Ha mort la papessa. No sabem si ahir a la nit o aquest matí. Quan el pare ha obert la porta, perquè era ben estrany que no s'hagués llevat per esmorzar, l'ha trobada amb el rostre plàcid i els ulls oberts mirant el sostre com qui espera un miracle. Ha mort la papessa. És el primer que ha dit. Aleshores la notícia s'ha escampat amb els coloms blancs per cada habitació de casa i fins i tot més enllà del replà. La papessa era molt estimada per tot el veïnat. Sabia escoltar, s'havia embrutat de fang quan plovia, havia esmolat les eines el temps de la sega i cantava a la vora del foc les nits de festa. Havia viscut un fotimer d'anys (alguns deien que havia vist arribar la llum al poble) i les seves opinions tot i que antigues guardaven una espurna d'empatia que l'antic papa – el seu home- no tenia.
La notícia s'ha escampat amb els coloms blancs per cada habitació de casa i fins i tot més enllà del replà
I ara què hem de fer?
La germana ha preguntat: I ara què hem de fer? La tieta ha trencat el segell de la papessa, ha clos la cambra – esperant que arribés el forense per notificar la fatídica notícia- i junts hem començat els debats (eterns) de qui seria el seu successor. Aquí la qüestió ha pres un aire més dens. La papessa tenia una visió concreta de casa nostra i dels nostres límits: què havíem de pensar, què havíem de sentir, com havíem de creure... i això va provocar discussions entre els pares a la cuina, i tot que no hi estaven d'acord, havien fet el vot d'obediència. En canvi, els nets que ens mirem les generacions (i sobretot la mort) amb la distància dels immortals crèiem que la papessa era una relíquia que no tenia res a veure amb nosaltres. I ara què hem de fer? Havíem d'esperar que l'Esperit Sant, un veí que viu just davant de casa i que ens espia cada matí i cada tarda, ens anunciés qui era l'ànima més preparada per una missió tan colossal.
Havíem d'esperar que l'Esperit Sant, un veí que viu just davant de casa i que ens espia cada matí i cada tarda, ens anunciés qui era l'ànima més preparada per una missió tan colossal
Mai no m'he refiat dels àngels, ni dels dimonis. Però si em fessin prendre partit, jo aniria amb Caïm perquè entenc els motius del llop i sé que les víctimes només són això: víctimes, i els qui volen confondre víctimes amb herois fan un mal terrible a la dignitat i a la misericòrdia. Tots aquests pensaments me'ls he guardat només per mi quan ha sonat el timbre i s'ha presentat a casa, mudat i amb un somriure de funcionari, l'Esperit Sant. Tots hem parlat per no dir absolutament res. I en acabar, el veí, ha fet un gest, s'ha assegut al meu costat i m'ha fet la imposició de mans. A partir d'avui tu seràs la nova papessa. I jo que tinc la fe malmesa, que no crec en els misteris, ni en la bondat dels homes, que no passaria quaranta dies al desert, ni multiplicaria pans, ni peixos, ni seria capaç de perdonar-los perquè t'asseguro que saben el que es fan... doncs aquella decisió m'ha semblat la més justa de totes. Que sigui així, pels segles dels segles.