Aquests últims mesos he esperat molt a moltes sales d’espera diferents (un altre dia parlarem del fet de tenir hora al metge a les 10 h i que t’agafin a les 11.50 h, però no serà avui). És ben bé que, com diu la meva mare, “el temps dels altres no val res!”. Bé, el fet és que la majoria passem l’estona d’espera amb el mòbil a la mà. Ens distreu, ens atrapa i ens fa desconnectar. Avui, de fet, escric l’article des d’una sala d’espera. Som tretze persones i cap duu cap llibre. Cap llegeix. Hi ha revistes com la Top Girona, però ningú les agafa i ningú no les fulleja. També hi ha contes per la mainada al revister, però els dos nens que hi ha a la sala prefereixen barallar-se per avorriment. Jo he començat l’espera encetant un llibre que vaig comprar al Liber is liber de Besalú. Es diu Un reino oscuro i és d’Alejandro Hermosilla (Jekyll&Jill, 2022), però el fet que sigui en castellà fa que necessiti més concentració de la que necessito normalment per llegir. Amb tant de sorollet (vídeos de TikTok, reels d’Instagram, nens barallant-se i etc.) no entenc res del que llegeixo i ho deixo estar a la setena pàgina. I penso: que curiós que com a adults (pares, profes o referents) siguem molt conscients de la importància de la lectura per a la mainada, però nosaltres som els primers a qui molt (i massa) sovint ens costa trobar temps i energia per llegir. Els repetim, gairebé de manera automàtica, que han de llegir més, que és essencial per al seu futur, però… Ens preguntem alguna vegada si els estem donant un bon exemple? La paradoxa és evident: volem criar fills (o nebots, o alumnes o el que sigui) lectors en un món ple de distraccions, però nosaltres mateixos, immersos en aquest mateix món, hem anat abandonant la lectura sense adonar-nos-en. O bé ens n’hem adonat i ens ha estat absolutament igual!

Que curiós que com a adults (pares, profes o referents) siguem molt conscients de la importància de la lectura per a la mainada, però nosaltres som els primers a qui molt (i massa) sovint ens costa trobar temps i energia per llegir

La culpa? Un ritme de vida que ens exigeix rapidesa, resultats immediats i ens allunya de la calma que necessita la lectura. La causa? La feina, les tasques de casa, la tecnologia que ens envolta, les xarxes socials… Tot això ocupa un espai tan gran en les nostres vides que la idea de seure a llegir un llibre, a poc a poc i sense interrupcions, pot semblar gairebé una utopia. El resultat? Estem transmetent als nostres fills que la lectura és una activitat que es pot deixar per a després i que no té prioritat en el dia a dia. Des del meu punt de vista, el problema va més enllà de la simple manca de temps. La qüestió és que la lectura requereix un tipus d’atenció que hem anat perdent. Estem acostumats a un flux constant d’informació breu, fragmentada, i ràpidament consumible. Les notificacions del mòbil, els vídeos curts a les xarxes socials, les sèries en streaming... Tot està dissenyat per captar la nostra atenció de forma immediata i fugaç. En canvi, la lectura demana tot el contrari: calma, concentració i dedicació. I, deixeu que ens pregunti el següent: si nosaltres mateixos hem anat oblidant com dedicar-nos plenament a una activitat tan absorbent com llegir un llibre, com podem esperar que els nostres fills ho facin?

Les notificacions del mòbil, els vídeos curts a les xarxes socials, les sèries en streaming... Tot està dissenyat per captar la nostra atenció de forma immediata i fugaç. En canvi, la lectura demana tot el contrari: calma, concentració i dedicació

La quitxalla aprèn, sobretot, observant els adults. Ho sabem de sobres: imiten el nostre comportament molt més que no pas escolten els nostres consells. Si nosaltres no llegim, no és estrany que ells tampoc no tinguin ganes de fer-ho. Els diem que desconnectin de les pantalles i agafin un llibre, però després som els primers a estar enganxats al mòbil. Aquesta contradicció és difícil de justificar, perquè el missatge que reben no és el que diem, sinó el que fem. D’altra banda, la lectura no hauria de ser una imposició. Si volem que els nostres fills llegeixin, hem de fer que s’hi acostin de manera natural, que descobreixin el plaer que pot suposar perdre’s en una història o aprendre coses noves a través d’un llibre. Això implica canviar la nostra pròpia perspectiva i no només pressionar-los perquè llegeixin com si fos una tasca més de l’escola. Sovint, volem que llegeixin llibres que considerem educatius, que ens semblen importants, però ens oblidem que també ells necessiten gaudir de la lectura, encara que sigui amb còmics, llibres d’aventures o qualsevol altra cosa que els apassioni. Sempre he pensat que la gent que no llegeix és perquè no ha trobat el format, la temàtica o l’autor que li agrada. I no és per res, però l’oferta és infinita!

Els diem que desconnectin de les pantalles i agafin un llibre, però després som els primers a estar enganxats al mòbil. Aquesta contradicció és difícil de justificar, perquè el missatge que reben no és el que diem, sinó el que fem

Per on comencem? Bé, doncs… La coherència és la clau: si volem que ells llegeixin, hem de ser nosaltres els primers a fer-ho. I, al capdavall, no només ho fem per ells, sinó també per nosaltres. Perquè la lectura ens enriqueix, ens transforma i ens permet, encara que sigui per uns instants, escapar de la rutina i submergir-nos en altres mons, plens de coneixement i imaginació. (Entesos, això últim ha sonat molt romàntic i molt triomfalista… Però ho penso de veritat!)