"La literatura de no-ficció és un calaix de sastre, que a vegades pot acabar en desastre", admet Paco Cerdà. Des de la literatura, el periodista valencià s'ha convertit en un dels nostres millors cronistes de la postguerra. Ho va evidenciar en les seves anteriors novel·les, 14 de abril (Libros del Asteroide, 2022) i El peó (Ara Llibres, 2023). Ara ho ha sublimat a Presentes (Alfaguara, 2024), relat que ja suma diverses edicions i de què ha venut els drets per ser traduït a set llengües (esperem que ben aviat també aparegui en català del sud o valencià del nord).
Aquesta vegada Cerdà ens transporta al 20 de novembre de 1939, matinada freda en què es va iniciar el seguici funerari per transportar el fèretre del fundador de la Falange i icona màrtir franquista, José Antonio Primo de Rivera, des d'Alacant fins a Madrid. Tenebrosa travessa d'onze dies, a peu, a través de centenars de quilòmetres, per pobles i viles que s'havien mantingut fidels a la República, per a màxima exaltació de la victòria colpista.
Una tenebrosa rua feixista que l'escriptor del Genovés relata alternant-la amb capítols que s'endinsen en les històries d'uns vençuts, coneguts o desconeguts (aquelles xicotes històries amb què Cerdà ens acostuma a descobrir la Història), que durant aquelles dues setmanes, tot i empassar el pols aixecat al pas marcial de les camises blaves, esdevenien paradigma de dignitat no deixant-se vèncer per la por. "No soc bo en terminologies. De fet, només en tinc una de terminologia. Un dia, fent broma amb un amic molt lletraferit, li vaig dir: 'Mira, jo crec que no faig ni ficció ni no-ficció, jo faig no fricció'".
Què és la literatura de no fricció?
Si la ficció és la narració de fets inventats, la no-ficció és la narració de fets reals sense que friccionen, és dir sense obstacles en la ment del lector. Sense notes a peu de pàgina constants, sense atribucions constants, sense explicacions de vegades que poden ser poc literàries. És, si se'm permet, la cerca de l'art, però tenint un compromís amb la realitat.
Fins a quin punt et permets allò que en diuen llicències literàries.
No faig mai recreacions. Quan explique amb quin tipus de ploma se signa el testament d'una persona, o explique com anava vestida, les paraules que va dir, o inclús els sentiments que va experimentar, és perquè aquestes paraules i aquests sentiments s'han deixat per escrit. Després hi ha el dubte, que és una ferramenta clau de la no-ficció. I ho hauria de ser de la literatura en general. Si em prenc alguna llicència literària és la de l'estil: de quina forma ho conte. Quan escric, més que explicar, que també, m'agrada emocionar. I que aquesta emoció acosti a la reflexió. A Presentes, el que m'agradaria és que la gent puga, més que conéixer les dues parts d'esta història, viure-les. Tindre la sensació que està allí, que està sentint el ras-ras del caminar, que està sentint la prosa feixista o falangista i al mateix temps que puga ensumar l'olor de la merda d'Eulalio quan està en el camp de concentració de França; que senti l'emoció de la Benigna quan agarra les cartes del camperol Marcelino d'Alcorisa i li diu que cuidi els fills, que els recordi que han d'estudiar...
Quan escric, més que explicar, que també, m'agrada emocionar. I que aquesta emoció acosti a la reflexió
Sempre m'ha fascinat aquell moment en què els escriptors se us apareix la idea, el relat...
Fa cinc anys vaig arribar d'una manera atzarosa a unes imatges de YouTube del seguici fúnebre de José Antonio Primo de Rivera, amb el seu cadàver, un taüt seguit d'una llarga processó plena de fogueres, torxes de foc, simbologia feixista... Una Espanya molt més negra de la que podem imaginar en els inicis del franquisme, i ja és dir. Aquelles imatges em van impactar moltíssim. Tenien una càrrega terrorífica brutal. Veient aquell documental de 13 minuts del Departamento de Cinematografía Nacional, em van sorgir un munt de preguntes: com ho van fer, on van parar, qui s'hi va unir, com ho van explicar a la premsa, quina propaganda en van fer... Vaig començar a fer recerca i vaig descobrir que era un fet molt poc documentat. De fet, durant l'escriptura del llibre, parlant amb família, amics, periodistes... molts d'ells em van preguntar si allò realment va passar: 467 quilòmetres acompanyant el cadàver de Primo de Rivera per l'Espanya fidel a la República, passant per allà on mesos abans havien sigut enemics del bàndol feixista, franquista. El missatge era clar: aquí manem nosaltres, fem por, alerta. Crec que és el subtext d'aquella expressió megalòmana era aquest.
