El cantant de Zoo, Toni Sánchez "Panxo", obre la porta a la possibilitat del retorn del grup valencià a Sobreviure a l’incendi. Dirigit per Josep Pitarch, el documental sobre una de les formacions més populars dels Països Catalans les darreres dècades, es va estrenar ahir dilluns al festival In-Edit i arribarà als cinemes el 8 de novembre. "Ara necessitem parar, però espero que algun dia puguem tornar", afirma Panxo, agafant per sorpresa al públic, en els últims segons del film. Pitarch explica que li agrada que Panxo obri aquesta porta: “Tant de bo sigui cert que puguin tornar”, afirma.
El dret a tornar quan vulguin
Sobreviure a l’incendi repassa, des de dins, la trajectòria de Zoo des de la seva creació fins al seu últim concert, el juliol de 2024. El grup, format per Toni Sánchez "Panxo", Arnau Giménez, Marcos Úbeda, Hèctor Galan, Natxo Císcar i Toni Fort "Pollet", es va formar el 2014 i es va fer popular gràcies a èxits com Estiu, Vull, Ventiladors o Tobogan. Zoo va anunciar la seva retirada el passat mes de gener i, pocs dies després, van treure Epíleg, tema que resumeix una dècada de trajectòria reivindicant la llengua valenciana a ritme de rap.
Pitarch, que era membre d’Obrint Pas, coneixia a tots els integrants de Zoo. Amb tots ells mantenia una molt bona relació personal. No és d'estranyar, doncs, que quan Zoo va decidir que pararien, Panxo contactés amb ell per plantejar-li la possibilitat de rodar un documental sobre la trajectòria del grup. La idea inicial era fer una cosa més petita, però, com tot a la trajectòria de Zoo, va acabar creixent i creixent fins a esdevenir un llargmetratge. "Vam començar a gravar amb ells al local d’assaig, a l’estudi i als concerts des d’un any fins ara. Hi havia prou material per fer una cosa més ambiciosa”.
Ens interessava la transcendència del projecte. Com Zoo ha sigut la punta de llança d’un moviment de música en valencià i d’una dècada en la qual s’ha aconseguit normalitzar al País Valencià una situació que no era normal i era que molts grups triïn la llengua pròpia per expressar-se
La narració del documental s’estructura a través d’entrevistes, material d’arxiu i imatges dels darrers concerts al Palau Sant Jordi, el WiZink Center i el final a Gandia. Entre el 50 i 60% del documental són imatges rodades per l’equip de Pitarch i la resta, material d’arxiu del grup. El documental, a més, inclou les opinions i vivències relacionades amb Zoo de figures com Jordi Évole, Rozalén, Toni Mejías, Andreu Juanola o Sandra Monfort, entre d’altres. “No volia que el documental fos una història del grup amb dades concretes ni un retrat només de Panxo, sinó un retrat coral perquè el projecte és més coral tot i el lideratge de Panxo”, declara Pitarch. “Volia generar emoció sense caure en allò lacrimogen”. El cineasta assenyala que en encarar el documental van prendre una decisió de concepte que era parlar sobre què ha significat el projecte, més enllà de les cançons. “Ens interessava la transcendència del projecte. Com Zoo ha sigut la punta de llança d’un moviment de música en valencià i d’una dècada en la qual s’ha aconseguit normalitzar al País Valencià una situació que no era normal i era que molts grups triïn la llengua pròpia per expressar-se”, ressalta.
I aleshores l'última escena amb la veu en "off" de Panxo reflexionant sobre que "ara necessitem parar, però espero que algun dia puguem tornar". Una porta oberta al retorn del Zoo que fins ara semblava que sempre estaria tancada. “És cert que és la primera vegada que ho fa, i ho va fer conscientment. La veritat és que m’agrada que ho digui i tant de bo sigui cert que pugui tornar”. Pitarch explica que van fer més d’una trentena d’entrevistes pel documental i a tots els entrevistats els preguntava si pensaven que Zoo tornaria. Aquestes escenes, però s'han quedat fora del documental. Però tots, “sense excepció van dir que sí”, fins i tot els membres de la banda. Panxo va ser l'únic a qui no va fer la pregunta.
El projecte és nostre i ens hem guanyat el dret a poder tornar si volem i a no tornar si no volem
“Panxo deixa aquesta porta oberta en aquest últim moment del documental quan es queda mirant el mar”, assenyala. Pitarch assegura que aquesta frase “no respon a cap estratègia ni cap qüestió de comunicació que s’hagi fet un timming. Ell sempre ha parlat del comiat com ho ha sentit, de manera natural i real i quan vam tenir la conversa que vam gravar va sentir que volia dir-ho”. Perquè finalment, i com afegeix el cantant a la seva reflexió: “El projecte és nostre i ens hem guanyat el dret a poder tornar si volem i a no tornar si no volem”.