Aquesta és la història de Parthenope, filla de burgesos, crescuda entre palauets, vividora en permanent dolce vita, i plenament sabedora de la seva magnètica bellesa. Des del seu naixement, el 1950, i fins als nostres dies, la protagonista, que mai no encaixarà en la norma, perseguirà la llibertat que se li nega per ser dona. Paolo Sorrentino abraça el seu primer personatge protagonista femení i, a Parthenope, ens explica la seva singular història de desig, recerca i coneixement. En un moment fonamental de la pel·lícula sona la cançó Era già tutto previsto, de Riccardo Cocciante, i la bella Parthenope balla amb els dos homes de la seva vida, dos entre tants que també perseguiran ser-ho. I Sorrentino remata una festa decadent per continuar amb el procés de descobriment d'aquesta dona magnètica, curiosa, valenta i descarada, autoconscient del poder que exerceix sobre qualsevol que es creui al seu camí. Parthenope s'entossudeix en el seu somni antropològic i en l'aprenentatge de quines són les preguntes correctes, dominant com domina les respostes enginyoses i veloces.
El dia de Nadal arriba als cinemes la nova pel·lícula del director de La gran bellesa (2013) o de l'autobiogràfica Fue la mano de Dios (2022), i amb ella posa el pas del temps en el seu punt de mira, també les apostes vitals i les decisions sense marxa enrere. I jugant amb el nom de la protagonista, ret homenatge als seus orígens, aquesta caòtica Nàpols amb la qual Paolo Sorrentino manté una relació d'amor turbulent. Alguna cosa d'això es trasllada a les imatges, d'altra banda coherents amb el seu imaginari barroc i detallista, bonic i grotesc alhora. Celeste Dalla Porta debuta a la pantalla posant-se a la pell de la protagonista. I Gary Oldman té una rellevant aparició, en forma d'escriptor alcoholitzat i homosexual anomenat Cheever. Parthenope és pur Sorrentino i amb el cineasta parlem de la seva forma d'entendre la vida i el cinema.
Parthenope reflexiona sobre el pas del temps. I diria que, al costat de Fue la mano de Dios, ha suposat un canvi en el teu cinema, amb una obertura emocional per part teva que abans no era present.
Diria que no hi ha gaire relació entre Fue la mano de Dios i Parthenope. Aquella era una història completament autobiogràfica, i aquest film navega sobre la idea del pas del temps. Però no sé respondre a si m'havia obert emocionalment o no amb les meves anteriors pel·lícules. La veritat és que m'he oblidat una mica del cinema que he filmat, no el reviso, no m'interessa tornar al que he fet en el passat, ni tan sols recordo bé per què he fet aquestes pel·lícules, ni de què parlaven. Me'n recordo una mica de les últimes perquè són més recents. I passa que no m'agrada gens relacionar les meves pel·lícules les unes amb les altres. No penso que sigui una cosa que em toqui fer. Si algú s'ha interessat a fer-ho... però jo no en soc capaç. Visc al dia, en un cert punt em ve al cap una idea, la persegueixo i faig una pel·lícula. Però ja està.
Sempre ha estat així?
Sí, sempre, sempre ha estat així. No li dono gaire importància a les pel·lícules que faig.
Deia allò d'aquesta obertura emocional que detectava des de Fue la mano de Dios perquè va coincidir, més o menys, amb els teus 50 anys. Ara en tens 54. Vas viure alguna cosa semblant a això que anomenen la crisi dels 50?
Sí, sí, és obvi que, per a tots nosaltres, complir una determinada edat com poden ser els 50 és un moment important. Però, com et diria? Fer entrar la meva privacitat dins de la meva obra, dins d'una pel·lícula, és una cosa que ja he fet i de la qual m'he penedit, així que no vull tornar a fer-ho mai més. I no vull parlar més de les meves pel·lícules des de la perspectiva de la meva esfera privada. Se'm fa una mica esgotador. Però Parthenope és un film sobre el pas del temps, i això és una cosa que ens concerneix a tots. Un tema sobre el qual estem pensant constantment, independentment de l'edat que tinguem. Ho fem als 20, als 30, als 40, i ho farem als 80. I aquest és un tema, com ho diria? Impalpable, molt difícil de manipular, però, alhora, és un fet que ens ocupa contínuament. Així que em semblava just dedicar una pel·lícula a alguna cosa amb tanta presència en les nostres vides. Ara bé, com ho visc jo com a persona? Això és secundari.
