Cervera, any 1260. Fa 764 anys. El comerciant Salomó ben Adret, de la comunitat jueva local, adquiria una casa al call de Barcelona i hi traslladava la seva residència i la seva activitat. Amb el decurs del temps, Salomó es convertiria en la personalitat més rellevant de la potent comunitat jueva de Barcelona: seria el rabí (un equivalent al càrrec de batlle-jutge), seria banquer de la Corona i seria ambaixador de la cancelleria de Barcelona en la missió de rescat d’Eymeric d’Usall, el darrer templer, captiu dels musulmans. La seva descendència viuria a Barcelona, més enllà del pogrom i destrucció del call (1391), i es perd en la nebulosa del temps, com la de la immensa majoria dels jueus catalans medievals, en el moment en què, per evitar la persecució i l’expulsió, es bategen i adquireixen un cognom cristià.
Els cognoms judeoconversos catalans
Després del Decret de l’Alhambra, promulgat pels Reis Catòlics (1492), els cognoms netament jueus desapareixen totalment del paisatge antroponímic català. A Catalunya, al País Valencià i a Mallorca, les comunitats judeoconverses (la majoria de l’antic món jueu medieval) adquiririen cognoms cristians que no tenien cap relació amb la seva anterior identitat. Per exemple, els banquers judeoaragonesos Ginillo, es bategen, emigren a València i esdevenen Santàngel. Lluís de Santàngel (València, ? – 1498) seria tresorer reial, banquer personal de Ferran el Catòlic i financer del primer viatge colombí. O els armadors judeovalencians Ben Ha-Levy es bategen i esdevenen De Torres. Lluís de Torres (València, ? – 1493) formaria part de la tripulació del primer viatge colombí, i seria el primer importador europeu de tabac,.
El fals mite de l’origen jueu dels cognoms professionals
Aquest fenomen general només coneix l’excepció de la comunitat judeoconversa mallorquina, els anomenats xuetes, que van continuar transmetent bona part dels seus cognoms originaris, per exemple, Tarongí. Ara bé, el que aquí ens ocupa és l’existència o no d’un patró en aquell procés d’adaptació. I el que hem de dir, en primer lloc, és que aquella hipòtesi, àmpliament difosa, que associa els cognoms professionals a un origen jueu és un fals mite. Els Ferrer, Fuster, Carreter, Forner o Pagès no són d’origen jueu. Si més no, no ho són per construcció del seu cognom. Els jueus catalans i valencians que es van convertir al cristianisme (1391-1492) van prendre el cognom del seu padrí de bateig, un cristià vell que podia ser un parent, un client o un veí amb el qual hi tenien una estreta relació de confiança.
Els cognoms moriscos
La comunitat morisca catalana, indígenes arabitzats i islamitzats durant la dominació musulmana de les valls baixes del Segre i de l’Ebre (714-1149), va seguir un patró similar al de la comunitat judeocatalana. Molt abans de la promulgació del decret d’expulsió, signat pel rei hispànic Felip III (1609), ja havien iniciat el camí cap a l’adaptació. Als fogatges de 1497 de les vegueries de Lleida i de Tortosa, encara apareixen, entre molts, els focs moriscos Abàs, Alfaquí, Cuc o Dozoradi. Però en els capbreus fiscals de finals del segle XVI —amb bateig o sense pel mig— aquells cognoms reveladorament moriscos han estat substituïts, per exemple, per Bunyol, Bru, Codony, Llop, Moré, Papasseit, Pubill o Socarrat, fruit de la transformació d’un malnom (derivat d’una naturalesa social o d’una característica física) en un cognom.
El mas i el cognom
La dona medieval catalana, en el moment en què es casava, perdia el cognom del pare i, automàticament, adquiria el del marit. Però l’elit pagesa (la baula intermèdia entre els barons feudals i la pagesia desclassada) havia conservat l’ancestral cultura de la casa associada a la família. El mas esdevé la columna vertebral del sistema social i econòmic i projecta el nom a la família, i no a la inversa. Molts cognoms primigenis deriven d’aquest fenomen (per exemple, Masblanc, Masdeu o Masjoan). Ara bé, la importància de mantenir l’eix, nom del mas: cognom de l’emfiteuta, impulsaria una curiosa innovació jurídica. Si l’emfiteuta (no el propietari, sinó el qui ostentava el domini útil) només tenia filles i l’hereva del mas es casava amb un cabaler (un home de condició econòmica inferior), el cognom que es transmetria era el de la pubilla.
Els cognoms feminitzats
Aquesta llei era extraordinàriament rellevant, perquè el corpus legal medieval català estava plenament inspirat en el dret romà, que era radicalment patriarcal. I amb el decurs del temps encara prendria una derivada més curiosa. La Catalunya del segle XVI és un país de vídues a causa del fenomen del bandolerisme (el 25% del total de morts són de naturalesa violenta). Els rectors parroquials recol·locaven les vídues sense recursos (els arranjaven un matrimoni per evitar la misèria i la mort d’aquella família). Però les que tenien recursos econòmics i patrimonials tiraven endavant en solitari, i els rectors —els redactors dels llibres parroquials, l’equivalent a l’actual Registre Civil— feminitzaven el cognom del difunt i el “transmetien” als fills. D’aquesta manera apareixen, per exemple, els cognoms Rotja (femení de Roig) o Ponsa (femení de Pons).
Els cognoms aragonesos i navarresos
Durant la conquesta del País Valencià (1232-1305) es va produir un colossal moviment de repoblació. Les dades dels Llibres de Repartiment (segle XIII) revelen que el 66% d’aquesta colonització va ser catalana. Però el 33% restant format, bàsicament, per aragonesos i navarresos, no passaria desapercebut i deixaria testimoni de la seva existència a través dels cognoms. Els aragonesos i els navarresos del segle XIII ja havien adquirit la solució castellana que incorporava el sufix -ez (que significava “fill de”) al final d’un nom de pila convertit en cognom. I, per exemple, els valencians cognomenats Pérez (fill de Pedro), López (fill de Lope), Sánchez (fill de Sancho) o Fernández (fill de Fernando) transformarien el sufix -ez en -is, per adaptar-lo al lèxic català, i llavors apareixerien els cognoms Peris, Llopis, Sanxis o Ferrandis.
Els cognoms italians
La Barcelona baixmedieval (segles XIII a XV) era un gran centre internacional de negocis que s’articulava al voltant de la institució del Consolat de Mar i de l’edifici de la Casa de la Llotja. I això generaria un corrent d’intercanvis comercials i humans entre la capital catalana i les repúbliques mercantils de la península italiana. Alguns d’aquests armadors-comerciants van arrelar a la ciutat i ens van deixar el testimoni de la seva existència, no tant a través dels seus cognoms originaris, sinó a través de la fórmula del “cognomen” romà (un renom relacionat amb l’activitat o amb l’origen de la família). D’aquesta manera, apareixen cognoms gentilicis com Llombart o Llompart (originari de la Llombardia), Genovès, Milà o Toscà, o professionals com Banquer (la forma catalana tradicional d’aquest ofici era “tauler”).