Auleron e Senta Maria (País de Bearn-Aquitània), finals d’agost de 1883. Fa 140 anys. Arribaven les Orenetes Espardenyeres, grups de noies procedents del vessant sud dels Pirineus (Navarra i Aragó) i que havien fet el trajecte a peu per a treballar a les fàbriques d’espardenyes. Aquella migració s’iniciava a l’agost —amb l’acabament de les tasques agràries— i culminava a l’abril —amb la represa de l’activitat del camp—. Per aquest motiu, aquelles noies temporeres van ser anomenades “Orenetes” (“Ainarak” en euskera, “Golondrinas” en castellà i “Hirondelles” en francès). Aquest fenomen migratori, de naturalesa temporal i circular, seria especialment intens entre 1880 i 1930, i convertiria les seves protagonistes en agents de transformació social, cultural i econòmica dels seus territoris d’origen.
Per què a les fàbriques d’espardenyes?
Els historiadors i antropòlegs que han estudiat aquest fenomen (Perales, Linas, Lanot, Inchauspe, Viers) expliquen que l’origen d’aquesta història es remunta a l’època en què el sud d’Aquitània (Euskadi Nord, Bearn) s’incorpora de ple al procés d’industrialització (segona meitat del segle XIX). Aquella revolució impulsaria la transformació dels tradicionals obradors familiars d’“espadrilles” en fàbriques destinades a absorbir dotzenes de treballadors. Però la mateixa investigació explica que la demanda de mà d’obra no seria coberta per les societats locals, perquè les condicions salarials que oferien els patrons no podien competir amb les oportunitats que brindava l’emigració a l’Argentina i l’Uruguai. Seria en aquest punt que aquells industrials nord-bascos i bearnesos promourien l’emigració d’una mà d’obra temporal, barata i dòcil.
Quin era el perfil de les orenetes?
Les Orenetes Espardenyeres eren, en la majoria dels casos, dones joves i solteres, originàries del món rural i de classe humil, que feien el camí de l’emigració per a reunir un mínim capital. El professor Perales Díaz explica que eren “filles de pastors, llenyataires i raiers” que estaven fetes a una vida senzilla i humil, perquè malgrat les difícils condicions de treball, eren conegudes per la seva jovialitat. Un dels darrers testimonis del fenomen, afirma que eren “dones joves (...) que portaven l’alegria de viure (...) i tenien les mans hàbils per a cosir espardenyes”. A les fàbriques d'Auloron (Bearn) o de Maule-Letxarre (Euskadi Nord) hi treballaven més de dotze hores diàries (de set del matí a vuit del vespre) i cobraven a preu fet. El 1914, una “oreneta” ràpida i experimentada podia guanyar set francs diaris (el 70% del que percebia un treballador local).
Quin era el camí de les orenetes?
Si les condicions laborals eren dolentes, el camí des de les seves contrades d’origen fins als centres industrials no era millor. Els investigadors han recuperat el traçat dels camins de les orenetes. Aquests camins, que aquelles dones valentes i decidides cobrien a peu, tenien diversos punts d’origen (valls aragoneses d’Echo i d’Ansó i valls navarreses d’Erronkari, Zaraitzu i Baztan). I, després de travessar els passos pirinencs, culminava en diversos centres de la indústria espardenyera. En el millor dels casos, representava una distància de gairebé cent quilòmetres i un desnivell acumulat de 2.000 metres (Erronkari-Auleron) que trigaven cinc dies o sis dies a cobrir. I en el pitjor dels casos, havien de cobrir una distància similar, però amb un desnivell acumulat de 3.000 metres (Echo-Maule) i els calien set o vuit dies per a recórrer aquell traçat.
Per què anaven a les fàbriques d’espardenyes?
Quan aquell fenomen comença a prendre forma (dècades de 1860-1870), el paisatge econòmic i social del Pirineu central i occidental és descoratjador. Els censos de l’època revelen una extraordinària pressió demogràfica sobre el territori (presenten xifres amb el triple de població que en l'actualitat) i un aparell productiu de monoconreu econòmic limitat a la ramaderia i a l’explotació forestal (absència d’indústria i, no cal dir, de turisme). Amb aquests vímets, les possibilitats de progrés eren mínimes o nul·les, sobretot per a les classes humils, i, encara pitjor, per a les dones, condemnades per la falta d’oportunitats. Les orenetes anaven a les fàbriques d’espardenyes amb l’objectiu de reunir un capital propi, que invertirien en la creació d’una família, que en aquell context equivalia a dir en la creació d’una unitat de producció.
Què compraven les orenetes?
Lluny dels grans centres urbans, el canvi de moneda (de francs francesos a pessetes espanyoles) era molt complicat. Per aquest motiu, les orenetes espardenyeres invertien els seus guanys a tocar de la fàbrica. A Auleron o a Maule compraven l’aixovar de la seva futura llar, que en aquell context històric i cultural era un element imprescindible per a negociar un bon matrimoni. Per a evitar els aranzels o, encara pitjor, la requisa, el situaven en algun dels molts baserris de la muga. I allà, a negra nit, el recollia un familiar, travessava la frontera i el portava fins al poble d’origen. Qui coneix els passos fronterers entre Zugarramurdi i Ainhoa, per posar un exemple, sap que aquella zona sempre s’ha prestat al contraban, per la dificultat d’impermeabilitzar la muga i la facilitat per a passar d’una banda a l’altra evitant els controls.
Per què es va acabar el fenomen de les orenetes?
El gran crac del 1929 va acabar amb moltes coses. Amb el fenomen de les orenetes espardenyeres també. Gran part del teixit industrial del territori va desaparèixer, i les fàbriques d’“espadrilles” no en van ser una excepció. Durant la dècada de 1930, aquells grups de noies que partien d’Echo, d’Ansó o d’Isaba, que viatjaven juntes —en colles del mateix poble o de la mateixa vall—, es van anar reduint fins a desaparèixer. Però durant el mig segle llarg de la seva existència, van escriure una pàgina molt important de la història local de les seves comunitats. El professor Perales Díaz, a través d’un dels darrers testimonis del fenomen, relata que: “A Isaba, els nois sortíem a rebre-les a l’entrada del poble i, per a nosaltres, no eren orenetes, sinó simplement les noies que anaven a França”. Noies que van portar capital, innovació i modernitat als seus pobles.