Com a casa, enlloc. Aquesta és una veritat tan universalment coneguda com que totes les famílies felices s’assemblen. Per això, fer obres a casa i seguir-hi vivint i dormint és una pràctica de tortura lenta. És un dolor amb una mena de ressonància antiga, com quan t’aixafen sense voler el dit petit que t’has esquerdat amb el cantó de l’armari. És anar-te ofegant amb la pols de les obres que ho va cobrint tot. Aquests articles permeten resseguir una part del meu dia a dia, per això una setmana hi ha arròs bullit i grip i l’altra unes obres. Perquè totes les cases amb obres s’assemblen.

Tinc la bateria al cinc per cent i el carregador és en alguna capsa, crec, o en alguna bossa sota el plàstic blanquinós que també podria servir per cometre un assassinat sense deixar rastre

La casa és el lloc on tornes, deia el Josep Maria Esquirol. I em sembla una idea preciosa. I les obres, com els trasllats, deixen en suspensió els espais més íntims i més essencials. El lloc on tornes ja no és el mateix, l’han ocupat els paletes amb escales, rasclets i sacs de guix. Ara hi ha tota una franja vital desapareguda sota els plàstics en una mena d’estat latent i fantasmagòric. Com que s’han allargat més dies del que es preveia inicialment (sí, ja sé que aquesta informació us ha deixat completament sorpresos), el menjador tapat té l’aspecte de casa abandonada. I em ve al cap el dia que vaig acostar el nas als vidres del casalot amb aquell pati del carrer Muntaner i hi havia els quadres i les escultures tapats amb llençols. Hi podria haver arrancat una novel·la o quatre pel·lícules o baixar per les escales la Teresa Goday. Tot allà, en una pausa circumstancial d’anys i dècades. No patiu que del meu escenari actual també en puc fer literatura: el polsim encara no arriba al teclat de l’ordinador, però no trigarà, tinc la bateria al cinc per cent i el carregador és en alguna capsa, crec, o en alguna bossa sota el plàstic blanquinós que també podria servir per cometre un assassinat sense deixar rastre.

La casa somiada

Ara casa meva és un lloc diferent on tornar perquè quan arribo de la feina els manobres encara treballen i m’he de tancar a l’habitació (només hi ha dos espais no envaïts per les obres), no puc anar al lavabo i al cap d’una hora tinc el serrell ple de pols. Com que no paro de sentir com piquen, penso en aquelles cases on les obres s’han cronificat i han esdevingut part de la quotidianitat. Ja ho farem més endavant i el futur és una esquerda que no arribem a arranjar mai. I inevitablement, si tens la casa capgirada, penses en la casa somiada, on voldria viure si pogués. Si els pisos encongits de Barcelona no tinguessin el preu del palauet del carrer Muntaner. Si fos possible amb una feina de sou normal, un pis que estigués bé, sense demanar res gaire espectacular. El bany una mica més gran, llum al passadís. Ja no dic terrassa ni un menjador d’aquests on pots tenir un sofà al mig. Això no gosis ni desitjar-ho.

Si tens la casa capgirada, penses en la casa somiada, on voldria viure si pogués. Si els pisos encongits de Barcelona no tinguessin el preu del palauet del carrer Muntaner

Quan acabi aquesta pausa circumstancial de les obres (que espero que no sigui d’anys i dècades), casa meva serà una altra vegada la de sempre. Deixarà de fer olor d’obres, que no sé definir més, olor de ciment, de ferro encès, de previ a tot. I serà el meu lloc on tornar. Perquè tinc un sostre, de bigues que cal arreglar, però d’on ningú em farà fora una matinada. Ara, quan arribeu al final de l’article, si no ho heu fet fa temps, entreu a Idealista i mireu els preus dels lloguers i els metres dels pisos a Barcelona. Mireu les fotos i les finestres del que en diuen “estudis”, també. Això és el que en gosen demanar. I és impossible, llavors, l’escalfor, el lloc on tornar, l’olor coneguda; l’espai on s’assemblen les famílies, felices o infelices.