Aquest divendres ha arribat a Netflix Rainbow, la particular revisió que Paco León ha fet del clàssic El mag de Oz. Un viatge al·lucinogen a la recerca de la identitat pròpia i l'acceptació de la diversitat. És la quarta pel·lícula dirigida per una figura associada a la comèdia, però que en cada projecte que emprèn, sigui com actor o cineasta, fa eclosionar tot el seu talent i genialitat. Parlem amb ell malgrat els elements: la línia de telèfon se'ns talla cada dos per tres i ell és ronc per culpa dels aires condicionats i les desenes d'entrevistes que està concedint aquests dies. "Sento que vam acabar de deixar anar la pel·lícula fa molt poc. I ha estat deixar-la anar i començar a preparar la promo, que em porta gairebé més feina que la mateixa pel·lícula. Fa dies que no paro de parlar".
🎬Carla Simón: "Quan acabo una pel·lícula tinc crisis existencials perquè em sento buida"
T'agrada parlar de les teves pel·lícules?
Per descomptat. És més, en les entrevistes sempre acabo descobrint detalls de la pel·lícula que m'havia passat per alt. Les pel·lícules tenen una cosa orgànica: no només les crees sinó que les descobreixes. Les pel·lícules ocorren, es fan soles. Són com filles: les portes al món, vols que siguin enginyeres, però es fan hippies. Són boles de neu que es posen a rodar nodrint-se de cadascuna de les persones que participen en el seu procés de creació.
Les pel·lícules passen, es fan soles. Són com filles: les portes al món, vols que siguin enginyeres, però es fan hippies
El cinema és un art col·lectiu.
I aquesta pel·lícula més. Hi havia una consciència que tots els departaments tinguessin una presència preponderant. A Rainbow la música és molt important, el vestuari és molt important, les localitzacions són molt importants, el maquillatge, la perruqueria, l'art, els efectes, la figuració... De fet, aquest va ser el motor que em va impulsar a fer aquesta pel·lícula. Amb Rainbow no volia explicar una història sinó crear un univers amb les seves pròpies regles. Crear una estètica sencera. És una gran pista de ball a què he convidat molta gent, especialment a molts artistes que admiro: cantants, ballarins, artistes plàstics... Els he ajuntat tots en un conte.
Una metapel·lícula.
Aquesta era la proposta i el repte. Una pel·lícula que és una conjunció de molts elements, però tots ells molt pegats a la realitat. Una pel·lícula molt fantàstica però alhora molt realista. De la mateixa manera que és un musical no-musical: hi ha números musicals en els quals es canta i es balla, però sense seguir les fórmules del gènere, on es canta i es balla sense un motiu o raó, sinó per convenció. A Rainbow quan es canta i es balla hi ha un motiu per fer-ho.
El musical és un gènere en auge al nostre país.
A mi m'encanta, però és molt difícil. Té una dificultat extrema. Per això encara no m'he atrevit a fer un musical canònic. Cal tenir molt nivell per fer-ho. Més enllà que és un gènere molt vinculat a la cultura americana. Els surt de forma natural cantar i ballar davant de la càmera. A nosaltres ens fa vergonya fins i tot veure'ls, els musicals.
Teòricament, som una cultura que es caracteritza per la gresca, ens agrada cantar i ballar.
Sí, però d'una altra manera, no des del gènere del musical.
Parlaves dels molts artistes que formen part del càsting, destacant especialment la presència, a més en papers protagonistes, de cantants com Dora, Ayax, Egosex... Als quals, a més, has donat l'alternativa.
Ayax ja havia participat d'algun rodatge. Però jo em guio per l'instint: la gent em sembla interessant o no, tingui molta o poca experiència. Si hi ha algú que tingui carisma, màgia i interès segur que la càmera l'estimarà, i l'espectador, també. Ha estat una gran fortuna haver pogut treballar amb tots ells i barrejar l'experiència de gent com Carmen Maura, Carmen Machi o Hovik Keuchkerian, actrius i actors de gran prestigi, amb gent amb poca experiència. Tinc la creença que en aquesta mescla, els uns es nodreixen i refresquen dels altres.
Soc un còmic inquiet que fa moltes coses
Quin tipus de director ets?
Cada actor necessita un director diferent. I jo com a director intento convertir-me en el director que necessita cadascun dels actors del meu repartiment.
On et sents més còmode?
Actuar és el que em surt de forma natural, però que m'agradis més... Ja no ho tinc tan clar. Ara ja depèn del projecte. Tot i així, he dirigit quatre pel·lícules i he actuat en desenes. Soc un còmic inquiet que fa moltes coses. La meva base és aquesta. Vaig començar a dirigir pel·lícules com una activitat extraescolar i ara ja és una professió. Un ofici que exerceixo des d'un prisma gens acadèmic, i això em dona llibertat per fer les pel·lícules a la meva manera, i sense dogmes. Prefereixo fer una mala pel·lícula però diferent que bona però convencional.
Hi ha una escena de la pel·lícula en la qual Dora, la protagonista, diu que només hi ha una cosa més forta que la por, la curiositat.
