Enguany en fa 250 que es va dictar la llei de prohibició de publicar en euskera. Corria l’any 1766, i el comte d’Aranda –un personatge rellevant de l’estrambòtica Il·lustració hispànica dominada per la Inquisició- va saludar el seu nomenament com a president del Consejo de Castilla –que equivalia a dir primer secretari del Rei- proscrivint l’euskera de l’àmbit de les lletres. La prohibició, paradoxalment, va despertar l’interès de la comunitat acadèmica internacional. I destacats intel·lectuals del seu temps -com Humboldt, Rousseau, Voltaire o Bonaparte (l’antropòleg)- hi van dedicar una part important de la seva obra. La història dels bascos feia un salt substancial. Ultrapassava els límits de la tradició oral i es convertia en objecte d’estudi en els cenacles acadèmics més rellevants i prestigiosos d’Europa.

La tradició

La cosmogonia basca –la religió ancestral dels bascos- explica que en la nit dels temps els homes vivien aterrits per l’eterna penombra que cobria la terra. Llavors van suplicar a Ama Lur (la Mare Terra) que els protegís dels esperits malignes que habitaven en la foscor. I Ama Lur va engendrar Illaria (la Lluna). Però la claror, encara, no era suficient,  i els homes continuaven sotmesos a l’imperi del terror. Va ser així que li van suplicar més llum, i Ama Lur va engendrar Eguzkia (el Sol). El cicle existencial va guanyar l’equilibri entre la claror i la foscor, entre el bé i el mal. Entre Egunekoak (els matins), símbol de la llum i de la vida; i Gavekoak (les nits), símbol de la tenebra i de la mort. I al mig, Itsasgorriak –Sol vermell- (els vespres) símbol del trànsit, del bé cap al mal, de la vida cap a la mort.

Aquesta fantàstica –i meravellosa- història té la particularitat que pressuposa l’origen de la humanitat en el solar dels bascos. I, automàticament, atorga als bascos una naturalesa primigènia. Una història que explica, també, que des d’una època molt llunyana –probablement fa tres mil anys- els bascos ja tenien consciència de ser la comunitat humana més antiga del món conegut. Ama Lur i Suugar són en aquesta cosmogonia els pares primigenis. I amb els seus fills Miquelatz i Atarrabi (la personificació del bé i del mal) ens recorden els personatges de la família primigènia cristiana que, també, d’una manera metafòrica aspiraven a explicar l’origen de la humanitat. La religió, en l’antiguitat, com el discurs que explica el misteri de la vida i de la mort. En les dotze tribus d’Israel i en la nació d’Euskal Herria.

20.000 anys

El cert, però, és que no estaven massa desencaminats. Tots els estudis duts a terme des de la Il·lustració fins a l’actualitat confirmen que els bascos són el poble més antic d’Europa. Assentat als Pirineus fa 20.000 anys són –en l’actualitat- l’evolució del primer home europeu modern. El senyor Cro-magnon. I senyora, per descomptat. Uns individus d’hàbitat seminòmada i d’activitat caçadora i recol·lectora, que tenien la mateixa aparença física que nosaltres. Però això, en cap cas, confirma el que ha estat –durant molts anys- un dels dogmes del basquisme cultural i polític. El mite del Rh negatiu. Els bascos actuals són el resultat de l’arrel originària amb les aportacions posteriors d’altres pobles i cultures similars. Si més no, altres pobles que van influir d’una manera més o menys decisiva en la construcció de la cultura basca.

Quan els romans van conquerir la península, els bascos ja estaven sedentaritzats, i ocupaven els Pirineus des d’Andorra fins a l’Atlàntic

Fa poc més de 2000 anys –cap al 200 abans de Crist- els romans van iniciar la conquesta de la península Ibèrica. Llavors el territori peninsular estava fragmentat en una cinquantena de petits Estats. Uns de cultura ibèrica i ètnia mediterrània. Altres de cultura cèltica i ètnia atlàntica. D’altres de cultura celtibèrica i ètnia centre-europea. I finalment els bascos, que no estaven enquadrats en cap dels grups. I sovint hi estaven enfrontats en guerres de pillatge. En el territori de la futura Catalunya –la que sorgiria mil anys més tard- hi havia una mica de tot. Llavors els bascos ja estaven sedentaritzats, i ocupaven els Pirineus des d’Andorra fins a l’Atlàntic. Els romans, en el procés de conquesta, van practicar les polítiques d’enfrontaments entre veïns, amb el resultat que tots sabem. I els bascos, que estaven enfrontats amb tothom, es van convertir en els grans aliats de Roma, i en els principals beneficiaris de la conquesta.

