El 10 de març de 1995, després de lluitar contra un càncer d’esòfag letal, la veu d’Ovidi Montllor s’apagava per sempre. Nascut un 4 de febrer, alcoià universal, el cantautor, poeta i actor mai no havia dubtat en definir-se com un “català de València” i havia esdevingut a mitjans dels setanta una de les figures més singulars i emblemàtiques de la Nova Cançó.

La seva sornegueria, sumada a una sensibilitat extrema i a una llengua esmolada per assenyalar les vergonyes de la dictadura va convertir-lo en una figura transversal de la cançó protesta al nostre país, fins al punt que anys després de la seva mort, ja al sXXI, Ovidi Montllor ha estat reivindicat per gairebé tothom: des dels barbuts de la Transició que van aburgesar-se fent el salt a la política institucional fins als pelats amb estètica skinhead que, com el grup de rock radical Inadaptats, van tancar una carrera musical de quinze anys a l’escena alternativa del punk català fent un disc anomenat Homenatge a Ovidi que serviria per apropar la veu d’Ovidi a tota una nova generació de joves catalans antisistema.

Homenatge a Ovidi Montllor, "La cançó amb Ovidi", el 30 noviembre 1994. Teatre Calderón d'Alcoi. Foto: Xavier Terol

Qui era, però, Ovidi Montllor? Què tenien els seus versos per seguir sent tan actuals avui dia, fins i tot utilitzats per partits polítics o proclames reivindicatives? Quina va ser l’aportació de Montllor en la difusió de la poesia de Joan Salvat-Papasseit, Josep M. De Sagarra o sobretot Vicent Andrés Estellés? I sobretot, per què les seves cançons han estat versionades per desenes d’artistes actuals i han envellit tan meravellosament bé que han esdevingut eternes? A ElNacional.cat provem d’oferir resposta a totes aquestes preguntes a partir de 5 cançons del cantautor alcoià.

"A la vida"

L’eternitat és un altar reservat només als grans genis. Si la figura d’Ovidi Montllor ha esdevingut immortal és per peces com aquestes, una cançó plena de força i editada en el tercer disc del cantautor, A Alcoi, l’any 1974. La peça és un crescendo carregat d’emoció on la veu en primera persona de l’alcoià confessa el seu trencament emocional d’una forma inesperada i inusual: agraint a la vida la sort de viure i la sort de no estar sol. Una oda d’algú capaç de de dir que “cante a la vida plena,/ des de la vida buida” amb uns versos finals tan plens de vitalisme que anuncien que “I tot en mi és un sí/ que mai no acabarà.”

"Perquè vull"

L’any 1972, moment en el qual s’edita Un entre tants, no existien figures com les dels terapeutes emocionals o els coach, però Ovidi Montllor ja deia en aquesta cançó el que dècades més tard els gurús de l’autoajuda no s’han cansat de repetir: que a la vida tot és possible si l’actitud d’un mateix és positiva. “Perquè vull” relata una història d’amor que descriu la relació de dues persones que es coneixen i són capaces de viure com volen i fent tot el que volen sense haver de demanar permís a ningú ni haver de patir per res: com una utopia en la qual enamorar-se, fer sopars, viatjar, viure en comuna, compartir el temps amb gent preciosa i fer tot el que es vulgui és possible pel sol fet que un ho decideix així, sense més. Perquè, com diu l’últim vers, “tot comença en un mateix”.

"La samarreta"

En els foscos temps en els que el fantasma de la censura encara era ben present, aquesta és una de les peces més compromeses i polítiques del cantautor valencià, juntament amb altres cançons com “Serà un dia que durarà anys”, “Va com va” o “La fera ferotge”. “La samarreta”, editada l’any 1977 en el disc Crònica d’un temps, s’empara en l’obligada tradició del moment d’aferrar-se a elements metafòrics per tal d’enviar un missatge, igual com havia fet Lluís Llach amb “La gallineta” o Mikel Laboa amb “Txoria txori”. A partir d’un objecte, en aquest cas una samarreta vermella, Montllor descriu qui és, d’on ve i què pensa sobre el món, prenent partit descaradament per una causa ideològica i assumint que amb aquesta samarreta vermella “m'hi trobo molt bé amb ella./ Perquè abriga, me l'estime,/ I li pregue que mai no se'm faça vella.”

"Montserrat"

“El pas del temps farà/ de nosaltres colors”, diu el primer vers d’aquesta balada amorosa que, malgrat no ser una de les cançons més reivindicades de Montllor, és una de les joies més precioses de la seva discografia. Editada l’any 1978 en el disc Bon vent i barca nova, Montserrat és un tirallonga d’heptasíl·labs d’alta intensitat poètica i en la qual, amb un ús molt ric dels recursos formals propis de la poesia, se’ns descobreix una veu que s’adreça a la seva estimada per confessar-li la joia del present amb ella, on “desmesuradament/ tot és com ha de ser”.

"Coral Romput"

L’última cançó no és una cançó, sinó un disc sencer. Més que un disc, però, aquest monument erigit per Ovidi Montllor i Toti Soler és una de les obres que més han ajudat a reduir distàncies entre el nord i el sud dels Països Catalans en tot el segle XX, abans de la irrupció musical de fenòmens com Obrint Pas, La Gossa Sorda o Zoo. Després d’haver posat veu i música a poemes de Salvat-Papasseit, Sagarra i Apel·les Mestres, Ovidi Montllor va tornar-se a aventurar a recitar els versos de Vicent Andrés Estellés, de qui ja havia editat anys abans una versió icònica d’”Els amants”. El disc va ser enregistrat en una sola nit de 1979, té una durada d’una hora i vint-i-cinc minuts i Montllor hi recita l’extens poema escrit per Estellés, a mig camí entre un monòleg interior ple de dolor i un poema autobiogràfic en el qual es parla de tot: de la vida, de la mort, de les pors, de l’amor, del significat del verb estimar i del món -tant d’allò universal que no està a les nostres mans com del que passa al costat de casa-. Un disc que, quan s’escolta, és capaç d’aturar el temps. De congelar el present i embellir-lo, com si Ovidi Montllor no es cansés de demostrar que la felicitat pot no ser efímera, sinó eterna. Com ell.