Jo m'identifico molt amb aquesta frase. Soc una persona poruga però també molt curiosa. Vull provar-ho i fer-ho tot. I m'agrada que sigui així. És com un secret de joventut, perquè la capacitat de sorprendre's es perd amb l'edat com el col·lagen. La curiositat et manté jove.
La capacitat de sorprendre's es perd amb l'edat com el col·lagen. La curiositat et manté jove
T'esforces per mantenir-te jove?
Sí. M'esforço perquè tinc temptacions de cinisme. Quan tens cert recorregut tens la sensació que ja ho has fet tot. El cinisme és la mort de l'art. Fa poc vaig fer una pel·lícula amb Inaki Gabilondo. Té 79 anys, però és la persona més jove que conec, perquè, justament, s'interessa per tot. Una de les persones més sàvies que conec, però que mante aquesta mirada juvenil per la vida. També conec gent de 20 que ja són vells.
Què et falta per fer?
Tot. Estic començant. Això sí, tinc por que se m'acabin les idees.
Les idees s'acaben?
Ara per ara no m'ha passat. Però sempre que acabes un projecte es presenta un buit. Les idees t'aborden. No saps d'on surten. Et prenyes sol d'elles.
Com et vas quedar embarassat de la de Rainbow?
Després de la cancel·lació de la segona temporada d'Arde Madrid. De fet, tenia un parell d'idees prèvies, i una d'elles era aquesta. No concretament fer una versió del Mag d'Oz, però sí que tenia ganes de fer una mica de fantasia. Una aventura que em permetés barrejar gèneres.
Quan tens cert recorregut tens la sensació que ja ho has fet tot
Aquest univers propi de què parlaves.
Va arribar el confinament. Els plans eren que me n'anés a Los Angeles una temporada, però vaig haver de quedar-me a Madrid. En aquell moment se'm va accentuar aquesta necessitat de fantasia i de festa, i de sortir, i de viatjar.
Recordes la primera vegada que vas veure la versió més popular, la de Victor Fleming amb Judi Garland?
No. De fet no és una pel·lícula que m'hagi marcat. Del conte del Mag d'Oz hi ha moltes versions, entre elles una que va fer Michael Jackson i Diana Ross.
Segurament l'esperit de la teva versió és més a prop de la de Jackson, una pel·lícula... psicotròpica.
Per veure aquesta versió no serveixen les crispetes. Has de veure-la posat de marihuana. És un deliri. Una anada d'olla molt gran. Però, novament, és tan sols una de les moltes versions que s'han fet. Jo n'he vist moltes, tant en cinema, com en teatre. Sí que em va passar que quan vaig rellegir la novel·la de L. Frank Baum en la que ens hem inspirat totes les versions, vaig descobrir molts detalls que van quedar fora de l'adaptació de Fleming. Tot i així, la clàssica és tot un referent i una icona per a molts col·lectius, començant pel LGTBI+.
El Mag d'Oz no és una història d'amor sinó d'autoconeixement. Em sento molt proper a aquest discurs, a parlar i defensar la diversitat
La novel·la és de 1900 i la versió de Fleming de 1939, però el missatge és extremadament vigent.
Quan vaig donar amb El Mag d'Oz em va semblar una història que encaixava perfectament amb el que jo volia explicar. Un conte modern en el sentit que la protagonista és una dona. Una líder d'un col·lectiu de desplaçats. No hi ha cap príncep que la salvi de res. Una història que parla de ser un mateix i acceptar-se i voler-se tal com és. El Mag d'Oz no és una història d'amor sinó d'autoconeixement. Em sento molt proper a aquest discurs, a parlar i defensar la diversitat. La vida és un camí de conèixer-te i acceptar-te a tu i acceptar els altres.
T'ha costat molt arribar a acceptar-te i conèixer-te a tu mateix?
Sí. Una vegada vaig dir en una entrevista que la pulsió per ser actor va néixer de la incomoditat de ser jo mateix. Crec que ens passa a molts actors. Actuem perquè volem ser altres persones. Curiosament, haver estat moltes persones a través del meu ofici, m'ha permès descobrir-me a mi mateix. He estat miss Espanya, he estat ionqui, he estat de tot... I tots aquests personatges són parts de mi que no coneixia. Soc tots els personatges que he fet.
I per aquesta pulsió de ser actor també vas aprendre a parlar català.
Sí, em vaig aprendre una obra en català per presentar-me a un càsting... No em van agafar (rialles). Era una obra de Shakespeare, que dirigia Àlex Rigola per al Teatre Lliure. Sabia que tenia poques probabilitats perquè no parlava català, però...
La curiositat de la qual parlàvem abans.
Exacte. Va ser per allò de 'a veure què passa'. Mai no se sap... L'última pel·lícula que he fet amb Nicolas Cage ha estat una mica així.
Has fet una pel·lícula amb Nicolas Cage!?
No sé parlar anglès, però em vaig preparar el càsting i em van agafar (rialles). I allà estic actuant amb Nicolas Cage. Ha estat una experiència meravellosa, fent de dolent, pegant trets, dient 'motherfucker' i barallant-me amb Nicolas Cage. Ell? És una llegenda 24 hores al dia.