Actor, director i dramaturg. Protagonista masculí de Creatura, pel·lícula d’Helena Martín que ha gaudit d’una recepció extraordinària i d’un fort reconeixement en premis. Durant aquest febrer, exhibeix Travy a La Biblioteca de Catalunya després d’haver-se estrenat fa cinc anys al Teatre Lliure. Molts espectadors probablement ja l’han vist o n’han sentit a parlar: Oriol Pla encarna un personatge que té dubtes sobre l’espectacle que ha de fer com a encàrrec per a un gran teatre públic. Els actors seran els membres de la seva família. Aquest és el disparador per a especular ficcionadament sobre la relació entre Oriol Pla i la seva família, la família Pla-Solina, de nom artístic Travy. El text és de l’Oriol i escrit amb Pau Matas. A escena, hi trobem la seva germana Diana Pla, i els seus pares; Quimet Pla i Núria Solina.
Cinc anys de l’estrena de Travy a l’espai Lliure.
L’espectacle s’estrena l’any 2018, Lluís Pasqual acabava de dimitir. Després de l’exhibició vam voler fer gira i el teatre, amb Juan Carlos Martel ja a la direcció, s’hi va negar. Defensaven que l’obra era seva, però l’obra és dels seus autors. La llei de propietat intel·lectual protegeix als autors per davant dels empresaris, és important saber-ho, però ens va costar Déu i ajuda. Va costar molt que poguéssim fer la gira, però ho vam fer, i després vam ser a la Beckett i ara a LaPerla29.
A més, acabeu de publicar el text de l’espectacle a Dramaticles.
Ha quedat un objecte físic de l’experiència. Tot i que jo volia fer un llibre més d’artista, posar textos que no hem posat finalment a l’espectacle, dibuixos, imatges. Però finalment va sortir l’opció de publicar el guió i la gent se’n pot endur un petit obsequi.
En tot procés passes per moltes fases. Exhibint-lo durant cinc anys fa que cada funció sigui especial?
Ahir mateix, mentre estàvem escalfant, vaig recordar que amb 23 anys, quan em vaig posar a escriure amb el Pau Matas, m’imaginava un muntatge com Travy. Amb la família, i del qual en poguéssim viure! Que a la gent li agradés i que funcionés. I som aquí. Fa cinc anys que la vam estrenar, és la nostra tercera temporada a Barcelona. Hem tornat a exhaurir entrades. La gran exposició funciona pel boca-orella i ens va molt bé i sí, la gent repeteix. Tenim un públic molt divers.
Hi ha molta gent que ja no em truca perquè els hi he dit que no moltes vegades
Parlem d’espectacles de creació, majoritàriament és el que has fet. No t’ha cridat fer d’actor de text?
El pare va treballar molt amb el Sergi Belbel al TNC, i amb molts altres directors. Amb La calavera de Connemara és quan he fet més d’actor tradicional. Hi havia un text i el vam jugar molt, però el text venia donat i havíem d’interpretar-lo. Ragazzo, això mateix són muntatges de creació, no hi havia text, ens hem inventat el joc des de l’inici. No et dic que no m’agradaria, hi ha molta gent que em truca i molta gent que ja no em truca perquè els hi he dit que no moltes vegades. Ara responc més a les meves necessitats i desitjos.
En cinema, però, tot funciona diferent.
En cinema, com a creador, pots arribar a fer cinema. Però necessites uns equips molt més grans que no pas els que fem nosaltres al teatre. Suposa una certa dificultat. Hi ha tota una indústria que es pot explorar al terreny del cinema.
Sobre creació i espais de creació. Manquen espais per a produir primeres obres de nous dramaturgs?
Si algú vol representar el seu primer text, l’ha de fer. La meva primera obra va ser en un centre cívic, dues cadires, tres col·legues i vint minuts. El primer espectacle, sense sumar-hi coses de carrer. Si partim que l’obra de teatre ha de ser amb dues-centes localitats, il·luminació, taquilla... Quin estrés. Penso en Sé de un lugar de l’Iván Morales, que en el fons va néixer així, i ho podíem fer al menjador de casa teva. Qui diu que això no és teatre? Ens mereixem un espai molt més creatiu, per suposat, i aquí fallem. Falla l’estat i la concepció de la cultura del país on vivim, però si tu vols fer teatre res t’ho pot impedir. Si algú vol començar, que s’hi posi, que escrigui. L’acte creatiu, el procés, això és el més bonic. Això hi és molt a Travy. El meu personatge és una persona jove que el que vol és fer una obra moderna, que vol ser intel·lectual. Però la noció de passar-s’ho bé passa per davant de qualsevol altra pretensió.
Falla l’estat i la concepció de la cultura del país on vivim, però si tu vols fer teatre res t'ho pot impedir
Com us imagineu el post Travy?
La meva germana ara estrena un solo a La Badabadoc. Té cert spin off de Travy, sense ser-ho. Fa un acte de despullar-se, i parla molt de la institució, del teatre... Parla de la figura paterna, materna, de la rivalitat entre germans. Parla de la família. Jo com a actor estic en un procés que em permet descobrir nous camins que no hauria pogut descobrir sense haver arribat a aquest moment vital. Per part meva hi ha un canvi de percepció sobre el que t’ha travessat.
Parles de renúncies?
Ara potser em toca renunciar a certs jocs amb la indústria. I renunciar a certs plaers individuals. Té a veure amb la feina, l’estabilitat, però té molt més a veure amb créixer i amb una indagació en el que trobo important. Estic en un moment que m’agrada identificar què és important, encara que això impliqui renúncies.
Per acabar, premis entregats, quines percepcions tens de la recepció de Creatura?
Només puc parlar des del carinyo. Veig la feina de la meva col·lega, dels meus amics, la ferida que es vol explicar. El meu punt de vista no és d’un espectador, sinó és d’orgull total. I sí, en la indústria del cinema hi ha la pompositat de les grans gales, que en el teatre no tenim, però el que compta és veure la pel·lícula i gaudir-la.