Qualsevol aficionat al cinema de gènere del país, podríem dir fins i tot qualsevol aficionat al cinema, coneix a la perfecció el vincle que el Festival de Sitges ha generat amb una generació de creadors (els Bayona, Balagueró, Maíllo, Mira... i el nostre home, clar) que hi acudien com a espectadors gairebé des de la seva adolescència i que han crescut, també professionalment, en aquest entorn tan especial. Inaugurar el certamen amb Hermana Muerte és, doncs, un somni per a Paco Plaza (València, 1973). "És el millor lloc on estar ara mateix", comença. "Sí, hi ha nervis, però sobretot hi ha il·lusió. Aquest festival és molt important per a mi, ho saps perquè m'has vist fent passejos per aquí durant els últims 30 anys. I quan estàs tan familiaritzat amb un entorn i amb una comunitat com aquesta, per a mi és com ensenyar la pel·li als meus amics, en el sentit de compartir una cosa important amb gent que és afí i amb qui has viscut moltes coses. No és que sigui jugar a casa, però sí que hi ha un punt d'emoció que va més enllà del que significa presentar una feina en un festival".
I continua: "La senya d'identitat de Sitges és que el seu públic hi va amb la voluntat que li agradin les pel·lícules. I això no passa en altres festivals. Aquí ningú no ve a passar un examen, sinó a compartir una afició, el cinema de gènere. És molt distintiu, i això, per als qui som en el costat de fer les pel·lícules, és una passada, perquè saps que hi ha una predisposició al gaudi, i això és el millor que pots demanar-li a un espectador." Plaza dona el tret de sortida a la 56a edició de Sitges amb Hermana Muerte, un llargmetratge que barreja monges i aparicions de la Verge, fenòmens paranormals i imatges religioses, penitències per convicció i per obligació, portes que grinyolen i cadires que cauen, dibuixos d'un penjat a les parets, nenes santes i nenes pobres, i un poderós context de postguerra. I que, a més, forma part del mateix univers de la que és, potser, la millor pel·lícula del seu autor: Verónica (2017).
"No sé si anomenar-la spin-off, en qualsevol cas quan fas una continuació corres el risc de repetir o reproduir esquemes que han funcionat, de generar una fotocòpia. I jo volia fugir d'això i fer una cosa que fos molt diferent a Verónica en tots els sentits, temàtica, formal, plàsticament. Hi ha un personatge que és l'excusa, i alguns punts en comú, però l'aposta estètica i narrativa és molt diferent". El títol ja dona una pista clara, és un esquer evident, i, encara que no es tracti d'una seqüela i utilitzi elements molt diferents, les picades d'ullet són d'allò més juganeres. Una mostra més de la saviesa d'un cineasta amb molta mili a l'esquena, i amb fites del gènere com, òbviament, la saga [REC].
Monges de postguerra
Rodada al Reial Monestir de Sant Jeroni de Cotalba (Alfauir, València), escenari que combina corredors i cel·les amb el blanc dels seus murs i els patis assolellats, Hermana Muerte comença seguint a una novícia (interpretada per Aria Bedmar, tot un descobriment, malgrat la seva experiència en la sèrie Acacias 38) que, en plena crisi de fe, arriba a un convent reconvertit en escola per a nenes sense recursos. Corre l'any 1949, Espanya viu una dolorosa postguerra, i la protagonista, amb un passat molt particular, se submergirà en un context de fenòmens estranys que les alumnes pateixen i les monges callen. A propòsit del retrat d'un moment concret de la nostra història, Paco Plaza ens explica que "cada vegada tendeixo més a explicar històries més locals. És una mica el que diu el cuiner Andoni Aduriz, que com més aprofundeixes les arrels a terra, més sanes creixen les branques. Hi ha alguna cosa en ensenyar com som, o com érem, i on vivim, que forma part de la màgia, i especialment en un film com aquest, destinat a una plataforma. Ets conscient que tindrà una difusió simultània a moltíssims països i crec que fer pel·lícules arrelades fa que viatgin millor. A mi, per exemple, em passa que quan veig una pel·li de Bong Joon-ho sempre em fascina veure què mengen", confessa entre rialles.
