Fotògraf argentí establert fa anys a Barcelona, Pablo Tosco ha estat el guanyador del primer premi del prestigiós World Press Photo, el certamen de referència al món de les imatges i instantànies, en la categoria de Temes Contemporanis. La seva fotografia Yemen: Hunger, Another War Wound ("Iemen: La gana, una altra ferida de guerra") és una impactant plasmació dels efectes de la terrible guerra civil que sacseja el país a través de la seva protagonista, la pescadora Fàtima.

Com t'ha caigut ser el guanyador del World Press Photo?
Emocionat, però continuo pencant igual (riu).

Què fas ara?
Fins fa dos mesos treballava a Oxfam. Ara m'he centrat en el projecte Angular, un col·lectiu de companys de l'Argentina i de Mèxic amb els quals hem realitzat una sèrie de documentals a l'Iraq i a Síria.

Per què aquesta atracció pel Pròxim Orient?
La primera vegada que vaig treballar a la zona va ser en esclatar el conflicte a Síria, a mitjans del 2012. El meu objectiu no era tant documentar la guerra, el conflicte armat entre les diferents milícies, com el seu impacte en les persones, tant els desplaçats com els que es quedaven resistint a casa seva.

La part humana del conflicte.
Exacte, tant a Síria com als països veïns —Líban, Jordània, Turquia… A partir del 2015, el drama dels refugiats, acompanyant en el seu exili a persones que volien arribar a Alemanya o a d'altres països d'Europa des de Turquia. Des de l'esclat de la guerra civil siriana, el Pròxim Orient centra el meu treball.

Aquell conflicte va estar precedit d'una llum d'esperança amb l'eclosió de les Primaveres Àrabs.
Va ser un fenomen meravellós. Una interpel·lació per la llibertat a la societat occidental. Una lluita per la democràcia i per una societat més equitativa. Després, per desgràcia, van arribar els conflictes. El de Síria,  els d'altres països, com el Iemen, que també vaig voler documentar.

Un conflicte, el del Iemen, molt difícil de documentar.
És un país molt tancat als periodistes. No és fàcil entrar-hi. De la mateixa manera, hi ha un obscurantisme internacional sobre la posició dels poders fàctics respecte a la comercialització d'armes i recursos a les parts en conflicte. De fet, Espanya era el quart país que més armes venia a l'Aràbia Saudita, el principal actor en la coalició àrab participant en la guerra. El conflicte deixa un país fragmentat en dos, amb una guerra intestina entre nord i sud. Al mig, com ja passa, la societat civil d'una banda i l'altra, que en pateix les conseqüències devastadores.

I tu amb la càmera dones testimoni de tot plegat.
Van ser dos anys i mig amb la periodista Júlia Casamitjans que vam provar d'entrar al país per veure, entendre i explicar què els passava a la població civil. Quan ho aconseguim sorgeixen diverses històries.

Yemen: Hunger, Another War Wound, la fotografia de Pablo Tosco que ha guanyat el World Press Photo

Com la de Fàtima, la pescadora protagonista de la foto guanyadora.
Amb ella no només documentem les conseqüències de la guerra, sinó que donem pistes de les moltes opressions que pateix la dona iemenita.

Les Primaveres Àrabs van ser un pas endavant. Van acabar fent dos passos enrere?
Totalment. El Iemen és un dels països més difícils de viure per a dones i nenes. Hi ha un retrocés brutal dels seus drets. A tot això cal afegir que, com tots els conflictes armats, aquest va ser promogut i perpetrat per homes. Les dones són les que sostenen la vida i garanteixen la subsistència. Són les dones que surten de casa a buscar menjar i aigua. En un país com el Iemen, on el 80% de la població viu en la pobresa màxima, aquest canvi de rol genera més violència de gènere perquè qüestiona el paper històric de l'home com a mascle proveïdor.

Quan et vas adonar de la força que tenia la foto?
La fotografia pertany a un projecte que documenta el dia a dia de Fàtima des que s'aixeca i surt de casa a guanyar-se la vida per alimentar els seus 9 fills. Més que la foto, el desafiament i la força era documentar la història de Fàtima, a qui, per qüestions culturals i religioses, no podia veure-li la cara. Em vaig anar guanyant la seva confiança a través de la traductora. 

Com es guanya la vida?
Ella venia peix. Va anar estalviant fins que va poder comprar una barca, la que es veu en la fotografia, per sortir a pescar. La foto és la màxima expressió de tot aquest procés. Una imatge que expressa tota la seva força i esperit de resiliència.

Fátima ha vist la foto?
Ara mateix la hi porten. No és fàcil desplaçar-se pel país. Estem pendents que la rebi i sigui conscient de la transcendència que ha assolit la seva història.

Com et vas enamorar de la fotografia?
Tenia 14 o 15 anys, encara no havia vingut a Barcelona. Vivia a Còrdova, a l'Argentina. Treballava en un videoclub d'un barri marginal. La gent llogava els VHS però, com eren molt pobres, també els hi llogàvem els televisors i els reproductors perquè poguessin veure les pel·lícules. Temps després, els propietaris van comprar una càmera de vídeo. Vam començar a gravar casaments, batejos... Tota mena de cerimònies de la gent del barri, que invertien tot el que havien estalviat en molts anys per a celebrar els dies més especials. Unes històries superpotents, aparentment molt normals però amb un gran rerefons social. Vaig descobrir que volia dedicar-me a explicar històries humanes.

La fotografia és la plasmació de la realitat o la realitat a través de l'objectiu del fotògraf?
M'agrada pensar que totes les fotografies que he fet són l'evidència d'una trobada. M'agradaria pensar que la foto de Fàtima és això, la pista de la trobada que he tingut amb ella i m'ha permès documentar la seva vida i els seus desafiaments.