L'escriptor Oriol Pi de Cabanyes (Vilanova i la Geltrú, 1950) acaba de publicar Estels que encara fan llum, un recull de retrats literaris fruit de la seva trobada amb escriptors i artistes, i que es pot llegir com un cant a la immortalitat dels referents i de la transmissió de la cadena del coneixent i la cultura. Autor d'una quarantena de llibres, entre els quals destaca la novel·la Oferiu flors als rebels que fracassaren, el dietari Llibre d'hores o l'assaig La generació literària dels setanta amb Guillem-Jordi Graells, Pi de Cabanyes va dirigir el museu Víctor Balaguer i va ser el primer director de la refundada Institució de les Lletres Catalanes.

En aquest llibre recupera alguns dels grans personatges que ha conegut.

Hi ha molts personatges de qui no en vaig escriure el retrat o no es va donar el cas d'escriure'n res. Per exemple, Josep Benet, que a les memòries m'agraeix haver contribuït, juntament amb Guillem-Jordi Graells al llibre Marxisme català i qüestió nacional, publicat amb el pseudònim Roger Arnau a les Publicacions Catalanes de París.

Aquests retrats d'Estels que encara fan llum, constitueixen un autoretrat?

Cadascun de nosaltres quan mirem una altra circumstància posem l'accent en un lloc o en un altre. Se'ns veu una mica la nostra actitud, el nostre punt de vista. Jo el que he volgut és fer interpretacions globals a partir d'un fet que crec que pot ser significatiu. Es tracta d'agafar la part pel tot. Una anècdota que, com deia Eugeni d'Ors, pugui passar a categoria. Per tant, això té elements de crònica i testimoniatge personal, però també d'assaig. La meva tendència és reflexionar i especular, no quedar-me només en la circumstància sinó donar-li un sentit més gran.

Al pròleg reclama el valor de l'experiència.

La idea d'experiència està completament en crisi. S'està trencant la idea d'experiència humana acumulada, el coneixement que permetia evitar que ens tornéssim a equivocar en les mateixes cruïlles. Abans es deia que la història era mestra de la vida i, per exemple, quan van venir "els piolins", ningú va recordar què era el vaixell Uruguay o que la sala del Tribunal Suprem on van jutjar Lluís Companys després dels fets d'octubre del 34, és la mateixa on han jutjat els líders independentistes. No és que s'hagi de repetir la història, però n'hem d'aprendre. Per mi això està en crisi i hi ha un menysteniment molt gran respecte l'experiència dels que ens han precedit.

La idea d'experiència està completament en crisi

En aquest sentit, la generació dels anys setanta, que vostè va reivindicar al seu llibre, no ha quedat una mica oblidada?

La idea del llibre també era de continuïtat i plantejava com la gent nascuda després del 1939, escolaritzada en castellà a la força, escrivia en català, s'enllaçava amb una tradició i desmentia l'èxit d'aquest intent de genocidi cultural del franquisme, com denunciava Josep Benet. Això va fer eclosió amb el Congrés de Cultura Catalana, als anys setanta. En aquell moment es va plantejar la possibilitat de professionalitzar-se com a escriptors en català, una idea que a la llarga s'ha vist desmentida per la realitat. Un dels guanys de la generació, però, ha estat l'intent de guanyar la cultura popular i la literatura de gènere (policíac, fantàstic, etc.) en català. L'etiqueta de "generació dels setanta", com d'altres generacions literàries anteriors, és arbitrari. Hi ha autors que en formen part i no hi surten, per exemple.

Diu al pròleg que convé matar els pares, però després reconciliar-s'hi.

Sembla que ara hi ha molts assassins de pares! (riu). Tinc la sensació que cal negar tot el que representa el pare i la tradició, però per inserir-s'hi i donar-li continuïtat. Aquest és el guany de l'evolució de la cultura. Però encara estem en el paradigma de l'avantguarda històrica, on tot surt del no-res i no es reconeix cap precedent. Encara som aquí i penso que és millor pensar que són contemporanis nostres gent del segle XVIII. La idea de continuïtat és molt important per mi i el llibre, en certa manera, obeeix a aquesta idea.

És també una crida a no trencar les cadenes de la transmissió del saber.

El saber és una successió de complicitats que ara està completament en crisi, i això és preocupant. El present queda en el buit, on estem instal·lats. Vivim en un presentisme buit, sense fonaments.

Llegint el llibre produeix molta enveja veure quins personatges ha pogut conèixer i quins personatges passaven per Barcelona.