Tots els que hem passat la infantesa en una determinada època vèiem cada dia un senyor crucificat sagnant: no ens han escatimat imatges d'aquest tipus, vivim envoltats d'imatges truculentes
Hermana Muerte sap provocar calfreds i, en certa manera, reflexions sobre una religió, la catòlica, que sustenta la seva fe en dogmes que tenen molt a veure amb les temàtiques habituals del cinema de terror. "Tots els que hem passat la infantesa en una determinada època, en el meu cas a finals dels 70 i durant els 80 i com a alumne d'un col·legi religiós, vèiem cada dia a un senyor crucificat sagnant. No ens han escatimat imatges d'aquest tipus. La que utilitzem a la pel·lícula, Santa Llúcia amb els ulls arrencats, els martiris dels sants... riu-te'n d'Hostel, Saw o Martyrs. Vivim envoltats d'imatges truculentes. I hi ha un element clau en la religió: per tenir fe, has de creure en allò sobrenatural. Si et creus els dogmes de l'Església, quan et diuen que aquest pa és el cos de Crist, que el vi es va convertir en sang, que la Verge va concebre sense pecat, que Jesucrist va ressuscitar d'entre els morts, la curació d'un leprós... trobem coses molt de gènere fantàstic, temàtiques molt Sitges. I això em sembla fascinant. I la iconografia catòlica és imbatible, a cap dissenyador del món no se li hauria ocorregut res més potent que una creu. Fa 2.000 anys que la veiem a tot arreu. Riu-te'n del logotip de Nike".
Terror amb el llum encès
Un dels elements estètics que funcionen com un rellotge a Hermana Muerte juguen, aparentment, a la contra del que podem esperar quan ens imaginem una història de terror situada en un convent. Aquí hi ha passadissos i racons tocats per la foscor, sí. Però també escenes esgarrifoses sota un sol de justícia. Diu Paco Plaza: "Jo soc valencià i m'agradava adaptar aquesta llum mediterrània tan nostra, m'agradava que els hàbits blancs de les monges es fonguessin amb el decorat, hi ha diversos plans en què es mimetitzen amb l'entorn com un camaleó. I m'agradava el desafiament d'utilitzar la llum del sol com a una cosa terrorífica. També per fugir d'aquest clixé més Hammer, més gòtic, de convent tipus El nom de la rosa, humit i fosc. Perquè estàvem a Gandia envoltats de tarongers, la vida s'obria pas, i m'agradava que aquest context determinés la pel·lícula plàsticament".
M'agradava que els hàbits blancs de les monges es fonguessin amb el decorat, hi ha diversos plans en què es mimetitzen amb l'entorn com un camaleó
El cineasta abunda en les seves reflexions sobre el poder estètic de l'aposta: "Això de que suggerir és millor que mostrar... ho porto escoltant fa 50 anys i no m'ho acabo de creure. Depèn del que mostris! (rialles) I d'altra banda, ja saps que un dels meus referents és Chicho Ibánez Serrador, i per a mi, una de les millors pel·lícules de la història del cinema és ¿Quién puede matar a un niño?, que és terrorífica i succeeix a plena llum del dia", apunta. Per cert, apunt curiós: aviat veurem Paco Plaza donant vida a Chicho a Saben aquell, el biopic d'Eugenio que ha dirigit David Trueba. Però aquesta és una altra història.
Tornant a la que ens ocupa, Hermana Muerte arribarà a Netflix el proper 27 d'octubre. I acabem la nostra xerrada preguntant-li a Paco Plaza pel seu moment com a cineasta amb més de 20 anys de carrera a l'esquena. "Doncs amb ganes de fer un pas més en el gènere, de continuar experimentant. Hi ha un camí que vaig començar amb Verónica i La Abuela, i ara amb Hermana Muerte, de recerca d'estilització, d'intentar no repetir-me i provar coses noves". Ens podem oblidar, doncs, d'un cinquè [REC]? "Això és cosa d'en Jaume (Balagueró). Jo ja li vaig dir que si en fèiem una que es digués [REC]5, por el culo te la hinco... Però s'està resistint. Anava a ser un èxit" (rialles).