Enguany en fa 1300 que els àrabs van completar la conquesta dels actuals territoris de Catalunya i del Llenguadoc. Era l’any 716 i la invasió àrab va produir un trencament del fil de la història. Tàrraco (Tarragona), Barcino (Barcelona), i Emporion (Empúries) –les grans ciutats del territori– que havien resistit amb dificultats els segles difícils de la dominació visigòtica, es van ensorrar definitivament. Poc abans de l’arribada dels àrabs, Tarragona i Empúries van ser completament abandonades. I Barcelona es va convertir en un llogarret de 1.000 habitants. Durant aquells anys es va produir una emigració massiva. Cap als Pirineus i cap a l’imperi dels francs, embrió de França. Més per raons sociològiques, que no pas ideològiques o religioses. 

El país buit

Durant la centúria del 700 el territori comprès entre els Pirineus i l’Ebre va quedar pràcticament despoblat. Era terra de frontera. O terra de ningú. En aquells anys les fronteres podien tenir quilòmetres i quilòmetres d’amplitud. I si bé és cert que els àrabs –en la seva empenta inicial– van arribar fins a Poitiers (al centre de l’actual França), l’estrepitosa derrota que els va infligir l’exèrcit franc de Carles Martell, els va fer recular i buscar recer saltant –de nou– els Pirineus i l’Ebre. Allà hi van fer florir dues ciutats –les velles Dertusa (Tortosa) i Ilerda (Lleida) que anomenarien Turtusha i Lareda respectivament–  i que serien durant segles el far que assenyalava l’inici –cap al sud– dels dominis de la mitja lluna.  

L'imperi franc l'any 800 / Viquipèdia

Mentre això passava els francs es van arrepapar als Pirineus. Vigilants i amatents. Carlemany –el nét del Martell– que a banda de ser un megalòman tenia una obsessió malaltissa per enquadrar persones i territoris, els va organitzar en petites unitats administratives i militars. L’origen dels comtats catalans. I com qui no ho vol i sense fer soroll, aquells primers catalans que no sabien encara que ho eren, van anar lliscant per la línia de la costa fins a arribar a mig camí entre els Pirineus i l’Ebre. L’any 785 era recuperada Gerunda, que es passaria a dir Girona. I l’any 801, Barcino que es passaria a dir Barcelona. Al nom d’ambdues els van afegir la partícula -ona; que volia dir 'reeixida'. Una moda occitana que, amb el temps, s’estendria. 

Els primers passos

Aquells pioners no es feien dir catalans. De fet aquest gentilici no apareix fins 200 anys més tard. Els àrabs situats al sud de l’Ebre els anomenaven "francs", per diferenciar-los dels bascos –que anomenaven "wascos"–, o dels asturians –que anomenaven "gots" en referencia als visigots–. En aquells anys els aragonesos estaven en l’òrbita de Pamplona, i els castellans i els gallecs en la d’Oviedo. Els àrabs peninsulars no es complicaven i amb tres definicions –per referir-se als cristians peninsulars– ja en tenien prou. El que sí que sabien aquells pioners era al comte que es devien. Primera autoritat política i militar del seu territori. Barcelona, Girona, Empúries, Besalú, Rosselló, Cerdanya, Urgell i Pallars. I al bell mig, un país erm i deshabitat.

Des d’un bon començament els comtes de Barcelona van revelar una condició de lideratge. Coses del Cap i Casal. I amb una laboriosa política d’aliances i matrimonis en tres o quatre generacions ja tenien el control sobre la majoria de les cases comtals de la futura Catalunya. Llavors encara depenien de l’imperi franc però es governaven amb una gran autonomia respecte al poder central. Fins al punt que decidien –unilateralment– les polítiques de pau amb els àrabs o l'ocupació de noves terres de la frontera. Guifré el Pelós, el mític comte de les quatre barres de sang, va repoblar i organitzar Osona i la vall del Llobregat. Guifré no va morir amb els dits ensangonats, però va posar la primera pedra de la futura Catalunya.

El titubeig

A l’extrem occidental Urgell i Pallars gravitaven cap al conglomerat que liderava Barcelona. Però ho feien a la seva manera. Tenien una història diferent. Durant els segles de dominació romana havien estat poc llatinitzats. I durant la invasió àrab no havien fet el camí de França. S’havien refugiat en les zones més inaccessibles dels Pirineus. I això volia dir que hi persistien models ancestrals d’arrel tribal. El matriarcat, la propietat comunal, i una llengua –un llatí vulgar– pràcticament idèntica a la de Llívia, Ripoll o Besalú –la llengua catalana primitiva–, però amb unes característiques fonètiques molt marcades per influència de la seva llengua ancestral no ofegada del tot: el proto-euskera. L’origen de la divisió dialectal del català. 

Els comtats catalans cap a l'any 1000 / Viquipèdia

A finals de la centúria del 900 el poder central franc s’havia diluït. Aquella vella dita que diu que l’avi crea el patrimoni, el fill el conserva i el nét el dilapida, aplicada a la cort carolíngia. La Cort d’Aquisgrà –la capital de l’imperi franc– s’havia convertit en un niu d’intrigues i de traïcions. I els descendents de Carlemany estaven més ocupats en la lluita pel poder que en la defensa de les fronteres de l’imperi. Un detall que no va passar desapercebut a Còrdova –la capital de l’emirat andalusí que ja s’havia independitzat de Damasc–. Almansor va llançar una ofensiva brutal sobre Barcelona i Girona, que van quedar arrasades. Les elits del territori –comtes, vescomtes, barons– no van rebre l’ajut de l’amo, i decebudes li van girar l’esquena. 

El pas ferm

Poc després de la campanya d’Almansor els comtes de Barcelona –i la seva cort de vescomtes i barons– van anar a cercar l’aliança militar d’una altra superpotència. Se sentien legitimats per fer-ho. Era, de facto, una proclamació d’independència. Unilateral. I se’n van anar a Roma. Llavors el pontífex romà era, també, un poderós monarca amb un temible exèrcit. I li van fer jurament de vassallatge. Barcelona –i els comtats catalans en la seva òrbita– es convertien en un Estat independent sota la protecció del pontificat. Les condicions pactades van ser que els barcelonins activarien la guerra contra els musulmans. Que rebrien ajut militar de Roma. I que rebrien la senyera dels estats que estaven sota protecció vaticana: fons groc i barres vermelles.

Expansió dels comtats catalans / Viquipèdia

Al llindar de l’any 1000 els Pirineus –i el Llenguadoc– estaven superpoblats. I la gent escapava de la misèria endinsant-se en terra de ningú. Anticipant-se a les empreses militars compromeses amb Roma. Creant pobles i conreus estables. La singularitat del procés reconqueridor català. Aquells establiments van crear unes xarxes d’intercanvi i de solidaritats que van impulsar el sorgiment d’una identitat pròpia, sustentada en una llengua comuna i uns interessos comuns. I els casals de Barcelona i d’Urgell –motors de l’expansió territorial– quan els encalçaven els dotaven d’una infraestructura defensiva. Un castell. Una torre. En aquells dies, aquells pioners ja no van ser "francs". Van ser "castlans". Van esdevenir catalans. Fa mil anys.