No és l'única història que expliques. Combines la crònica del seguici feixista amb els relats dels perdedors.
En el moment en què em vaig fer totes aquelles preguntes, em vaig començar a interessar pel revers de la història, per explicar la lletra minúscula que va acompanyant el gran relat: què devia estar passant a l'Espanya que no apareix durant tot aquest pelegrinatge? És en aquell moment que vaig veure clar que volia fer un llibre centrat en aquests 11 dies. Perquè van ser únicament 11 dies de la història d'Espanya, però molt significatius. És quasi com l'anatomia d'un únic instant, però que permet explicar tota la postguerra, quasi com una sinècdoque. I al mateix temps, la història em permetia escriure sobre un símbol de la dictadura com va ser el del màrtir José Antonio, molt més potent mort que viu. M'interessava molt acostar-me en una figura artificiosament creada pel franquisme.
És quasi com l'anatomia d'un únic instant, però que permet explicar tota la postguerra, quasi com una sinècdoque
Una figura elevada a la condició de màrtir, però que generava recels dintre del mateix franquisme.
Moltíssims. És una figura desconegudíssima. Durant la dictadura, José Antonio Primo de Rivera va tindre una potència icònica grandíssima, però en vida només va tindre 46.000 vots. Tan sols el 0,4% dels electors el van votar.
I la percepció des de l'ara és que era un líder de masses.
A mi també em va sobtar. Així que vaig començar a documentar-me moltíssim. Vaig llegir les mil pàgines de les obres completes de José Antonio. Volia saber què deia i quines eren les seues paraules. I quin era l'aroma de la seua retòrica. Així descobrisc que és el fill d'un dictador que vol venjar la mala premsa que ha deixat el record del seu pare, Miguel Primo de Rivera. És un advocat, és un intel·lectual. És un enamorat de la poesia. Li agrada rodejar-se d'una cort literària. Està fascinat pel feixisme de Mussolini a qui visita a Itàlia. Però clar, Mussolini va estar 21 anys al capdavant del partit feixista italià. I Hitler va estar 24 anys al capdavant del partit nazi alemany. José Antonio va estar només 3 anys liderant la Falange. Només va ser diputat dos anys i, com dèiem, obtenint tan sols el 0,4% dels vots. Va ser després que es crea eixa gran figura messiànica, eixa gran figura mística. Però la Falange de José Antonio va ser un moviment molt contradictori: defensava la violència en uns anys que la violència era moneda comuna en molts àmbits ideològics. Atacava la democràcia, reivindicava l'antipolítica, tenia els ingredients dels populismes de l'època...
Que, d'alguna manera, ressonen en el present
Tampoc vull entrar massa en el present per fer paral·lelismes, però sí que és cert que en aquells contrastos tampoc hem d'oblidar una cosa: era un xic de 33 anys que mor afusellat.
El llibre no amaga els errors del bàndol republicà.
Al llibre apareixen figures com el periodista comunista Manuel Navarro Ballesteros, apareixen socialistes a punt de ser executats, apareixen republicans en l'exili... El més fàcil hauria sigut centrar-se únicament en la repressió que va patir el bàndol republicà, però creia que si volia fer un retrat d'Espanya durant la tardor del 39, haguera sigut deshonest no mostrar realitats com, per exemple, la dels Caballeros Mutilados, aquest títol ampul·lós que va crear el franquisme per atendre la part vencedora de la guerra que havia quedat invàlida. Més de 50.000 persones tolides en aquesta burocràcia kafkiana que donava 70 punts si t'havien amputat el penis, 50 punts si t'havien amputat la llengua, 30 punts si t'havien amputat el braç... Fins a 583 tipologies de mutilacions distintes. Així és com arribe al personatge de l'Andrés. Volia rescatar la seua història. El suposat guanyador d'una guerra que ara havia de fer cua per aconseguir dinar. L'arravatament dels ideals tenen aquest revers personal minúscul en els llibres d'història, però a mi és el que més m'atrau quan explique un episodi com el de la postguerra.
