No resulta senzill competir amb una pel·lícula animada al mercat cinematogràfic nadalenc, però no sembla que a Pablo Berger (Bilbao, 1963) li espantin massa els reptes. La seva filmografia n'és una prova fefaent: amb Blancaneu (2012), pel·lícula sense diàlegs i en blanc i negre, com a reeixida punta de llança, la trajectòria del cineasta és una suma de salts al buit sense xarxa, o amb xarxa molt relativa, que ara també el farà competir als Premis Goya 2024 i, a més, als Oscars.
🟠 Premis Goya 2024: data, nominats, presentadors i tots els detalls de la gala
🟠 Nominats als Goya 2024: tota la llista de nominacions als premis
Títols com Torremolinos 73 (2003) o Abracadabra (2017) són senyals d'una autoria, d'una visió personal, molt present a cadascun dels (fins ara escassos, parlem del seu quart llargmetratge en 20 anys) projectes que ha abordat amb una cura insòlita en els temps que corren. Com la bona cuina, la que aposta per les coccions llargues i el xup xup, les pel·lícules de Pablo Berger es construeixen amb el temps com a aliat, i amb la confiança d'una productora, la catalana Arcadia Motion Pictures, que confia i es posa a les seves mans.
Robot Dreams, que arriba a les sales demà dia 6, n'és un nou exemple: adaptació de la novel·la gràfica homònima de la nord-americana Sara Varon, la pel·lícula és una delicada mirada a les relacions humanes, tota una paradoxa si tenim en compte que els seus protagonistes són un gos i un robot. En un Nova York dels anys 80, habitat per mil i una espècies animals que prenen el paper de l'ésser humà, i a ritme del September d'Earth Wind & Fire, el film ens presenta Dog, un gos solitari que, davant l'hostilitat de la gran urbs, decideix adquirir un company de vida: un androide. Però la relació que neix entre tots dos es veurà sobtadament interrompuda per un d'aquells maleïts imponderables a què ens toca enfrontar-nos dia sí i dia també.
Robot Dreams és una faula que reflexiona sobre el poder de l'amistat, o de l'amor perquè resulta facilíssim fer-ne una lectura romàntica de l'assumpte
Després de passar pel Festival de Canes, amb quatre nominacions als Goya, la seva candidatura als Premis del Cine Europeu (EFA) i amb serioses aspiracions a formar part de les millors pel·lícules d'animació dels propers Oscar, Robot Dreams és una faula que reflexiona sobre el poder de l'amistat, o de l'amor perquè resulta facilíssim fer-ne una lectura romàntica de l'assumpte, i que posa sobre la taula assumptes tan quotidians com les ruptures no desitjades, la distància, el pas del temps i les segones (o terceres) oportunitats, els nous inicis, en definitiva. Llançant-se de nou al buit, en aquest cas al desconegut llenguatge del cinema de dibuixos animats, Pablo Berger aposta, com a Blancaneu, per la força de les (bellíssimes, suggeridores) imatges sense necessitat de diàlegs. No fan cap falta.
Que bonica és Robot Dreams!
Moltes gràcies! Pels directors, les pel·lícules són com fills. Ja no és una qüestió d'ego, i això que els de Bilbao el tenim molt gran (riu). Les meves pel·lícules són molt meves, les escric, les dirigeixo... Són embaraços molt llargs. És molt bonic escoltar que ha agradat...
Entenc que com et passaria a tu amb la novel·la gràfica de Sara Varon, Robot Dreams vol que l'espectador es faci seva la història de Dog i Robot. Perquè al final, la pel·lícula parla d'una separació i de la gestió de la pèrdua, que és una cosa que, qui més qui menys, tots hem viscut.
Sí, tots hem hem passat d'alguna manera pel que suposa perdre una parella, un amic, o perdre-ho tot i tornar a començar. Així que sí, Robot Dreams parla de temes universals, i, d'alguna manera, utilitzant la tècnica de l'animació i en apostar per una pel·lícula sense diàlegs, sense actors, els personatges són més icònics i l'espectador és qui completa la pel·lícula, substituint els protagonistes per gent a la que vol recordar. Jo de vegades m'emociono parlant de Robot Dreams, perquè em recordo de gent que ja no està amb mi. Però segueixen vius, ja sigui per per una foto, per una cançó, per una ciutat... és una carta d'amor als éssers estimats que ja no m'acompanyen.
