El 19 de juny de l'any 2014 una cançó titulada Estiu va irrompre amb una força suprema en el panorama de la música hip-hop als Països Catalans. La firmava Zoo, el projecte musical que Toni Sánchez, "Panxo", encetava sense previ avís ni cap altre aspiració que fer la música que personalment sempre havia volgut fer. L'èxit d'Estiu va ser el preludi d'una carrera musical meteòrica, on amb escassos quatre anys i dos treballs discogràfics com Tempestes venen del sud (2014) i Raval (2017), el col·lectiu musical de Gandia s'ha erigit com el grup més popular del País Valencià, prenent el relleu de bandes mítiques com Obrint Pas, La Gossa Sorda o Orxata Sound System. Ara, quatre anys més tard del seu segon àlbum, presenten Llepolies (2021), el seu esperadíssim tercer disc.
Toni Sánchez, "Panxo", durant l'entrevista amb Revers. (Sergi Alcàzar)
La cançó que dóna nom al disc, Llepolies, és un himne hedonista i carnal que crida a gaudir del plaer. En l’any més reprimit del segle XXI, gaudir de la vida tal com la coneixíem fins ara s'ha convertit en un pecat?
La cançó neix com una tema gastrosexual en el qual es reflexiona sobre la llepolia i el pecat. Després, s’hi incorpora una mena de cant gregorià modern, ja que la cançó és una paròdia de l’univers del catolicisme i la seva moral. La lletra i el ritme conviden a la carnalitat de les bacanals romanes o les festes luxurioses medievals, per això al videoclip vam voler mostrar aquesta transgressió apostant per un edifici barroc com el Palau Ducal i la presència de monges cometent pecats.
Heu passat de debutar amb un videoclip anant amb scooter a fer creacions audiovisuals que agradarien a Paolo Sorrentino.
Evidentment Llepolies té molts ressons de Roma, de Federico Fellini, una pel·lícula que des de petit m’ha fascinat. Volíem fer un artefacte estètic que conjugués aquesta sàtira i transgressió felliniana com a eina de crítica social, i Pau Berga, el mateix director de El cap per avall, va aconseguir brodar-ho plasmant allò que Llepolies reclamava ser.
Fellini, un palau residencial dels Borja, picades d’ullet a Leonardo da Vinci o referències intertextuals a Ausiàs March i Ovidi Montllor. És Llepolies -el disc- un producte d’orfebreria ple de detalls que hem d’analitzar amb lupa?
No em preocupa gens això. Nosaltres llancem la pedra a partir de petits detalls, però descobrir que la pedra existeix no és necessari per gaudir del que cantem. Si algú després d’escoltar Llepolies busca algo de Fellini a Filmin o es posa a llegir March, fantàstic; i si no ho fa, fantàstic també. La música, l’art o el llenguatge són mitjans per a expressar-se, però nosaltres cantem, creem i escrivim, sobretot, per fer sentir coses a qui ens escolta sense necessitat de tenir la Viquipèdia oberta per a entendre’ns.
Llepolies és un cant hedonista en un any on, curiosament, ha manat la castedat social i d'oci. L’altre avançament del disc, Avant, és un tema crític i de to més nihilista, no?.
El coronavirus ha sacsejat el món, però no ha sacsejat l’ordre del món. Excepte ridícules excepcions, un any després tot segueix com era: els que més tenien, segueixen sent els que més tenen; els que més necessitaven, segueixen igual de necessitats, ja que qui més mal estava, ara encara està pitjor. El coronavirus ha servit per perpetuar l’error de sistema en el qual vivim.
En esclatar el coronavirus dèiem que en sortiríem millors persones.
Hi ha hagut sacrificis col·lectius, evidentment, però la pandèmia ha fet aflorar el nostre egoisme com a espècie. Jo comence a ser pessimista al respecte i comence a veure que no, que no ens ajudem tant com dèiem que ens ajudaríem, etc. Avant pretén plasmar una miqueta aquest desànim i aquesta decepció amb tota aquesta mena de coaching social de mentida que va arribar arran de la Covid-19.
La pandèmia no us va afectar directament, però: Zoo havia decidit prendre’s el 2020 com un any de descans i creació.
Açò és important, perquè des del primer moment hem sabut que Zoo no érem els més afectats pel coronavirus; a nosaltres no ens van caure bolos per culpa de la Covid-19, per exemple. Jo considere que tinc poc a aportar sobre el coronavirus, per tant al disc no hem volgut que el coronavirus ni la seva ombra tingui presència.
(Sergi Alcàzar)
Un disc aparegut en temps de coronavirus sense referències al coronavirus i un disc diferent dels dos anteriors perquè està editat per Zoo Records, és a dir, vosaltres mateixos. Per què?
És senzillament una forma de tenir més control editorial i discogràfic sobre allò que fas, a la vegada que també més faena. En aquest tercer disc volíem tirar-nos a la piscina i intentar-ho: hem fet la prevenda del disc des de casa, preparant nosaltres les comandes i encarregant-nos de tot.
Avant i Llepolies van petar-ho a Youtube en poques hores; només que el disc en sí tingui un 10% d’aquell èxit, se us gira molta feina logística.
Açò que et diré no ho hem dit a ningú, però dimecres 24, el dia abans de treure l'àlbum, ja havíem venut 2000 discos des de la web. Són vendes que no es poden comptabilitzar al catàleg de discogràfiques oficials de l’Estat, perquè encara no hi apareixem, però de fer-ho, Llepolies seria el disc més venut a Espanya aquesta setmana.
