Enguany se celebra el centenari del naixement de l’escriptor Paco Candel (1925-2007), un testimoni directe de la construcció de la Catalunya actual a través dels immigrants de la resta de l’Estat. Va tractar la qüestió de la immigració amb uns ulls antropològics que van signar un testimoni únic sobre les persones que s’estaven assentant a Catalunya durant els anys cinquanta i seixanta del segle XX. Els altres catalans es va publicar el març de 1964 i, en poques setmanes, es va convertir en un èxit de vendes. Encara avui, en rellegir-lo, recalquem la seva importància per entendre com és la Catalunya d’avui en dia. Candel es va apropar als barris de barraques, a la perifèria de la ciutat de Barcelona i altres indrets, i va escoltar aquells murcians, andalusos o gallecs que s’esforçaven per parlar la llengua i integrar-se en una societat que ja era una cruïlla de cultures.
Barcelona i Catalunya sempre han estat territoris que han absorbit migració a causa del seu teixit industrial i la seva situació geogràfica. L'escriptor explica com el territori necessita aquests fluxos de gent per poder existir i com hi ha hagut períodes de la història que han aplegat comunitats concretes per diferents motius: la construcció de l’Exposició Universal als anys 20 o l’època dels anys de la fam a partir del 1940, que desembocaria després en el desenvolupisme franquista que va moure molta població cap als municipis de costa.
D’altra banda, una altra qüestió més complexa que explora és la construcció de la catalanitat, la identitat del xarnego: “Hi ha qui diu que xarnego és tot aquell que viu a Catalunya sense ser català. D’altres, que és el fill d’immigrant nascut aquí, la qual cosa ve a significar que, en el fons, ho és tothom, que no hi ha escapatòria”. Com veiem, qüestions ben latents que encara es manifesten en l’actualitat amb discursos com el de l’Eduard Sola a la Gala dels Premis Gaudí, on va reivindicar l’orgull xarnego i l’aportació tan valuosa de la migració a la construcció de Catalunya. El discurs va generar molta polèmica; fins i tot hem trobat autors i periodistes preocupats i alarmats pels “amants del xarneguisme”. Alguns encara es mostren reticents a entendre que una societat tan plural i diversa com la catalana no podria existir sense la immigració. Que la rumba o els castells, d’arrels cubanes i africanes, i d’origen valencià i arrels àrabs, són fruit d’una interculturalitat natural i orgànica.
Continuant amb la importància del llegat de Candel i la seva actualitat, veiem com tracta temes com l’habitatge, quan els immigrants s’enfrontaven a situacions molt precàries, en pisos fets amb materials barats, febles, en condicions insalubres. I diu que molts es preguntaven com aquesta població tan pobra podia fer front als pagaments, a vegades desorbitats, dels habitatges: “Per la vida és per la vida”, comenta. I així continuem.
L’edició de 2024 té pròleg de Marc Andreu Acebal
El clàssic reeditat d’Edicions 62 recupera el text íntegre no censurat, fixat per Jordi Amat el 2008, amb la presentació de Najat El Hachmi i amb un nou pròleg de Marc Andreu, periodista i historiador. “Jo em pregunto: els pobles, qui els constitueix: els homes o la terra?”, diu Andreu. Hi trobem preguntes, reflexions i, sobretot, un repàs acurat del llibre. Aquesta publicació només es pot enfrontar amb una perspectiva de classe, perquè Candel va ser l’escriptor dels infraproletaris i va donar veu als treballadors que llauraven aquesta terra i posaven maons als edificis que avui veiem. Els altres catalans ens serveix a molts que vam venir per entendre la Catalunya que avui poblem. Jordi Amat, gran coneixedor de la seva obra, el va nomenar “cartògraf de les ciutats invisibles”. Sens dubte… no s’equivoca.