M'emociono parlant de Robot Dreams, perquè em recordo de gent que ja no està amb mi
Pel que fa a la novel·la gràfica, has afegit un pròleg que posa l'accent en el sentiment de soledat del Dog, el protagonista. I també proposes un final alternatiu que, sense fer spoilers, apunta a fer les coses ben fetes...
Hi ha un afegit clau al final, sí, el veia molt necessari. Però també hi ha moltes seqüències afegides... La novel·la gràfica i la pel·lícula expliquen la mateixa història, l'ànima és la mateixa, però parlem de llenguatges diferents. Sara Varon es va passar un any per crear la novel·la gràfica, i jo he estat cinc anys amb un equip de més de dues-centes persones per aixecar la pel·lícula. Són dues escales diferents, però per a mi era important que a la Sara li agradés, els dos ens vam encaparrar en què el tema fos el mateix, i tots dos hem explicat la mateixa història de maneres diferents.
I a la Sara li ha agradat, la pel·lícula?
Li va encantar! Vaig conèixer la Sara fa cinc anys, vaig anar a Nova York a parlar amb ella per dir-li que volia fer la pel·lícula. Li vaig parlar de les meves intencions. Ella coneixia i li agradava Blancaneu. I és obvi que Robot Dreams i Blancaneu són pel·lícules germanes. Ella va sentir que la seva obra estava en bones mans i em va donar carta blanca. La Sara no ha participat en cap decisió creativa. Però sí que va llegir el guió i li va encantar. Va visitar l'estudi d'animació a Madrid i ha estat molt informada de tot el que fèiem. I, per fi, va venir a l'estrena en el darrer Festival de Toronto. Es va asseure al meu costat. Jo estava nerviosíssim, perquè era una enorme responsabilitat, i tots volíem que a la Sara li agradés el que havíem fet. Ella és encantadora, eh... No vaig mirar la pantalla en cap moment, només li mirava la cara a ella de reüll. I des del primer moment veia un somriure, o que obria la boca, o que reia, es sorprenia... i al final ens vam abraçar emocionadíssims. Va ser un moment molt especial per a mi perquè està molt orgullosa de la pel·lícula, li encanta, és tan generosa que diu que és millor que la novel·la. Al final, la Sara Varon i jo som com Robot i Dog. Les nostres vides estaran connectades per sempre. Tot aquest procés ha estat un win win per a tots dos.
🟠 8 pel·lícules que has de veure abans dels Goya 2024
Una de les coses que transmet la pel·lícula és la importància de tancar certs assumptes amb estil, molt civilitzadament.
Jo soc d'aquestes persones que sempre veuen el got mig ple, que veuen la llum al final del túnel. Pot ser que altres cineastes més cínics em titllin de naïf, i fins i tot d'infantil, però crec que en aquest món es pot viure millor amb un somriure i amb bones maneres. La pel·lícula, per exemple, i sense fer spoilers, té un happy end que no és convencional, però sí que ho és pensant en la vida mateixa. I jo crec que el missatge de la pel·lícula es troba al final. La raó fonamental de voler fer-la era compartir en pantalla gran el que jo vaig sentir llegint la novel·la gràfica.
Pot ser que altres cineastes més cínics em titllin de naïf, i fins i tot d'infantil, però crec que en aquest món es pot viure millor amb un somriure i amb bones maneres
Que la pel·lícula succeeixi a Nova York als anys 80, amb el September d'Earth Wind & Fire com a leitmotiv musical, entenc que té a veure amb la teva mirada personal. Perquè això no és a la novel·la. I perquè tu vas viure en aquesta ciutat durant uns quants anys...
Sense dubte. Robot Dreams és, juntament amb Torremolinos 73, la meva pel·lícula més personal. Jo sóc Dog. Jo he viscut deu anys a Nova York, he estat un gos solitari, m'he enamorat, m'han destrossat el cor, m'he tornat enamorar, he fet amics i n'he perdut uns quants. Per a mi és una pel·lícula molt personal, i d'alguna manera volia proposar un viatge en el temps. No sóc una persona nostàlgica, però sí que és veritat que probablement els millors anys de la meva vida van ser els d'aquella dècada que vaig passar allà. I d'alguna manera, aquesta pel·lícula és una carta d'amor a aquest Nova York que vaig conèixer, quan la ciutat era el centre del món, abans de la globalització, abans d'internet. Era la ciutat on s'havia d'estar, sobretot a Manhattan. Ara el centre del món pot ser un poble. Però llavors, jo com a creador, sentia que havia de ser a Nova York.