No vull parlar més de les meves pel·lícules des de la perspectiva de la meva esfera privada
Un altre dels temes de la pel·lícula és la bellesa. Se m'acudia que Parthenope es podria haver titulat La gran bellesa si no l'haguessis fet ja...
No ho sé. No sé com respondre. Per descomptat que Parthenope és una història sobre la bellesa. Però és que, si partim de la base que hi ha bellesa en qualsevol lloc, no entenc per què ningú hauria d'anar al cinema a veure una pel·lícula que no mostrés la bellesa de les coses, o que no parlés sobre això.
Això explica que a les teves pel·lícules sigui tan important l'estètica?
Sí, efectivament l'estètica és importantíssima per a mi. És la meva manera d'explicar, de narrar. No sé, ni m'agrada, fer-ho sense recórrer a aquest pla més estètic. Absolutament, sí. Jo no faig res més que tornar a aquelles coses que m'han colpejat com a espectador. A mi em van impactar pel·lícules amb un impacte estètic molt gran, així que això és el que intento fer jo amb els meus projectes.
Totes aquestes imatges, aquestes composicions que veiem a les teves pel·lícules, són al teu cap i a partir d'allà desenvolupes una història? És al contrari, primer hi ha una història per explicar i després arriba la part estètica? És un equilibri d'ambdues?
Les dues coses. Hi ha vegades en què tinc imatges al meu cap que per a mi són boniques i busco fer-les realitat perquè són adequades a la història que vull explicar. En altres ocasions, estic visitant llocs, i de sobte veig coses i persones que em semblen boniques i integrables en una pel·lícula. No hi ha un pla preconcebut. Més aviat va passant. Veig la bellesa quan escric, quan busco les localitzacions, quan ja estic rodant. I veig si són elements susceptibles de formar part de la història que estic explicant. Fins i tot de vegades no ho són, però no m'importa gens i les afegeixo igualment.
La protagonista de Parthenope viu amb enormes ànsies de llibertat, una cosa que per a una dona sempre ha estat més complicada que per a un home. Va ser una de les raons d'escriure el teu primer personatge femení protagonista?
M'agrada la idea de parlar d'una dona lliure. I m'agrada també la idea de suggerir al públic que s'ha de perseguir la llibertat tant sí com no, perquè, sense llibertat, la vida és realment una cosa molt reduccionista. Històricament i culturalment, la llibertat per a les dones no s'ha donat per descomptat, més aviat ha estat una cosa difícil d'assolir. Per tant, em venia de gust donar-li una dimensió èpica a aquesta lluita per la llibertat que emprèn una dona.
Ho fas a Parthenope, però no és la primera vegada. Un altre exemple evident seria la sèrie The Young Pope: ofereixes una mirada crítica a l'Església catòlica, i sobretot als seus representants, posant el focus en les seves debilitats. És una cosa que et motiva especialment mostrar?
En realitat, el que molts anomenen debilitats, per a mi és una força. El clergat, els sacerdots, són seductors d'ànimes. I, per tant, són també perfectament creïbles com a seductors de persones. I no crec que això sigui una debilitat, llevat que ho analitzem des d'un punt de vista catòlic, marcat per la moral. Des d'allà, aquests sacerdots són dèbils. Però com jo no soc catòlic ni tampoc moralista, per a mi aquesta capacitat de seducció els fa forts.
Em venia de gust donar-li una dimensió èpica a aquesta lluita per la llibertat que emprèn una dona
Efectivament, l'arquebisbe del film és un seductor. I la mateixa Parthenope sembla addicta, d'alguna manera, a la seducció. Des del teu lloc de creador i artista, et consideres tu també un seductor?
Sí, sí. Penso que faig la mateixa feina que fan tant l'arquebisbe com la protagonista. A través de les pel·lícules, el que tracto és de seduir els espectadors.
El final de Parthenope inclou una celebració de l'últim scudeto del Napoli. És el futbol una de les poques coses a què agafar-nos, que encara ens pot alimentar l'ànima en arribar a una determinada edat?
Per a mi sí, sens dubte. El futbol és de les poques coses que, en aquest punt de la vida, continuen sorprenent-me i alimentant-me.