El 25 de setembre els bascos d’Àlaba, Biscaia i Guipúscoa estan cridats a les urnes. Per elegir els diputats del Parlament de la Comunitat Autònoma Basca. I de la Casa de Juntes de Gernika n'ha de sorgir un govern presidit per un lehendakari. Que haurà de dirigir l’edifici polític amb més amplies competències de l’espectre autonòmic espanyol. La sortida de la crisi econòmica a través de la internacionalització de la producció és el gran repte. Però el blindatge definitiu del concert econòmic –la paret mestra de l’autogovern que és l’evolució dels furs- és el gran cavall de batalla. Més i quan Catalunya –que aporta el 20% dels ingressos tributaris de l’Estat espanyol- ha pres un camí determinant. Un concert econòmic que podria estar en perill de laminació i que és la mare dels ous de la bonança basca. I la garantia de la seva independència fiscal. 

Més enllà del 1936

Serà l’onzena vegada des del 1980 que els bascos van a les urnes per elegir el seu Parlament. Però la història de l’autogovern basc va molt més enllà d’aquesta data, fins i tot de la del 1936, que és la que la Constitució espanyola va prendre com a referència en la construcció de l’Estat de les autonomies -l'any 1978- per diferenciar aquelles comunitats que ja s’havien autogovernat, respecte a la resta. El cert, però, és que els bascos de l’actual Euskadi s’autogovernen des de l’any 1200. Els furs. Sota el domini dels reis navarresos, primer; o dels monarques castellans, després. I més recentment, també, sota el domini dels Borbons espanyols. Els que –el 1714- van conquerir a sang i foc els països de la corona catalano-aragonesa, i els van reduir a la categoria de simples províncies de Castella.

Els bascos de l’actual Euskadi s’autogovernen des de l’any 1200 

Cap a l’any 1100 Navarra començava a prendre força. S’havia erigit com l’Estat dels bascos i era la primera potència peninsular, militar i econòmica. Àlaba, Biscaia i Guipúscoa formaven part del regne navarrès però amb les seves particularitats. Les d’una societat d’arrel tribal i matriarcal, i de poblament rural. Dens però sense ciutats. El país dels baserris (cases de pagès) i de les anteiglesias (agrupacions de baserris), nuclis de conservació de la tradició. A diferència del que passava a la Navarra estricta, més abocada cap a la vall de l’Ebre, de tradició romana i urbana. Pamplona-Iruña i les capitals de merindades –l’equivalent a província-, s’erigien com a ciutats populoses que exercien una gran influència sobre el seu territori. El model “oasi” clàssic de les civilitzacions mediterrànies. L’“urbi et agrí” (ciutat i camp) dels romans.

La ciutat de Bilbao, en una imatge del 1839

Furs i ports

El camí de Santiago, autopista medieval de persones i mercaderies, i el precedent més remot de Schengen, va canviar la història d’Euskal Herria. Els reis castellans van posar els ulls –i els ullals- sobre Euskadi. Els dos ramals principals del camí transitaven per territori basc. I els establiments hi florien com a bolets. Van alimentar –a propòsit- les diferències entre la cort de Pamplona i les elits biscaïnes. I per guanyar-se-les els van prometre una àmplia autonomia de govern, política i fiscal. Matisada amb les seves particularitats, les pròpiament basques, i l’exempció de certes obligacions que tenien amb la monarquia navarresa: Tributs i servei militar, l’origen dels furs. I de la guerra civil que –durant els segles posteriors- va dessagnar Euskadi en les guerres de bàndols. Els partidaris de Navarra contra els de Castella. Un conflicte polític que va degenerar en pillatge generalitzat. 

A partir de l’any 1200 Castella va ocupar militarment Biscaia i Guipúscoa. Àlaba ho seria dos-cents anys més tard. I els furs –l’autogovern- només es van concedir a les ciutats de nova fundació, les que es creaven a peu de costa, impulsades per les elits autòctones, que les van convertir en els ports preferents de Castella. Una maniobra que posava al descobert el veritable conflicte. El que enfrontava les poderoses oligarquies agràries de Burgos i de Lleó, que es projectaven -al nord i al mar- a través d’Euskadi i d’Astúries respectivament. Entre el 1200 i el 1400 van sorgir Bilbao, Bermeo, Lekeitio, Ondarroa, Getaria o Donosti, governades com a petites repúbliques mercantils.  Exportació de llanes castellanes cap als telers dels Països Baixos. I, de retorn, importació de roba de luxe holandesa, manufacturada amb llana castellana, cap a Toledo, Burgos o Lleó. L’estranya forma espanyola de fer negocis. 