No ets nostàlgic, però una mica sí, pensant en aquelles ciutats que han perdut la identitat.
És clar, és que ara parlem de Barcelona, París, Berlín, Amsterdam... i són totes iguals. Aquella Nova York tenia una identitat que s'alimentava sobretot a través de les pel·lícules. Però ja no és elque era, ara és com una espècie de caricatura i la globalització s'ha apoderat d'ella...
Parlaves de cinisme, que està molt més present al nostre entorn que aquest optimisme teu...
(riu) Sense dubte. No sé per quina raó segueixo amb la mateixa il·lusió que quan vaig començar fent pel·lícules en super 8. També és veritat que m'ha anat bé: he fet molt poques pel·lícules però totes amb llibertat total. He tingut la sort de trobar-me productors que m'han animat a anar més enllà; ara estic treballant amb Arcadia i amb la Sandra Tàpia, la meva productora des de Blancaneu. En lloc de limitar-me o d'intentar repetir fòrmules que ja han funcionat, o de censurar-me, fan més aviat tot el contrari, només rebo el missatge de: "Pablo, torna'ns a sorprendre"... Aleshores em trobo en una situació de la que, potser, no n'hauria de parlar gaire, perquè a molts altres directors no els passa. És molt difícil fer pel·lícules, ens trobem amb grans reptes, jo n'he fet molt poques però, insisteixo, totes amb llibertat i amb grans productors. Perquè un director, si no té un productor al seu costat, no pot fer cinema, i això ha estat una realitat per a mi, tenint sempre la sort d'estar molt ben acompanyat.
El resultat de les teves pel·lícules deixa clar que la llibertat creativa no ha de ser sinònim d'anticomercialitat. Blancaneu o Torremolinos 73 van funcionar molt bé, potser Abracadabra una mica menys, però...
Bé, vam passar la barrera del milió d'euros i vam estar entre les deu pel·lícules més taquilleres de l'any. No podem obviar que el cinema és una indústria cultural i que ha de tenir uns ingressos, i els qui posen diners han de recuperar la seva inversió. Afortunadament, totes les meves pel·lícules l'han recuperat i han donat beneficis. I per això estic avui aquí, si no m'hauria quedat en la meva òpera prima...
Al que anava: això demostra la falsedat del mantra que el cinema d'autor no és comercial.
Jo vaig tenir la sort que el meu primer curtmetratge, Mama, que vaig estrenar a finals dels anys 80 i que jo sempre definia com un curt punk, va tenir molta repercussió. Aleshores no sabia res de cinema, no hi havia escoles de cinema en aquella època. Són posteriors. I, com ara amb Robot Dreams, llavors també em vaig enamorar d'un còmic de Philippe Vuillemin publicat en el primer número de la revista Makoki, i el vaig adaptar, el vaig transformar. Era un curtmetratge sortit de les entranyes, fet amb un grup de persones entre les quals estava l'Álex de la Iglesia, que va fer de director d'art, o Arri i Biafra que ara són els directors d'art de l'Álex, i un munt de gent que no tenia cap experiència en el món del cinema. I de sobte vam guanyar el Festival de Alcalá d'Henares, ens van seleccionar en la Secció Oficial del Festival de Clermont-Ferrand, el va comprar Canal Plus França... i estic parlant de deu anys abans de que existís el Canal Plus espanyol. Va ser un èxit, amb un curt que va néixer també des de la més absoluta llibertat. I, des d'aquell moment, aquest ha estat el meu mantra. I això també li va servir a l'Álex de la Iglesia, que era el meu company de fatigues quan vam començar a fer cinema a Bilbao. Si tu fas allò que veritablement vols, i ho fas per tu... És que el primer espectador sóc jo, i espero que hi hagi un públic que vingui a la meva trobada. Sempre he seguit aquesta espècie de camí, i de moment, i toco fusta, seguiré fent-ho. I a veure què passa ara amb Robot Dreams, perquè, amb una carrera com la meva... Sóc un director que sempre depèn dels resultats en taquilla de la darrera pel·lícula. I com vull pensar en les següents, necessito que funcioni, que la gent vagi a veure-la i que els meus productors recuperin la seva inversió. I que em segueixin animant a anar més enllà, a seguir arriscant.
