Oriol Broggi ha dirigit Coralina de Goldoni a La Perla 29, el teatre que dirigeix. Ara hi tornen abans d’anunciar nova temporada. Li hem demanat pel repertori de la Perla, però també pels vint anys del projecte i els objectius a curt i llarg termini. Ens diu que no s’ha presentat per dirigir el Teatre Lliure, i ens confirma que a llarg termini vol fer seguir creixent el projecte. I ens desvela algun desig, com fer Sagarra algun dia.
A La Perla 29 ara toca Goldoni.
El darrer Goldoni molt fort i exitós, Els feréstecs. El Lluís Pasqual era el gran entès en l’autor, i el feia a gust. Tinc la sensació que els anys setanta hi havia una gran tradició que venia de Giorgio Stheler, que havia fet El criat de dos amos i Luca Ronconi La serva amorosa. Aquí tota aquesta tradició l’agafa el Teatre Lliure.
I pel que fa al text?
Goldoni posa text al teatre popular de la comèdia de l’art. La Venècia de Goldoni era un espai social importantíssim, la barreja de teatre popular i elaborat canvia el teatre. I el llenguatge també canvia, els personatges parlen venecià. Assajant pensàvem: –Ara, aquesta escena què ens aporta? Quina tonteria, no? Vols dir què té cap sentit?– I sí.
Aquesta sensació la va transmetre una de les grans obres d’aquest primer Lliure.
Sí, Els últims vespres de Carnaval. Tenia dotze o tretze anys. Igual que el que estem fent aquí, semblava simple però aquelles interpretacions tocaven l’ànima. Era com una cançó d’estiu. L’hostalera del [Sergi] Belbel també va ser un èxit, i era això. Sempre m’he quedat amb ganes de fer un Goldoni, per aquest record de Els últims vespres. Ho vaig viure com una cosa molt forta i especial.
El repertori del primer Lliure va marcar molt?
A LaPerla29 sí. Molt. El Lliure fins a la mort del Fabià crea un repertori amb autors, Tennessee Williams, Txèkhov, el mateix Goldoni, fins a Dansa d’agost, també.
A LaPerla 29 teniu una família d’actors.
Som una família de productors i gestors, però clarament tenim un nucli d’actors que venen i que molts d’ells es van repetint. Ramon Vila, Màrcia Cisteró, Clara Segura, Sergi Torrecilla, Jacob Torres, Clara de Ramon, Xavier Ricard, Lluís Soler, Julio Manrique; músics com Sisa i Joan Garriga i Pedragosa...
Si fem coses diferents, el públic ens acompanya, però la crítica no
Interpretativament, em consta que et va sorprendre la tasca de Krystian Lupa.
Em va fascinar que no donés importància a si l’actor seia o no. Jo veia l’espectacle i pensava que tot era molt organitzat. Directors precisos, i creia que el Lupa era un director precís, pel resultat, i no. Pensava que era una cosa molt estudiada.
T’ho dic perquè a Només la fi del món de Lagarce vas dirigir els actors d’una manera molt diferent.
En aquell moment, que entro en crisi i ho arrossego a La Perla. Què passa si no hi ha so, si els actors no es mouen, no parlen. No hi ha escenografia. Vaig decidir treballar una cosa molt diferent afectada pel Gilgameix al Grec amb la Marina Mascarell, coreògrafa amb una gran reputació internacional. De fet, aquesta crisi ja apareix al Gilgameix i jo decideixo fer un espectacle sobre la ciutat, la primera ciutat del món, per parlar de nosaltres mateixos i em penso que la crítica no ho va voler entendre. I van fer broma. Una part de la crítica, tinc la sensació, que ens tenia una certa rabieta a La Perla.
I ara? Com et trobes?
Ja hem passat aquesta sensació. Hem fet vint anys i ens hem consolidat i és normal que es descol·loqui respecte d’una certa sensació d’opinió de l’ecosistema. Si fem coses diferents, el públic ens acompanya, però la crítica no. Simplement això, però ara ho hem superat. Després de la pandèmia vam fer Assedegats i és de les millors coses que hem fet mai.
I heu tornat a De Filippo i Goldoni.
Tabula rasa. De Filippo és un Goldoni modern, no com Mouawad que hi posa mòbils, però té una profunditat molt grossa. I ens han acompanyat sempre, i ens donen moltes alegries. Aquí no podem baixar el ritme, i un dia vull fer una Flauta màgica, i per fer-ho també he de poder reposar i pensar, i aquests autors m’ho permeten.
Voleu créixer?
Dedicar-li temps a La Perla 29 és buscar fórmules. Vull incorporar noves veus i créixer internacionalment, i això requereix temps. Per exemple a Itàlia. Ja ho vam fer a França. Fer un canvi no és immediat. Jo no vull pas desaparèixer, trobarem les persones i els impulsos, és un procés llarg.
Et veus fent un Guimerà? El Lliure no ho va fer, és la gran crítica.
Els grans teatres públics ho fan perquè toca. És una obligació. Però han de tenir temps i les imposicions són difícils. A mi sempre m’han agradat Sagarra, Guimerà i Verdaguer. Em fa il·lusió. Vull fer un Guimerà i un Sagarra, i tant. El dia a dia et porta a altres coses, però tenim llibertat per decidir què volem fer.
No m'he presentat a la direcció del Teatre Lliure; no és el meu moment
Això serà compatible amb un nou Teatre Lliure?
I tant. Jo no m’hi he presentat. No sé qui s’hi ha presentat. No és el meu moment i tinc aquest projecte. Soc director d’un teatre molt lliure. És un tema molt complex, per l’estructura i tot.
I si és algú que coneixes bé com la Carlota Subirós, Julio Manrique, Pau Carrió...
Doncs seria fantàstic, però ja et dic, no sé qui s’hi ha presentat. Però seria fantàstic.
Oriol, has de marxar perquè ara fas d’actor.
Ho fa millor el Xavi Ruano. M’agrada, és diver. No tinc la sensació d’omplir l’escena però és molt bonic estar en relació amb els actors i veure com costa fer la funció ben feta. No és gens senzill això. Quan dono indicacions hi penso, és realment molt difícil.
Escrius?
No sé per on començar. Ho intento i no ho he aconseguit. Tinc ganes d’escriure.
La nova temporada?
Ara a l’octubre anunciem tota la temporada. Veurem coses que coneixem.