L'emblemàtic arbre de Gernika

L’expansió

Completada la dominació els van recompensar amb terres dels veïns –antics enemics- que no havien tingut l’encert de triar què convenia. La celebrada astúcia dels bascos. Els romans van deportar la població autòctona i la vall alta de l’Ebre va passar a ser basca. I allà es van mestissar amb colons i ex-legionaris romans –els amos de debò- procedents del sud de la península Itàlica. A les terres actuals de Tudela, de Calahorra, de Logronyo, d'Haro i de Miranda, durant segles van coexistir el llatí i l’euskera. Un com la llengua del poder i l’altra com la llengua del carrer. Però amb el pas dels segles el llatí es va acabar imposant. La famosa disglòssia. O autoodi. I passat l’any 1000 el llatí vulgar era la llengua majoritària entre els bascos de la Rioja, de Burgos i de Cantàbria. Un llatí baix que acabaria esdevenint castellà. Un fenomen que resultaria decisiu per fer desaparèixer la identitat basca en aquells territoris.

Poc més o menys va passar a l’altra banda dels Pirineus. En temps dels romans –i fins i tot més tard- els bascos van arribar fins a Bordeus. Amb el permís de Roma, per descomptat. Allà es van mestissar amb els autòctons, que eren pobles gals derrotats i sotmesos a la brutalitat romana. Astèrix i Obèlix humiliats per la Lloba Capitolina. Allà, els bascos s’hi van establir com a patrons. Un graó a mig camí entre l’elit romana i el populatxo autòcton. L’origen del mot “xarnego” –que tantes vegades ha estat frívolament utilitzat- ve del resultat de la unió entre l’hereu d’un Enneco i la pubilla d’un Abraracúrcix. Durant segles l’euskera es va escampar i va créixer. Fins que passat també l’any 1000, el llatí vulgar el va devorar i va esdevenir el gascó –una variant de l’occità que seria importantíssima en la formació del francès-. També en aquest cas la pèrdua de la llengua representaria una amputació de la Bascònia històrica.

Retrocés territorial de la llengua basca

Bascònia i Euskal Herria

Aquest clar moviment de contracció mai va impedir les relacions entre la Bascònia que resistia –allò que avui coneixem com a Euskal Herria, i la Bascònia que es diluïa –la històrica-.  Al contrari. A partir de la centúria del 1500 els ports de Bilbao, Bermeo, Lekeitio, Ondarroa, Donosti, Pasaia, Lohitzune (Saint Jean de Luz) i Baiona (Bayonne); van esdevenir la porta d’entrada i sortida de tota l’activitat econòmica que es generava a la Bascònia històrica. El centre de gravetat del que havia estat la gran Bascònia. Bilbao es va omplir de comerciants de vi de la Rioja i de llana del nord de Castella. A Donosti i a Pasaia va passar el mateix amb els fusters de ribera (constructors de vaixells) que procedien del país de Bearn –i que parlaven occità-. I Baiona, que s’havia occitanitzat, va recuperar la seva identitat euskaldun en acollir els jueus de Vitòria expulsats amb l’edicte dels Reis Catòlics.

Ha plogut molt d’ençà que Humboldt es va sorprendre –i fins i tot entusiasmar- amb les celebracions de Juntes sota la capçada de l’Arbre de Gernika. I que va proclamar que “era la forma més perfecta de democràcia”. Han passat moltes coses. La Revolució Industrial que, a finals del 1800, va portar a la ria de Bilbao milers de treballadors gallecs, lleonesos i castellans. L’explosió del sector turístic, a mitjans del 1900, que va portar a la costa de Biarritz milers de treballadors gascons, peitavins i bretons. Milers de persones que van passar a formar part d’una realitat històrica i cultural mil·lenària. Una nova societat més rica i més plural que ha fet seves –des de sempre- les noves formes sense oblidar les velles arrels. I que mira amb valentia i decisió el seu futur. Honorant aquell vell proverbi basc que diu “non gogoa, han zangoa”; que vol dir que “cap a on imaginen els pensaments, caminen els passos”. Fa 20.000 anys.