Normalment recordem les persones partint de les fotografies. Les dels que encara són presents i, amb més força encara, les imatges d'aquells éssers que per un motiu o un altre ens han deixat. A Jane Birkin l'associem a Serge Gainsbourg, còmplice en la parella sentimental i també, com a conseqüència, al vessant artístic que els unia. De fet, des de fa anys, hi ha un somni que em persegueix; en Serge perseguint la Jane pels passadissos d'un hotel jugant a fet i amagar. L'edifici en qüestió l'han reservat en exclusivitat, l'únic que tenen a mà són barnussos nous i ampolles fredes de xampany. Són anys, sobretot durant els setanta, en què el que mana és l'erotisme, la provocació i la conquesta de l'art.
Jane Birkin va néixer a Marylebone (Regne Unit) el 1946, i encara que mai no va perdre l'accent anglès, als vint anys es va instal·lar a França. Des d'aleshores la seva vida ha transcorregut allà després de creuar el Canal de la Mànega per fer un càsting. De fet, ha mort a París, el lloc en el qual va materialitzar gran part dels seus somnis i desitjos. A Jane Birkin, com succeeix ara amb Patti Smith, aquests últims anys li han servit per reivindicar la seva obra i gaudir aquests darrers sospirs de vida, ja fos un concert, una confessió o filmant un documental molt íntim al costat de la seva filla Charlotte. Però el gest que la definia era cantar alçant el coll amb la mirada entre perduda i nostàlgica. Aquesta postal la vam veure en un Primavera Sound de 2018. Encara era aviat, diria que sobre les vuit de la tarda, amb molta llum i acompanyada d'una orquestra. En un esdeveniment com aquell amb tanta oferta, allò era un bàlsam, un recés de pau.
El gest que la definia era cantar alçant el coll amb la mirada entre perduda i nostàlgica
Amb l'elegància que la caracteritzava, pantalons negres, camisa blanca i americana, repassava el cançoner de Gainsbourg (just havia publicat el disc Birkin/Gainsbourg: Le Symphonique) amb aquesta veu fràgil però suggeridora, i l'afegit de la saviesa d'algú que ha viscut tantes vides tan diferents i tan dispars (l'episodi més dolorós va ser el suïcidi de la seva filla Kate Barry fruit de la seva relació amb el compositor John Barry). A més d'un espectador li van saltar les llàgrimes. No era per a menys. Era igual que sonés Baby in Babylone, Valse de Melody o La Javanaise, l'emoció era incontrolable. Mentre canta ella mira al cel; el veu a ell amb aquest somriure murri, l'home amb qui va passar els dotze millors anys de la seva vida, fins que el caos va superar a l'amor (després va viure una vida més tranquil·la al costat del director de cinema Jacques Doillon, amb qui va tenir una altra filla, la polifacètica Lou Doillon).
Curiosament, en aquesta edició del festival també va participar Charlotte Gainsbourg. Aprofitant la conjuntura, convoquen una roda de premsa conjunta només per a uns elegits. El focus les il·lumina amb diferents tons. Recordo perfectament el moment en què procedeixo a preguntar-li, la mirada (sí, una altra vegada la mirada) de Jane és tendra, està atenta a les meves indagacions i respon, amb aquest port que només tenen les més grans. Com Marianne Faithfull en els seus anys de maduresa. O la seva homònima Françoise Hardy. La realitat dicta és que hi ha moltes Birkin, tantes que és impossible enumerar-les totes. Hi ha la que es va apropiar de la cançó Je t'aime moi non plus, arrabassant-li a Brigitte Bardot el protagonisme i la llegenda d'aquest coit narrat en primera persona. També hi ha la que es va despullar amb escàndol inclòs a la pel·lícula Blow-Up d'Antonioni que va guanyar la Palma d'Or a Canes o la que va compartir escenes amb Alain Delon a La piscina provocant la gelosia de Serge Gainsbourg.
Amb una discografia extensa però irregular, va ser ja al segle XXI, amb discos com l'experimental Arabesque, Fictions (amb col·laboracions de Rufus Wainwright i Beth Gibbons) o Oh! Pardon tu dormais... el 2020 sota la capa musical exquisida d'Etienne Idaho, el que a la fi va ser el malenconiós i sofisticat comiat de Jane Birkin. Tanmateix, i tornant a les imatges, n'hi ha una que és impagable: la portada d'Histoire of Melody Nelson de Serge Gainsbourg el 1971. Abillada amb uns pantalons de campana propis de l'època i un ninot de drap que tapa els seus pits sobre fons blau, Jane Birkin copava la portada del disc que segons una llista de la revista Inrockuptibles és el més important de la història de la música francesa. Això són paraules majors. Ara només faltarà comprovar si, com ella va demanar, en el seu funeral sona Je t'aime moi non plus. Seria tot un detall. Per a qui vulgui saber-ne més, recentment es va publicar la primera tanda dels seus diaris. Una altra opció és delectar-se amb el llibre de fotografies firmades pel seu germà Andrew Jane & Serge: A Family Album que va editar Taschen. Allà sí que resideix tota la seva veritat.