Abans que director, jo sóc cinèfil, sóc públic, jo devoro cinema. Veig pel·lícules tots els dies, estimo el cinema, i prefereixo veure pel·lícules a fer-les. Fer-les és molt cansat
Amb el teu optimisme, i com que els resultats de les teves pel·lícules et permeten seguir treballant en la teva visió i en el teu univers, estic segur que no comparteixes aquesta altra idea que al públic cal donar-li les coses mastegades. Un altre mantra que neix d'una indústria que sovint infantilitza l'espectador.
El que passa és que, com et deia, el públic soc jo. I el públic també ets tu, perquè els periodistes i crítics també sou espectadors. Abans que director, jo sóc cinèfil, sóc públic, jo devoro cinema. Veig pel·lícules tots els dies, estimo el cinema, i prefereixo veure pel·lícules a fer-les. Fer-les és molt cansat, cal aixecar-se molt d'hora, hi ha moltes pressions, molta tensió, és esgotador. En canvi, no hi ha cosa més plaent en el món que veure una pel·lícula en una sala fosca. Crec que en la meva professió hi ha un oracle. I quan dic oracle, en el cas de Robot Dreams parlo de José Luis Ágreda, que és el director d'art, parlo del director d'animació Benoît Féroumont, parlo de Yuko Harami que col·labora amb mi des de sempre (és també la seva parella de vida), del muntador Fernando Franco, de la meva productora Sandra Tapia... Hi ha un grup de persones que són aquest oracle, i fem la pel·lícula per a nosaltres. I, després, d'alguna manera, esperem que la gent vingui a la nostra trobada.
No s'han de fer càlculs...
No, no crec que puguem fer les pel·lícules partint d'una estratègia, perquè ningú sap absolutament res. És que si fem una ullada a la història del cinema, ningú esperava l'èxit de pel·lícules com El Padrí o Tauró, i avui són grandíssims clàssics. I si parlo de mi, qui podia esperar que Blancaneu, una pel·lícula muda i en blanc i negre, connectés com va connectar en ple segle XXI? O en el cas d'Arcadia, la meva productora, qui anava a imaginar que una pel·lícula d'autor com As bestas, de Rodrigo Sorogoyen, seria la pel·lícula del cinema espanyol més taquillera de l'any passat amb més de sis milions d'euros de recaptació? Doncs ningú!
Sorprèn, insisteixo, que segueixi viva aquesta falsa dicotomia entre l'autoria i la comecialitat...
Es pot contradir i es pot demostrar que és un mantra fals. El que cal és un director amb una visió i un productor que li doni suport i que hi cregui. I respectar el públic, sens dubte. Si alguna cosa hem fet amb Robot Dreams és tractar l'infant com un adult, i tractar l'adult com un nen en el sentit de què volem que sigui nen durant una estona. I que aquesta sigui una pel·lícula oberta, per als jubilats que s'aprofiten del dia de l'espectador, o per a qualsevol públic. Jo no crec en el cinema nínxol, en el cinema d'autor, en el cinema infantil... Jo crec en el que jo veia quan anava al cinema amb els meus pares: aquest cinema d'abans, amb un tipus d'història i una forma de narrar-la que provocava que cadascú es quedés amb la seva pròpia capa. Jo sempre utilitzo el terme de cinema lasanya: el nen es queda amb una capa, el cinèfil amb una altra... però necessites un conte, una història, que tothom entengui. Després, el detall, la part barroca, cadascú la interpretarà a la seva manera. I això és una mica el que he intentat fer en totes les meves pel·lícules.
En aquest sentit, algunes vegades m'han preguntat si Robot Dreams és una pel·lícula per a nens. I he respost que és per a tots, i que hi ha elements amb què cadascú es quedarà. Com passa amb moltes pel·lícules de Pixar...
Exacte, és aquesta mateixa línia, o la del cinema de Hayao Miyazaki, o com quan nosaltres érem criatures i Spielberg va fer E.T., l'extraterrestre, que arribava de la mateixa manera als nens i als cinèfils... A mi m'agradaria que Robot Dreams fos aquella pel·lícula que els pares escullen. Els pares amb fills de cinc, sis, set anys, i jo mateix ho he viscut, estan acostumats a veure pel·lícules infantils infumables escollides pels nens, perquè els han menjat el cap a través d'anuncis, de les cadenes de fast food... I probablement aquests nens no sabran que existeix Robot Dreams tret que siguin els pares els que hagin llegit sobre ella en revistes de cinema, o en diaris, o en digitals. Jo voldria que fossin aquests pares els que l'escullin. Dit això, no, Robot Dreams no és una pel·lícula infantil, és per a tothom!