‘El país de l’altra riba’ és el títol del llibre que acaba de publicar Maite Salord (Ciutadella, 1965) i que ha estat guardonat amb el III Premi Proa de Novel·la, dotat amb 40.000 euros. El llibre explora la història de l’emigració menorquina a Alger durant els anys quaranta, a través d’uns personatges que, empesos per la pobresa, busquen refugi i noves oportunitats a l’altra banda del mediterrani.

La història arrenca quan Alfred Gold i el seu net Daniel, jueus que travessen França fugint dels nazis, obren una sastreria a Alger, ciutat que va acollir milers de menorquins a mitjans del segle XX, i en la que van acabar fundant la comunitat del Fort de l’Eau, a la badia d’Alger. La trama s’enllaça amb les manifestacions a Barcelona, cinquanta anys més tard, en contra de la guerra de l’Iraq del 2003, quan dues joves, tot i que són provinents de famílies amb ideologies oposades, s’enamoren.

L'escriptora Maite Salord, al pati de la llibreria-Cafè Laie de Barcelona / Sergi Alcàzar

 

És una història que parla d’emigracions, d’amor, del pes de la memòria familiar, de solidaritat, de la deportació nazi, i on la guerra de la independència d’Algèria hi té un paper molt important.

El llibre, que tot just acaba d’arribar a les llibreries, va estar desat dins d’un calaix durant una bona temporada. Salord va començar a escriure la novel·la el 2014, quan acabava de publicar ‘L’alè de les cendres’, però la seva dedicació a la política del 2015 al 2017 mentre presidia el Consell Insular de Menorca, no li va permetre compaginar la feina d’escriptora, i no va ser fins als mesos de confinament del 2019, que va poder deixar-la acabada.

 

Com sorgeix la idea de parlar sobre la guerra de la independència d'Algèria?
Em venia molt de gust parlar de l'emigració menorquina a Algèria, sobretot dels menorquins que van anar a Alger i van fundar Fort de l'Eau. Aquest tema de l'emigració menorquina a Alger sempre m'ha interessat, ja havia sortit en una novel·la anterior, però de manera molt puntual.

Quin és el punt de partida del llibre?
Quan jo ja havia començat a escriure la novel·la, es van difondre les imatges d’un Junker 88 que havia caigut, l’any 1943, en aigües menorquines, a l’illa de l’Aire, al sud de Menorca. Aquest fet em va fer obrir la perspectiva, era un bombarder nazi que venia de bombardejar el nord d'Àfrica i va caure a Menorca, i, per tant, em va semblar prou creïble i versemblant introduir-ho a la novel·la i partir d’aquest episodi real.

Sent menorquina, deus conèixer alguna història familiar d’emigració a Alger.
No directament, però conec persones que hi han estat, algun veí, parents llunyans de l'àvia que hi van emigrar i, a partir de 1962, ja van tornar. No és un tema que la gent desconegui, al contrari, és un tema molt present el de l'emigració, de fet, hi ha moltes famílies que tenen avantpassats que han anat a Alger i guarden la memòria de tots aquests fets històrics.

Per les descripcions que fas, intueixo que hi has estat.
De fet no hi he estat mai a Alger, però m’he documentat molt bé. He llegit molts articles que em va passar l'historiador Jean Jacques Jordi, que és menorquí de Fort de l'Eau, i que després de la guerra va emigrar a Marsella, França.

I per què t’interessa tant la guerra de la independència d’Algèria?
A mi la part d'història amb majúscula m'interessa només per fer un teló de fons versemblant per on es mouen els personatges, i per poder explicar com aquesta guerra acaba influint damunt la vida anònima de les persones que vivien a Fort de l'Eau, què els suposa aquest conflicte, i què els provoca.

Fent recerca, has descobert alguna cosa que desconeixies d’Alger?
Moltes, el que més m'ha interessat és veure quin tipus de guerra va ser, de fet no se la va reconèixer com a tal, sempre se li va donar altres noms, altres termes eufemístics per no anomenar-la guerra. També m’ha agradat copsar la complexitat amb la qual es va viure en l’àmbit social, com es vivien els atemptats continus, i sobretot la por de tenir la guerra instal·lada enmig dels carrers.

Maite Salord, que acaba de publicar 'El país de l'altra riba' durant l'entrevista a la cafeteria de la llibreria Laie / Sergi Alcàzar

Albert Camus és molt present en el llibre. 
Ell és nascut a Algèria, la seva àvia era menorquina, i, per tant, la mare és de descendència algeriana menorquina. Llegint ‘El primer home’, veus la importància i influència que va tenir la seva àvia, tot i que ell no va anar-hi mai a Menorca, però l’illa el va acompanyar sempre a través de les arrels familiars. Vaig decidir citar-lo al final del llibre perquè les seves cròniques em van ajudar molt a entendre la realitat algeriana prèvia a la guerra.