Dos mil discos venuts a gent que potser no té ni reproductor de cd’s per escoltar-lo. Zoo no ven només música: comprar un disc de Zoo és donar suport, també, una forma veure –i viure- el món?
Jo tinc la sensació que aquestes dues mil comandes són una mica això: gent que fa costat al nostre projecte, malgrat que després escolti la nostra música a Spotify o Youtube. Amb la pandèmia s’ha posat de manifest una cosa que semblava oblidada: els músics vivim de vendre discos i fer concerts. La pandèmia ha fet recordar a molts que comprar un disc, comprar una entrada o comprar una samarreta és la millor forma de sostenir la nostra faena.
Fa set anys, quan va sortir Estiu, esperaves vendre dos mil cd's abans del dia de la sortida del disc?
Per res del món. Estiu era el meu últim intent de fer algo en el món de la música després de gairebé una dècada fent de tot en mil projectes musicals, però mai m’haguera imaginat que funcionés com ha funcionat.
Que et canviés la vida, vaja.
Jo en aquells temps era l’encarregat de vendre samarretes de Malavida Wear als concerts, i recorde que un dia, poc després de publicar Estiu, vaig anunciar al recentment estrenat Facebook de Zoo que m’enduia cent samarretes de Zoo a la parada de samarretes al Feslloc i que es podrien comprar: es van esgotar totes en una hora. Des d’aleshores Zoo no hem parat de treballar, i estic molt orgullós de tot el que ha vingut en aquests set anys.
(Sergi Alcàzar)
Segurament fent discos en castellà seríeu encara més famosos a Espanya i fins i tot ho seríeu a Llatinoamèrica, però seguiu fent-ho en valencià.
Cantar en valencià és un acte polític, malauradament. Com ho és fer-ho en gallec a Galícia, per exemple. Cantar en valencià no hauria de ser un acte de combat, però ho és degut a la situació sociopolítica que viu el País Valencià des de fa dècades. Nosaltres cantem en valencià perquè estimem en valencià, critiquem en valencià o somiem en valencià, al cap i a la fi.
Inevitablement, dins el panorama musical actual dels Països Catalans, sou un grup compromès i possiblement l’únic grup d’èxit massiu que políticament parla clar i sense embuts.
Crec que hi ha gent que parla encara més clar i de forma més explícita, però és veritat que ens agrada parlar d’aquelles problemàtiques que ens són properes com a éssers humans en societat. Segurament som així perquè venim d’eixa tradició cultural: quan et cries escoltant Kortatu o Soziedad Alkoholika, és difícil no fer música exposant de forma crítica el món que et rodeja.
Abans els joves escoltaven música combativa amb lletres plenes de crítica social, però avui el trap que agrada als joves triomfa amb lletres sovint buides i videoclips on es glorifica l’ostentació i el luxe. Estem més mancats que abans d’una mirada crítica envers el sistema on vivim?
Nosaltres venim d’Obrint Pas, La Polla Records o Inadaptats, però també del rap de Club de los Poetas Violentos o Sólo los Solo. És evident que el rap va haver-hi un dia que va deixar de criticar el sistema per passar a criticar el raper del costat, però malgrat que dins l’escena trap sembla que s’ha perdut el discurs a escala lírica, opine que potser no s’ha perdut l’actitud. Dellafuente, per exemple, n’és una bona mostra.
Cecilio G. va publicar fa poc una cançó titulada The animals i contra la recent violència policial a Barcelona.
Jo reconec que no he aconseguit aprofundir ni desxifrar al cent per cent el món del trap, però potser són artistes sense lletres líricament riques ni que aparentment despertin consciències, però prenen partit, quan és l'hora. Bad Gyal, per exemple, fent un live des del seu compte d’Instagram amb centenars de milers de seguidors va donar veu als manters i les seves reivindicacions, si mal no recorde.
(Sergi Alcàzar)
Som més precaris que fa vint anys, però ja és tendència fer lletres explícites líricament parlant com ho eren aquelles cançons de punk que escoltàvem aleshores.
És que no és el mateix dir que fer. Hi ha gent que diu molt, que als videoclips surt amb molts tatuatges i que té la llengua molt viva per criticar als que no diuen tant però fan molt més que ells. Txarango no és un grup amb unes cançons ideològicament marcadíssimes, però el seu projecte, la seva música i els seus actes són d’un compromís ideològic brutal. Un altre exemple és Nacho Vegas, un cantautor de qui em declare fan i que a les seves cançons en cap cas clama per ocupar Palaus d'Hivern o prendre cap Bastilla.
Però quan cal assenyalar al feixisme, ho fa.
Exacte. En els seus actes i els seus fets del dia a dia demostra constantment que, com a persona i com a artista, sempre estarà disposat a estar a primera línia per defensar allò que creu o atacar el que és abominable. Nosaltres no cal dir que també, és clar.
A Llepolies, doncs, hi seguirem trobant l’actitud marca de la casa de Zoo, és a dir, la mescla de crítica i compromís polític amb sons festius i urbans?
A mi sincerament m’agrada dir que hem fet un disc més hedonista, desenfadat i fins i tot et diria que més subtil o menys directe. Potser líricament nosaltres també hem fet un canvi, però que defense com a pas endavant. Ara bé, una cosa està clara: és inevitable saber de quin peu calcem. La gent ja sap com pensem i ja sap de quin costat estem, i jo cada vegada tinc més clar, també, que allò que compta està en els fets, no només en les paraules.