He tingut la sort de conèixer Jorge Luis Borges o Octavio Paz, però també Pierre Vilar, el pare Miquel Batllori o Maria Aurèlia Capmany.

Gràcies a les seves responsabilitats institucionals va poder conèixer gent d'arreu del món.

Vaig aprofitar totes les oportunitats que se'm presentaven. Si s'esqueia l'oportunitat de tenir accés a algú, no la desaprofitava. No he deixat mai de ser escriptor, malgrat ser a l'administració, i aquest aspecte de cronista o assagista l'he mantinguda sempre.

En aquest sentit, és mitòman?

No me'n considero gens. Aquesta idea d'admiració absoluta i de voler tocar el sant no l'he tinguda. Els he tractat de tu a tu. Sí que és cert que una vegada vaig anar a Torí per poder escoltar George Steiner o en altres ocasions he pogut escoltar Isaiah Berlin o Edgar Morin, però no té res a veure amb el desig de voler tocar Messi (riu).

Encara estem en el paradigma de l'avantguarda històrica, on tot surt del no-res i no es reconeix cap precedent

La majoria dels protagonistes del llibre són morts, però fan llum les estrelles que ja són mortes i continuen brillant.

És un llibre que parteix d'aplegar materials que tenia, però no era pensat. En el cas, per exemple de Maria Aurèlia Capmany, havia viscut un munt de vivències compartides (des de dinars al Gran Cafè del carrer Avinyó a trobades a Tarragona), però només vaig recollir un episodi concret poc abans de morir ella. És més que un episodi, una foto, un apunt. O de Pere Calders, parlo de la seva mort, però en podria haver explicat moltes altres coses.

D'on surten els articles?

La majoria són textos inèdits, però alguns són publicats a la premsa. Per exemple, el text sobre l'abat Cassià M. Just va ser publicat poc després de la tancada de Montserrat, quan Serra d'Or volia deixar clar el missatge que els havia donat el papa Pau VI: "Acolliu a tothom". Per cert, a mi em van retirar el passaport després de la tancada, i això que no hi havia anat!

Al llibre hi ha una genealogia d'eclesiàstics humanistes. És una espècie en extensió?

L'esperit del Concili Vaticà Segon està molt en dubte. Aquell entusiasme ha desaparegut, i aquesta generació de gent formada, amb cultura clàssica, amb valors que jo vaig conèixer, ha anat desapareixent. Nosaltres ens vam formar en l'escoltisme catòlic i som fills d'això. Jo estava a l'agrupament escolta que hi havia al Casal de Montserrat, al carrer dels Arcs, i allà hi va aparèixer una pintada que deia: "Una lengua, una bandera, una patria".

Al llibre no hi ha només escriptors, els artistes hi tenen molt pes.

L'art i els artistes han estat un dels meus interessos. He escrit sobre el judici sumaríssim a Joaquim Mir, que el va portar a la mort del disgust de ser empresonat. Al llibre parlo de Guinovart, que m'explica el sentit de la torre de Ribes Roges, a Vilanova i la Geltrú.

Vilanova és el centre d'aquest esperit mediterrani que impregna el llibre.

És el meu epicentre i el lloc de les meves arrels. El meu referent. L'obligació moral de tothom és conèixer el lloc on vivim. Això és una qüestió ètica sobre la qual s'ha posat poc èmfasi. Es parla d'integració, però no en l'obligació d'estimar a partir de la coneixença. Si estimes un lloc el vols conèixer, si el coneixes encara l'estimes més.

Si estimes un lloc el vols conèixer, si el coneixes encara l'estimes més

A Vilanova hi va portar Knut Ahnlund, secretari del Comitè Nobel de l'Acadèmia Sueca.

El vaig portar pel meu compte a dinar a casa, que li va agradar molt. Era un home molt especial que va acabar dimitint arran del premi a l'escriptora austríaca Elfriede Jelinek. Havia estat traductor de Camilo José Cela, que l'anomenava "Don Canuto", i era deixeble d'Artur Lundkvist, un hispanista a qui no va interessar mai Salvador Espriu. Sempre he pensat que als hispanistes nòrdics estan fascinats per Carmen de Mérimée. Per cert, Espriu sembla que ha passat de moda, però crec que continua plenament vigent i s'hauria merescut el Nobel. Malauradament, els acadèmics suecs també llegeixen El País! (riu).

M'ha interessat molt el retrat de qui va ser director del Tele/eXprés Manuel Ibáñez Escofet, que recomanava als periodistes que tinguessin "vocació literària, curiositat i humilitat".