L'arravatament dels ideals tenen aquest revers personal minúscul en els llibres d'història, però a mi és el que més m'atrau quan explique un episodi com el de la postguerra
Ja ens has explicat com vas descobrir la història del seguici funerari de Primo de Rivera, però com arribes als altres personatges, reals, que habiten el relat?
Allà hi havia una dificultat enorme, que era que tot passara en eixos 11 dies. Em cree laberints per intentar escapar d'ells. Ja ho vaig fer en El peó, en els 77 moviments de la partida entre Fischer i (Arturo) Pomar. Vaig voler que la novel·la fos en 77 fragments i que tots passaran l'any 62, el de la partida, i que tots passaran en Espanya o els Estats Units. Em marco moltes normes estúpides, fèrries i segurament sense sentit. Però també és una manera d'acotar-me per on em mouré. A 14 de abril era el mateix. No m'interessava el que passava el 13 i el 15 d'abril, sinó eixe dia, el 14, i des de molts punts de vista geogràfics, territorials, ideològics, de gent desconeguda i de gent coneguda. A Presentes la dificultat era que tot succeïra en els mateixos 11 dies de la gran exhibició i parafernàlia que es fa amb el cadàver d'una persona de la qual s'apropiarà el règim posteriorment.
Això són moltes i moltes hores de recerca.
Soc un puto obsessiu. La de cerques a Google que hauré fet de "20 de novembre de 1939", "comunista", "pagès", "afusellat"... Són hores i hores i és molta persistència, fins que trobes que pots parlar de Miguel Hernández perquè aquests dies hi ha una ordre de trasllat de presó i em permet contar les cartes que s'escriu amb la seua dona, Josefina Aldecoa. Per a mi Miguel Hernández és un mite. És un paradigma de dignitat. Per la potència emotiva de la seua poesia, per la dignitat de la seua figura, pel seu compromís amb les lletres i amb el poble, seria un crim si l'oblidàrem. O la història del cantant de copla Miguel de Molina, que la vaig descobrir d'una manera totalment insòlita.
Com?
Anava en el cotxe amb la meua parella. Estàvem escoltant un disc del Sabina i comença a sonar la cançó De purísima y oro. És magnífica, un retrat molt quotidià de la postguerra. Hi ha un vers que diu "y, en un barquito, Miguel de molina, se embarca, caminito de ultramar". Estava escrivint el llibre i tot eren antenes. Així que em vaig preguntar si durant aquells 11 dies li va passar alguna cosa a Miguel de Molina. Només arribar a casa em vaig posar a buscar. Vaig accedir a diverses hemeroteques i... Pam!: "Miguel de Molina reaparece en el Teatro Pavón de Madrid". ¿Reapareix? Què li va passar? Seguisc cercant i descobreixo que, setmanes abans, li havien pegat una pallissa per "rojo y maricón" i l'havien abandonat als afores Madrid perquè no cantara més. Tot seguit em vaig comprar les memòries de Miguel de Molina, les llegisc i veig l'episodi complet. Paral·lelament, vaig buscar fotos del Teatre Pavón de Madrid de l'època, per poder descriure'l. També vaig cercar la fitxa tècnica del teatre per saber la capacitat que tenia... De la suma de tot això, es crea aquest capítol de Miguel de Molina, Miguelillo, en què, d'alguna manera, es mostra la resistència d'aquell que no se sotmet a la por i que decideix triar el camí de la llibertat. Quan vivia aquestes serendípies, eren xicotets orgasmes que, d'alguna manera, anaven alimentant l'esperança que aquell repte que m'havia marcat era possible.
Quan vivia aquestes serendípies, eren xicotets orgasmes que, d'alguna manera, anaven alimentant l'esperança que aquell repte que m'havia marcat era possible
Aquesta recerca obsessiva està resumida en l'últim capítol, Fuentes.
Són 23 pàgines on explique d'on venen cadascuna de les històries que explique, com vaig aconseguir arribar a elles. És una bogeria perquè hi ha de tot: tesis doctorals, treballs finals de màster, memòries, biografies, autobiografies...