Què has volgut reivindicar amb aquesta història?
D’alguna manera reivindico la memòria històrica, pretenc recuperar la memòria perquè no quedi tapada per l'oblit com s'ha intentat durant tants anys. És fonamental transmetre de generació en generació aquestes històries del passat, i deixar-ne constància, perquè per poder entendre el present és clau conèixer d’on venim.

M’ha sorprès la importància que li dones al vincle entre l’avi i el seu nét, que es repeteix en dues ocasions i en dues trames diferents de la història, però enllaçades entre si.  A què es deu?, és un fet autobiogràfic?
No, perquè hi ha un avi que no el vaig conèixer i l'altre va morir quan era petita, però sí que aquest lligam avis-néts considero que és important i fort, i sovint, el fet que salti la generació dels pares, fa que es creï una connexió molt especial. En el cas de l'Alfred Gold (l’avi jueu) ha sobreviscut pel nét i viu per protegir-lo i perquè pugui continuar amb la seva vida. En el cas del vincle que estableixen en Daniel i la Marta, li serveix a ella per integrar el passat dins del present, ja que desconeix el gran conflicte bèl·lic que va viure la seva família.

És una manera d’explicar que vivim massa pendents del present i moltes vegades hauríem de conèixer més el passat perquè ens ajuda a créixer.

A la novel·la narres dues històries, la fugida per part d’una família jueva a Alger i la història d’amor entre dues noies que sorgeix en les manifestacions en contra de la guerra de l’Iraq el 2003. Com s’uneixen aquestes dues trames?
La Marta, que està vivint de manera activa totes les protestes de la guerra de l'Iraq, es pensa que és un moment únic, històric, i un moment importantíssim, però desconeix la història familiar, i, per tant, confronta la seva realitat, el seu present, amb el passat familiar. A partir d'aquí, tot es relativitza i es veu des d'una altra perspectiva. És en aquest moment en què t’adones que realment el passat és ben viu, i és dins del present, i cal conèixer aquest passat familiar per construir-te com a  persona, encara que sigui dolorós, i encara que pugui resistir. La Marta assumeix la realitat familiar deu anys després, i és des d’aquesta assumpció que surt la novel·la.

El gran tema de la novel·la és el dels moviments migratoris. La història es repeteix a la inversa?
En el llibre parlo dels menorquins que van emigrar a Algèria i ara són els algerians que venen cap aquí. Hem oblidat que no fa tant d'anys que eren els menorquins, érem nosaltres, que empesos per la pobresa, anàvem a cercar altres ribes. Potser convindria que no oblidéssim amb tanta facilitat quina ha estat la nostra història. De fet, l'atzar és important dins la novel·la, perquè mentre l’escrivia, van arribar pasteres a la costa sud-est de Menorca provinents d’Algèria.

Per tant, interpreto que ‘El país de l’altra riba’ pot ser Algèria, Menorca, Barcelona....
I també poden ser persones, jo m'he plantejat ‘El país de l'altra riba’ com aquell lloc on els personatges parteixen de pèrdues molt importants, arrelen en territoris d'altres ribes, però sobretot amb persones, i, per tant, hi hauria aquesta doble interpretació, l'altra riba en sentit estricte, la família Gold que arriba a Alger, però també la gent que es troben i que els donen suport.

L'escriptora Maite Salord, asseguda en una cadira al pati de la llibreria Laie de Barcelona / Sergi Alcàzar

Com construeixes els personatges?
Quan escric em poso a la pell dels personatges, intento entendre el que han viscut i intento humanitzar-los. La meva intenció és que quan un lector els conegui, hi pugui connectar perquè se'ls faci propers i versemblants, m'agrada cuidar els personatges.

També hi ha una història de dues dones que s'enamoren.
Va sortir de manera natural, vaig crear el personatge de la Marta, que és néta d'en Daniel Gold, i quan la vaig tenir situada, em va sortir la Hanna, l'estudiant d'Erasmus que ve de Frankfurt. És la realitat que vivim, és la meva també, amb total i absoluta normalitat.

Ets la primera dona en guanyar el Premi Proa, què representa aquest premi per a tu?
Guanyar el Premi Proa després de set anys sense publicar és el millor retorn que podria tenir en la literatura, a més a més, amb un premi reconegut com aquest que té molt ressò, generes expectatives, i produeix aquesta barreja d'il·lusió i respecte. Estic contentíssima, però jo ja penso en la pròxima novel·la i en el repte que tinc damunt la taula. Per tant, està molt bé, ha estat la millor manera de tornar, però cada vegada parteixes de zero.

A quin tipus de lector pot agradar la teva novel·la?
Jo quan escric no penso en el públic, per això la reacció sempre és un misteri. Crec que la gràcia que tenen les novel·les és que cada lector hi connecta d’una manera  diferent, cada novel·la permet múltiples lectures.

A la fotografia de portada: Maite Salord, l'escriptora que acaba de publicar 'El país de l'altra riba', al pati de la llibreria cafeteria Laie de Barcelona / Sergi Alcàzar