Pasolini és el centre de l’espectacle que es pot veure fins al 2 de juny a la Sala Àtrium. Un muntatge alegre, però també carregat de reflexió moral. És una barreja de música i paraula. D’imatges i de càrrega política. Textos a partir de la prosa del famós i polèmic escriptor italià Pier Paolo Pasolini.
Mia Parcerisa n’és el director, però la llavor del projecte la va plantar l'Oriol Genís, reconegut actor del teatre del nostre país. I l’obra no seria la mateixa sense la música de Pau de Nut, que hi fa un paper deliciós donant vida a la paraula. Un espectacle per gaudir i reflexionar sobre la moral, el sexe, la dissidència. Avui n’hem parlat amb els dos intèrprets.
Els fantàstics de Pasolini trobaran que aquest és un espectacle molt fellinià.
Oriol Genís: M’estimo molt Fellini i Pasolini. Per mi el cinema sempre ha estat magistral. Fellini li havia de produir les primeres pel·lícules a Pasolini i es va horroritzar, tot i que li havia fet de guionista. L’escenografia i, fins a cert punt, la dramatúrgia, tenen un aire que pot recordar a Fellini, sí. Hi ha un món destruït representat a l’escenari.
Fer un muntatge de Pasolini no és fàcil. D’on surt la idea i com s'incorpora un músic com en Pau?
Pau de Nut: L’Oriol em va trucar fa anys. Va arribar la pandèmia i vam aparcar el projecte. La seva idea era treballar amb molta gent i d’edats diferents. Finalment, hem tingut al Mia com a director i l’experiència ha evolucionat en el millor dels sentits. Cadascun de nosaltres som molt diferents. Som com un triangle i cadascú és un dels costats.
El teatre és tècnica. L’emoció està en un altre lloc
El cas, Oriol, és que n’ets la llavor d’aquest muntatge.
O.G: No. Si jo em posés a dirigir, m’hagués assegut en una cadira i no hauria parat de parlar. La base no és només la paraula, tot i que vinc d’una escola en què el text és essencial. Però aquest és un text complex i, per això, necessitava donar-li un sentit més ampli i fer-lo intel·ligible. Calia anar a favor del text i de la forma. Crec que hem aconseguit aquesta simbiosi.
Justament per això deia que era un muntatge fellinià: per l’alegria, la música, el to...
P.N: Cantar, interpretar... Generalment, la música en teatre acompanya. És el decàleg que tenim els músics que toquem a escena. Aquí no, aquí formo part de la paraula dita en escena. I com a professional, no deixa de sorprendre’m quan confluïm. Ara l’espectacle ja no el podríem fer sense l’altre.
O.G: Ens donem el testimoni. És un monòleg coral, a dues veus. Jo soc molt defensor de la tècnica teatral. Ara veiem molts micròfons. Es treballen des de llocs molt diferents dels que jo m’he format.
El valor de la tècnica.
P.N: Fa temps vaig llegir les memòries que va escriure la Núria Espert amb el Marcos Ordóñez. I recordo, i cito de memòria, que en un moment deia que "l’actor és sobretot tècnica. Com m’he d’emocionar a escena? Si he d’estar pendent de la marca de llum, d’agafar bé el ganivet, després he de recordar també que he d’estar a dues passes de la tauleta de te...". El teatre és tècnica. L’emoció està en un altre lloc.
O.G: Les emocions de l’espectacle se li llencen a l’espectador. Per això calia que el text anés lligat amb el muntatge i que tot anés a l'una. El text ha evolucionat. He fet molt poques coses de teatre de cos, però, en canvi, m’agrada posar al centre l’harmonia del moviment amb la paraula. Amb el Pau hem treballat a partir de les propostes agosarades del Mia. M’havia de llençar molt a la piscina i no em permetia pensar. Destruïa la meva organicitat.
Pasolini té una vida molt complexa que no es pot reduir. És l’artista complet i contradictori
Parlem de Pasolini. El seu teatre aquí sempre s’ha fet molt i de maneres diferents.
O.G: Pasolini ja l’havia fet. Al Teatre Lliure el Xavier Albertí em va dirigir a PPP, un espectacle a partir de textos de Pasolini. Molts dels textos que dic a l’espectacle ja els deia en aquell. Els mateixos textos vint anys després. Curiosament, Pasolini m’havia interessat molt, però com a cineasta i aquell espectacle, que encara me’l recorden molt, va fer que m’internés molt més.
El personatge també és important. Encara avui se’l reivindica des de molts àmbits: el polític, l’artístic, però també per amenaçar una Itàlia molt concreta.
O.G: Pasolini feia del sexe una qüestió política. La necessitat de mostrar-se tal com un és. La Itàlia de Pasolini era molt homòfoba. Es va treure la màscara i no van parar fins que van poder amb ell. Els camins es troben. Pasolini és un dissident, i ara seria molt difícil trobar-ne un altre.
P.N: És la dissidència política. Ho tracta així. Treure’s la màscara en un context com aquell no és poca cosa.
O.G: Els enemics eren de Democràcia Cristiana. Pasolini té una vida molt complexa que no es pot reduir. És l’artista complet i contradictori. Què en fem de les denúncies per abús de menors? Es van amplificar per interessos polítics de la dreta? Què en sabem realment?
Oriol, sembla que de la inquietud del personatge n’hagis fet la teva carrera. En teatre no pots esperar que et truquin sempre, oi?
O.G: Si no em truquen, truco jo. Sempre ho he fet. M'implico molt. Conec gent de la meva generació que hem fet sempre el mateix. Durant un temps puc tenir moltes ofertes, i aleshores no cal buscar-te tant les coses que vols fer. Però la nostra és una feina que sempre té una part de creadora. És sempre un ofici. I jo soc una persona que constantement cerca crear i maneres d’expressar-nos. Tinc una necessitat de parlar de certs temes. Per això vaig crear la companyia Teorema Teatre.
Mai he perseguit la fama, he cercat el compromís amb la professió
L'espai Novaveu va fer un rànquing dels actors amb més funcions al Teatre Nacional i tu eres el primer.
O.G: Sí! Jo vaig començar a treballar-hi perquè perseguia a tots els directors. Preguntava si hi havia algun personatge per petit que fos. Amb l’arribada del Xavier Albertí vaig treballar-hi molt. No només en els seus muntatges, també amb els de la Carlota Subirós o el Jordi Prat i Coll. Jo mai he perseguit la fama, he cercat el compromís amb la professió.
P.N: Jo també l’he cercat. Si no fes teatre em trobarien mort en qualsevol lloc. Jo necessito fer teatre. Perquè m’agrada i perquè m’hi va la vida. Veig i m’emprenya molta gent en el sector que cerca la fama. Hi ha una sèrie de coses que em sorprenen i això també és molt pasolinià.