Tu mateix vas fer el camí que va seguir el seguici funerari de Primo de Rivera durant aquells 11 dies de la tardor de 1939.
Vaig visitar tots els pobles per poder descriure muntanyes, rius, campanars, pobles... I volia caminar deu quilòmetres, que eren els relleus entre els portadors del fèretre d'aquell viatge. Volia viure l'experimentació de caminar deu quilòmetres per aquells indrets amb horitzons tan llunyans. I volia caminar al ritme dels portadors de fèretre, un pas molt lent. Així em vaig adonar que, en aquell moment, en aquella tardor de 1939, la sensació era d'immobilitat, de conservadorisme, Res no avançava. Soc un fervent seguidor d'una frase de Sant Agustí, un pensador interessant. Deia que era certa la divisió del temps en passat, present i futur.
Només hi ha un temps, que és el present.
El present de les coses passades, el present de les coses presents i el present de les coses futures, que seria l'esperança, la il·lusió, la projecció... I la memòria no és passat, la memòria és present. I reescriure el passat, no en el sentit manipulador, et permet conquerir-lo. En el meu cas, el que intente és donar veu a les històries minúscules, les històries oblidades, la història de les persones més desconegudes, perquè a través d'ells tinc la sensació que trec el cap de veritat a la història, sense artificis, sense mentides, sense propagandes. Per això crec que la memòria és la de vacuna contra la nostàlgia que paralitza. I actualment, vivim un desbocament de nostàlgia. I la nostàlgia que és un refugi artificial. I la memòria ens serveix, precisament, per a no quedar-nos en el passat. La memòria serveix precisament per canviar, ser present i dissenyar un futur més acorde amb les ensenyances que va deixar el passat.
A casa, l'avi et parlava de la guerra civil?
La resposta està al capítol Los 47, on explique la història de les 47 persones que van ser afusellades en el cementiri de Paterna.. És l'únic moment del llibre en què parla en primera persona. Isc, temporalment del 39, vinc al present i reproduïsc una conversa amb el meu iaio. El meu iaio té 99 anys. Son pare era un electricista i havia sigut regidor republicà a Burjassot, el seu poble. Era membre d'un partit republicà moderat, xicotet. Ell era regidor de sanitat. Durant la guerra, van acollir a casa xiquets evacuats de Madrid. Aquells xiquets anaven al corral de casa, agarraven una garrofa i deien: "¡Mmm, qué chocolate más bueno!". A l'abuelo, tot això no se li ha oblidat mai. Quan va acabar la guerra el meu reiaio va ser detingut, i l'abuelo, des d'aquella Setmana Santa de 1939 i fins a l'any 1943, va estar anant a la presó Model de València a veure'l, a portar-lo menjar, a atendre'l, a parlar amb ell, a viure escenes de terror quotidià que tantes famílies van patir... Així va ser fins al mes de maig de 1943, quan van treure el reiaio de la presó, se'l van endur al cementeri de Paterna i el van afusellar. Havien passat quatre anys des que havia acabat la guerra.
Com es deia, el besavi?
Paco, com jo. Està retratat en un quadre a l'oli, en el menjador de casa del meu iaio. Cada setmana vaig a veure'l i a xerrar amb ell. És una persona molt il·lustrada, que s'ha hagut de fer a ella mateixa. Una gran persona. Una persona molt sencera, amb uns ideals molt serenament viscuts. Per a ell, va ser un trauma enorme. No ho va explicar mai als fills. No ens ho va contar, que el seu pare l'havien matat en la postguerra. Li he hagut de treure quasi estenallades les paraules; en quina cel·la estava, quant temps va estar, què va passar... Perquè quan parlava un poc més, es desbordava d'emoció i ho passava malament. Per a mi és memòria, era història, però per a ell és la puta vida.
L'ha llegit el llibre, el iaio?
Jo no li havia explicat de què anava el llibre, ni menys encara, que apareixia el seu nom. És una persona molt, molt reservada. Li vaig donar el llibre i durant diversos dies pensava: "Li dic? Li poso una marca? Li llegisc aquesta pàgina? Que s'ho trobi?". Finalment, li ho vaig dir. Em va demanar que se la llegís. Em vaig posar al seu costat i la vaig llegir. Va ser un dels moments més bonics de la meua vida.