A través de la persiana (no del tot tancada) vam veure com marxaven els últims veïns. La mare em va dir que no m'amoïnés, que ara ens hauríem d'amagar durant uns dies, potser setmanes, però a canvi tindríem tot el poble per a nosaltres. I això era el millor regal del qual poden gaudir els homes. ¿I els fantasmes? També havien abandonat el cementiri perquè anys enrere ja ens van avisar que el poble quedaria inundat. Hi construiran un pantà fastigós. Em va avisar la mare.
Però no tot eren males notícies. L'Alcalde assegurava que al poble del costat, més gran, més net i més bonic, havien construït unes urbanitzacions per a qui volgués. Són de franc, mare, ¿hi anirem? Tots van voler. Tots hi van anar. Excepte nosaltres perquè la mare em va prometre que abans s'ofegaria entre els mobles i les parets de casa que abandonar el lloc on havien nascut els nostres ancestres i el lloc on enterraríem els meus besnets. Jo la mirava i no deia res.
Vam deixar una nota a l’entrada de casa explicant que havíem fugit a Amèrica i durant l’hivern ens vam amagar a les golfes, a l’estable i al soterrani. Teníem menjar, dormíem junts, la mare m’ensenyava a dividir i la importància de les síl·labes tòniques i àtones. Abans que comencés la primavera van venir els núvols carregats de pluges i llampecs que il·luminaven els carrers desèrtics del poble. A la primavera em va deixar sortir de l’estable. Deia que el bon temps ens duria bones notícies. Vaig aprofitar aquella llibertat vigilada per entrar a totes les cases, de sobte buides, i tocar tot el que havien abandonat les altres famílies.
Però tenia unes instruccions molt clares: si sentia veus, m’havia d’amagar. Si em trobaven, havia de fugir. Si m’atrapaven, havia d’avisar-la. No va venir ningú. Mai. Perquè nosaltres érem a Amèrica, menjant hamburgueses, veient partits de beisbol i parlant en anglès. Qui va aparèixer de manera inesperada va ser la pluja. No pot ser, jurava i perjurava la mare. Una pluja densa. Les gotes tenien la mida del palmell de les meves mans. L’aigua va convertir la terra en fang, l’aigua va mullar les plantes, va tacar les parets i va inundar les places.
No l'hi vaig demanar, però la mare em va dir que no, que si la guerra no ens havia fet marxar, la pluja encara menys. Vam anar a viure a la segona planta de casa i després a l’església, escales amunt, cap al campanar. Quan el poble vivia submergit a les profunditats, una nit, mentre ella dormia em vaig capbussar amb una llanterna cap al fons, ben al fons, fins a la meva l'habitació. L'últim que havia deixat era un grapat de pedres com un testament. “Adéu”, havia escrit. I el meu nom. Però ara l'accent havia desaparegut i per les corrents de l'aigua la “a” s'havia desplaçat. “A Deu”. Mentre l'oxigen desapareixia dels meus pulmons i la superfície era cada vegada més lluny i més fosca, vaig pensar que sí, que la mare tenia raó. Una síl·laba tònica ho pot canviar tot.