Va ser una mica així com fer un capbussó d'aigua gelada en una tarda de 45 graus a l'ombra: saciant, fresc, analgèsic, agradable, encara que embriagador, punxant, una mica paralitzador en els punts de màxima tensió dramatúrgica. Entrar a La Model de Barcelona sempre és una experiència emocionant i contradictòria, de pèls de punta, però fer-ho per homenatjar les travestis és una cosa que bé mereix pessigar-se les galtes. Les nostres mares i pares ja existien quan agredien i violaven els invertits, les maricones, els desviats i les pervertides. Carmen de Mairena o José Ocaña van ser allà. És un enorme exercici de justícia poètica que Jo, travesti s'hagi reapropiat de l'insult i d'un recinte torturador i repressiu amb la dissidència de gènere per blindar el seu llegat i honrar la seva memòria i la de tantes.
Aquesta alterficció emmarcada en el Festival Grec i ideada pel coreògraf Roberto G. Alonso i el dramaturg Josep Maria Miró, a partir de la biografia del primer i convertit en La Diva a l'escenari, es passeja per diferents noms transgressors de l'escena transformista per remarcar aquest lloc de la història artística que sempre els va ser arrabassat als que van somiar amb desencadenar-se; un lloc que encara ara no ha aconseguit ser legitimat ni venerat com una pota més de la nostra herència cultural. Les veus de Derkas, Edmond de Bries, Violeta la Burra o Leopoldo Fregoli reivindiquen la seva existència en aquest miratge artístic ple de lluita.
Permanentment considerada cultura de segona, l'estigma travesti perdura i es nota per allò obvi. Ho diu clarament La Diva: no hi ha persones transvestides en els serials ni a les obres programades a grans teatres nacionals; tampoc en la literatura o la música mainstream, o en les simples oportunitats, que continuen estant relegades a espais concrets. El transvestisme segueix encorsetat en el marc del xou banal i superficial, del mamarracheo com alguna cosa pejorativa i de la crida d'atenció superlativa sense fons ni sentit aparent. La normativitat s'imposa encara, tot i que no ens agradi.
A Jo, travesti hi ha purpurina i plomes i malles i brillantors sobre la palestra, tirant d'una realitat que per estereotipada no deixa de ser verídica i palpable, absolutament fascinant. Predominen els talons i la música, i es cronifica l'humor com a tap reutilitzable per retenir el dolor heretat de totes les que van patir i pateixen l'ostracisme. Jazmine Verdaguer, alter ego del músic Jordi Cornudella, acompanya La Diva en un viatge que delimita les vivències de moltes i les atrapa per retenir-les en cos i ànima. Les marques entre ficció i realitat es desdibuixen constantment en una performance constant que interpel·la directament el públic en una conversa fraternal meravellosa i que convida activament a provar l'art del transvestisme en pròpia pell per autoexplorar les nostres pròpies fantasies. I ens posa en escac existencial.
Pioneres de la xerinola i de la transgressió de ser lliures, les travestis van marcar l'eix d'una creació identitària que les reforçava malgrat la burla i el calvari intern, i són patrimoni necessari de la nostra humanitat
Així es demostra que, mentre que per a alguns canviar-se les vestidures pot semblar absurd, per a d'altres va ser i és una escletxa de llum per la qual treure el cap i sortir de la masmorra imposada. Pioneres de la xerinola i de la transgressió de ser lliures, les transvestides van marcar l'eix d'una creació identitària que les reforçava malgrat la burla i el calvari intern, i són patrimoni necessari de la nostra humanitat. Alonso està perfecte al seu paper de mestra de cerimònies, ho broda en la seva gosadia i ataca amb la ironia aguda de qui ha après a aixecar-se moltes vegades. Cornudella marca el tempo amb el seu piano, el seu clarinet i unes puntualitzacions més que encertades. Especialment genuïnes i entranyables són els jocs de paraules entre ambdós personatges, amb metamorfosis gramaticals i sintàctiques intel·ligentíssimes i que són simplement delicioses. I aplaudiment fort a l'epitafi fictici de la transvestida protagonista en contra dels polítics: "les vostres condecoracions les volia en vida i no en mort, perquè a les travestis ens agrada celebrar la vida."
I així, entre els barrots d'una presó, les transformistes van sortint de la seva presó personal pel seu propi peu. Coses com aquesta aclareixen el que ens juguem el proper diumenge electoral. És una obra simpàtica i trempada, ultra necessària —i que al setembre podrà continuar veient-se—. Seria fantàstic que ens sacsegéssim les manies ja d'una vegada i les programacions comercials apostessin per continguts d'aquest calat. També que deixéssim de defensar-ho per boca i de condemnar-ho per passivitat, perquè enganyar-nos. I que servís perquè votem sense disparar-nos un tret al peu. Una surt de La Model amb la sensació d'haver-se perdut massa coses i amb l'orfandat de no haver tingut més referents a mà per ser menys quadriculada, però amb l'esperança vivaç de voler descobrir-les totes. És el que té Jo, travesti, que fa assentir a qualsevol tota l'estona. No es pot negar que tenen més raó que unes santes.