Bascos rics, bascos pobres

Cap a l’any 1500 les ciutats costaneres havien guanyat la partida al món rural. Al comerç s’hi sumava la indústria naval, drassanes de mercants i pescadors. I la pesquera, captures i salaó. Euskadi canviava de fesomia. Hi feia molt el tracte fiscal favorable però això no volia dir que els habitants de Bilbao –per posar un exemple- no paguessin impostos. Volia dir que en pagaven menys. I que els pagaven a les seves pròpies institucions, que els invertien sense tuteles. Aquestes governaven sobiranament el municipi, i en virtut a un pacte individualitzat –cada ciutat tenia la seva quota pactada- liquidaven una part dels tributs al senyor feudal, que volia dir el representant de la corona. L’origen remot del concert econòmic. En el cas de Bilbao, als López de Haro –de l'oligarquia local- que d’aquesta manera s’asseguraven –guerres i saquejos a banda- la manutenció del dia a dia. 

Aquesta situació plantejava una dualitat escandalosa, perquè els habitants dels baserris –les explotacions agràries rurals- que no estaven emparats pels furs estaven sotmesos a una fiscalitat més onerosa. I a més a més estaven exposats a les arbitrarietats dels seus senyors feudals, personatges de baixa estofa que vivien d’atemorir i extorquir als pagesos. Amb els seus exèrcits particulars integrats per una selecta extracció del pitjor de cada casa, elements que amb el pretext de les guerres de bàndols practicaven una forma de bandolerisme i criminalitat que arruïnava el país. En aquells anys, Bilbao va viure una pressió immigratòria brutal, generada per la gent que fugia del pillatge i la violència. I les seves autoritats van dictar –en successives ocasions- reglaments municipals que limitaven –fins i tot prohibien- l’assentament i l’empadronament de forasters.

 

La Casa de Juntes de Gernika en una imatge del 1866

La taca d’oli

Bergara, situada en la zona interior de Guipúscoa- va fer el primer pas. Era un cas singular. Malgrat no ser a la costa havia estat fundada de nou i dotada d’un fur propi. No tenia ni comerç ni indústria naval i la seva economia girava al voltant de la producció agrària. Per aquest motiu els pagesos del seu entorn van aconseguir incorporar les seves terres a la jurisdicció de la ciutat. A la república municipal, escapant de les urpes del senyor feudal. I van aconseguir també negociar la seva representació en el govern municipal. Al mateix temps, les ciutats forals de la costa van crear una confederació, la “Hermandad de las villas marineras y Vitoria” que pretenia reforçar el model de repúbliques municipals basques i adquirir més força davant la deriva autoritària i centralista de la corona castellana. En el trànsit de la medievalitat cap a la modernitat que volia imposar el Rei com la personificació del poder, la raó d’Estat.

Cap a la centúria del 1700 els furs ja s’havien universalitzat en la pràctica totalitat del territori d’Euskadi

Cap a la centúria del 1700 els furs ja s’havien universalitzat en la pràctica totalitat del territori d’Euskadi. Bergara i la “Hermandad” van actuar com una taca d’oli i els bascos es governaven com una república. O com a tres: Àlaba, Biscaia i Guipúscoa. A principis de la centúria del 1800, Humboldt –figura senyera la Il·lustració- va quedar impressionat amb la celebració de les Juntes de Gernika, de les quals va dir que eren “la forma més perfecta de democràcia”. Una democràcia que, paradoxalment, va ser laminada fins a la mínima expressió pels governs liberals espanyols del segle XIX, els que van soterrar l’Antic Règim i la Inquisició. Després vindria el curt parèntesi de la República (1936). I finalment la plena recuperació actual. El compromís d’una nació per les seves llibertats polítiques i pel benestar de la seva societat. Que fa bo el vell proverbi basc que diu “Non gogoa, han zangoa”, que vol dir que cap on imaginen els pensaments, caminen les passes.