetat com a mestissatge. I allà on la gran majoria s'acomoden i repeteixen patrons i discursos, resultant intranscendents i poc creïbles, ells van aconseguir trobar un punt de fuga amb què eclosionar tota la seva creativitat. Oques Grasses, que entre les seves virtuts s'ha de destacar el fet d'haver arribat a un públic transversal: agraden a tothom (perquè són molt bons) van anar evolucionant fins a aconseguir exposar tot el seu talent en el seu quart llarg, Fans del sol (Halley Records, 2019), obra més que notable, seguida d'un treball excel·lent, A tope amb la vida (Halley Records, 2021). Sí, la seva fórmula encara demanava mesclar estils i ritmes, però defugien les combinacions gastades. Ells anaven a la seva. S'allunyaven del gran grup per arribar a meta en solitari. Menció especial també per a unes lletres que, de nou, rebutjaven tòpics, filant versos que oscil·len entre la còsmica de Jaume Sisa i el manual d'autoajuda, però no a l'estil de les novel·les de Paulo Coelho, sinó el del BFF que t'escolta amb una birra a la mà, i t'aconsella amb el piti a l'altra. "La por que porto dins és de no estimar-me prou, Que la pluja em brilli als ulls tots els dies que plou, Si ho has donat tot, mira, tot això que tens, Que quan queda per fer és pitjor que fer-ho malament, Quina alegria el rotllo d'existir, No li calen claus al vent, Ningú li diu qui ha de ser, Què passaria si ho tornés a viure tot?, Tornaria a fer-ho igual, Tornaria a ser qui soc". A tope amb la vida, gent.
Sumeu-li a l'equació una posada en escena que pretén, i aconsegueix, novament, defugir els patrons clàssics del rock naftalènic, per oferir una trama i una narrativa. Montero no s'amaga de reconèixer C. Tangana i Rosalía com a influència. Paraules que, en els seus directes, més que no en els seus discos, prenen sentit.
Què diu aquest flipat
"Quan començava amb Oques Grasses i tocava per bars, em presentava dient: 'Bona nit, Palau Sant Jordi'", ha comentat en un moment de l'actuació Josep Montero. "La gent es reia de mi. Pensaven: 'què diu aquest flipat'. Avui s'ha fet realitat". Sí, avui s'ha fet realitat, això que fotia un fred polar, fins i tot dins del Palau Sant Jordi, dels que et glaça els peus si vas mal calçat. Un fred de samarreta tèrmica i anorac North Face. Per la PA sonava reggae i la gent que s'estima Oques Grasses anava arribant.
Quan començava amb Oques Grasses i tocava per bars, em presentava dient: 'Bona nit, Palau Sant Jordi'
Eren les 8 i el recinte ja estava mig ple. Eren les nou i ja estava ple del tot. Xivarri, mòbils, cerveses, bocates i onades. Nervis, excitació. Ganes, moltes ganes de cantar La gent que estimo, Elefants, Sta guai, Escopinya... "Si veig l'error com una religió, Reso a les nits per viure dies nous, Estimo el sol quan fa dies que plou, Vull viure-ho tot com un primer petó, De què em serveix la por?". Oh-oh-oh-oh-oh-oh...!
Si saltem a l'abisme és perquè volem. O perquè ells ens empenten i nosaltres ens deixem
Eren les 9:06 i Oques Grasses han sortit a escena. Eren les 9:07 i tot el Palau Sant Jordi ja era de peu i botant. Brutal. Perquè, finalment, si saltem a l'abisme és perquè volem. O perquè ells ens empenten i nosaltres ens deixem.
Gairebé tothom
"Avui ha vingut gairebé tothom al Pavelló de Gurb", ha deixat anar en Josep. Humor per calmar els nervis. I sí clar, una rere l'altra han anat fent tots els seus petits que ja són grans himnes (trobareu el setlist a qualsevol altra crítica). Podria haver estat una nit de karaoke. D'aquelles en què els grups toquen el que vol escoltar la gent i ja.
Oques Grasses són flipants, surtin del fang o no. I a la merda tot
Però ells juguen en una altra lliga. Ha estat una altra cosa. Ha estat una vetllada d'emoció i excitamenta. De conjunció i eufòria. De sublimació d'un repertori ja de per si sublim, més brillant encara gràcies a una escenografia digna de world tour. Sense complexes. Amb final de flamarades incloses. En definitiva. Oques Grasses són flipants, surtin del fang o no. I a la merda tot.