La curiositat no sé s'ha aplicat prou al camp de la cultura, i trobo a faltar la idea de conèixer els referents a la premsa catalana. També hi ha poc sentit d'estat en els mitjans de comunicació catalans. Hi ha un to que sembla un "Polònia" permanent, que no crec que faci servir la BBC, la RAI o TF1.

Als mitjans de comunicació catalans hi ha un to de "Polònia" permanent

Ibáñez Escofet també deia que havíem d'assumir tota la nostra història: Prim i Savalls, Almirall i Torres i Bages, Cambó i Macià.

També deia que el país és com una gran família, i has d'assumir la tia maniàtica, l'avi sord, el pare gasiu, el cunyat emprenyador o el cosí una mica ruc... Una nació és una comunitat on hi ha llums i ombres que hem de saber assumir, amb les falles i errors. Aquest és el sentit de comunitat on ens hem d'entendre. En el fons, el procés no ha estat causa de decadència, com diuen alguns, sinó conseqüència d'una sensació de pèrdua i minva, d'estat terminal fins i tot. A vegades penso que el segle XX, que Joan Triadú deia que el segle d'or de la cultura catalana, potser ha estat el nostre cant del signe.

En aquest sentit, tampoc som capaços d'assumir tota la nostra història, perquè encara ens l'estem tirant pel cap.

Tots podem veure les falles de Macià, Cambó o Pujol fins i tot, però vist en perspectiva són grans personatges gràcies als quals hem construït una comunitat que val la pena. Si només tenim en compte que Enric Prat de la Riba va censurar l'article de Joan Maragall sobre la Setmana Tràgica o que Cambó va donar suport a Franco amb una visió molt ingènua de la realitat, ens perdem l'obra de la Mancomunitat o la tasca de mecenatge del segon. Per cert, Cambó va acompanyar Alfons XIII a Covandonga per celebrar la Reconquesta. I no hem sortit d'aquesta idea que ha durat segles. El "a por ellos" ve d'allà i ha estat aplicat a jueus, morescos, bruixes, protestants i fins als catalans.

el procés no ha estat causa de decadència, com diuen alguns, sinó conseqüència d'una sensació de pèrdua

Al llibre també hi té un gran protagonisme Baltasar Porcel, un home apassionat i controvertit encara avui.

El Porcel era un home d'una gran potència creativa, que va començar de molt avall, molt sensible i intel·ligent, i va fer una obra molt important. Va tenir una gran relació amb el món de les influències polítiques i com a Joan Estelrich, Eugeni d'Ors o Josep Pla, aquesta relació li va comportar amics i enemics. A mi, per exemple, m'interessa molt Eugeni d'Ors, però no vol dir que m'interessi quan el veig vestit de "bomber" amb l'uniforme falangista.

A Porcel el preocupava molt la qüestió mediterrània.

Ell se sentia un mediterrani no només biogràficament, sinó també a nivell geoestratègic i geopolític.

Reclama la necessitat de situar els personatges en el seu context. Com l'escultor Saumells.

Jo vaig descobrir-lo gràcies a una exposició d'Art Modern de Tarragona i el vaig anar a conèixer. Vivia a la carretera de l'Arrabassada. Ignorava que era l'escultor del monument a la batalla de l'Ebre a Tortosa i que havia estat censor a Tarragona. A mi m'interessava com a artista, no com a funcionari o polític del règim franquista. Jo no demoliria el monument de Tortosa, encara que l'hagués fet un franquista.

Com jutja la situació actual de la cultura catalana?

Quan van tornar tots els escriptors de l'exili, com Joan Oliver, Xavier Benguerel, Agustí Bartra, Pere Calders o Tísner, etc., van trobar una societat emergent que els acollia, una cultura amb una gran confiança en ella mateixa i una gent jove que impulsava projectes editorials i associatius, com el PEN Club o l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, de la qual en vaig ser fundador. No sé si ara passaria el mateix.

No ens podem permetre ser desesperançats, però hem de ser realistes

Manté l'esperança?

No ens podem permetre ser desesperançats, però hem de ser realistes i veure que el que hem guanyat en extensió potser ho hem perdut en intenció. És un miracle la supervivència de la cultura i la llengua catalana, i la supervivència d'una especificitat lingüística com aquesta en el món que hem viscut, triplicant a més la població. A vegades penso que la repressió de les dictadures de Primo de Rivera i Franco ens ha estat estimulant i, com el passar pel foc dels alquimistes, i ens ha enfortit. Si ens donen peixet ens estovem.