A can Netflix estan obsessionats amb les històries d’espies. El seu catàleg està ple de pel·lícules i sèries sobre el tema, la majoria plenes de clixés geopolítics i argumentals, que arriben a confondre’s les unes amb les altres. Per això quan surt un producte que destaca, destaca molt. És el cas de Palomas negras (que si bé no està doblada al català, sí que hi ha disponibles subtítols en el nostre idioma) és una d’aquelles agradables sorpreses que, sense que serveixi de precedent, et fan lamentar que la sèrie no sigui més llarga (sis episodis que passen com un sospir) ni tingui més temporades.
Palomas negras és una d’aquelles agradables sorpreses que, sense que serveixi de precedent, et fan lamentar que la sèrie no sigui més llarga
Res de tradicional
Què la fa diferent? Per començar, que el seu creador, Joe Barton, té molt clar que tan legítim és adorar els clàssics com torpedinar-los, o fins i tot que una cosa és la perfecta conseqüència de l’altra: aquí hi cap una mica de tot, des de John le Carré fins a Jason Bourne, però també un cert romanticisme, la faula nadalenca, l’humor negre i l’herència de la “buddy movie”. Hi ha amants assassinats, organitzacions secretes i jocs d’aparences, però també hi ha retrats íntims, amistats inusuals i diàlegs espurnejants. I sobretot una molt acurada (de)construcció dels personatges tradicionals del gènere, que mai són com t’esperes i arriben a transmetre una irresistible sensació de familiaritat. Poques vegades una sèrie d’espies ha sabut crear una zona de confort com aquesta, amb la particularitat que et disparen tot just començar.
Aquí hi cap una mica de tot, des de John le Carré fins a Jason Bourne, però també un cert romanticisme, la faula nadalenca, l’humor negre i l’herència de la “buddy movie”
Quan comença ja es veu que Palomas negras no en té res, de tradicional. Tenim una espia, Helen Webb, que es va casar amb el seu objectiu, un polític de renom, que fa anys que filtra els seus secrets a una misteriosa agència. Quan el seu amant apareix assassinat (que ben raonades, per cert, les motivacions i dubtes de la protagonista respecte a la seva “infidelitat”), Helen s’entesta a investigar el cas per buscar venjança, però l’agència li designa un custodi, un sicari amic seu, per assegurar-se que no se li desmunta la tapadora. A partir d’aquí, contradient la majoria de les produccions de Netflix, la sèrie no para de créixer.
A banda de saber crear un univers solvent que fa creïble el més delirant dels seus girs, Palomas negras encerta de ple en la seva enginyosa conjugació d’estils
A banda de saber crear un univers solvent que fa creïble el més delirant dels seus girs, Palomas negras encerta de ple en la seva enginyosa conjugació d’estils. En un mateix episodi tens una escena molt dramàtica, un tiroteig molt intens i un gag ple de mala llet sense que se li vegin les costures. El cas que planteja és interessant i juganer, està ben resolt i sap treure molta punta als seus absurds. I després hi ha l’extraordinària química entre Keira Knightley i Ben Whishaw. Ella poques vegades ha estat tan bé com aquí, mentre que ell es revalida com un dels actors més polièdrics de la seva generació. Per tot plegat, i perquè ja tocava veure’n una d’espies en què els personatges no es comporten com autòmats, aquesta sèrie és una de les grans sorpreses de 2024.