És estrany passejar per una avinguda que no fa tant va ser plena de llums, rauxa, espectacles, prostitutes i anarquistes passejant de manera incontrolable. Ara també hi ha teatres però cap que conservi la seva activitat innata des de fa cent anys, quan es comparava el Paral·lel amb el Montmartre parisenc i Barcelona era capital de la bohemia. D’aquells dies només queda un edifici en peu - el Teatre Arnau - i la imaginació d’aquells que, com Xavi Barroso, autor de la novel·la L’avinguda de les il·lusions, s’atreveixen a somiar desperts amb una època gloriosa que, per altres, només és un flaix efímer del passat.
En col·laboració amb la llibreria La Carbonera, l’autor organitza rutes per l’emblemàtica avinguda i fa un repàs als vaivens dels teatres, els cafès de moda i els personatges referents de principis del segle XX. Divendres passat, els subscriptors/es d’El Nacional van poder gaudir-ne i, per uns instants, vam viatjar al passat per entendre quina repercussió té el Paral·lel amb el moviment obrer de la ciutat. Molt, en realitat. El que ara sembla només un carrer ample que connecta l’estàtua de Colón amb Plaça Espanya, abans era l’espai d’entrada ideològica per antonomàsia i un dels punts neuràlgics de la baixa cultura, que també va saber competir amb l’oci burgès de la Rambla mentre veia actrius de barra convertides en autèntiques estrelles. Abans, posem-nos en antecedents.
Xavi Barroso iniciant la ruta guiada davant la llibreria La Carbonera / M.G.
El lloc on els obrers oblidaven les penúries
A finals del XIX i principis del segle XX, les edificacions que s’ajuntaven a banda i banda del Paral·lel eren poc més que barraques. Sense cap tecnologia ni recursos massa acurats, allà va començar a despuntar el teatre amateur i de baixa cultura; també l’espai on les ideologies més transgressores hi tenien cabuda. “Cal tenir en compte que aquesta zona era l’única on els obrers podien divertir-se; vivien en condicions horribles i molts no sabien ni llegir”, explica l’autor. Es veu, també, que convivien dia rere dia amb baralles entre grups de pistolers. No us imagineu la típica imatge del far west on dues persones fan un duel sense posar en perill a ningú més; en aquest cas, el carrer estava tant ple com un dia de rebaixes a Portal de l’Àngel. Hi ha fotos que ho demostren.
També existeixen instantànies d'alguns bars icònics on ara hi ha una sucursal bancària o un restaurant americà de fast food; el Bar Chicago o el Bar La Tranquilitat eren punt de trobada per anarquistes i revolucionaris, aquells valents que volien canviar l’establishment amb idees renovadores i menys repressives. El Cafè Espanyol, per altra banda, era el gran referent de l’avinguda. Va néixer com un petit local però es va anar convertint en un espai obert a totes les idees. No en va se’l coneixia com la República independent del Paral·lel - i llavors Ikea encara no era ni una idea creativa. “Al meu local hi caben tant gitanos com monàrquics”, deia Josep Carabén fill, el seu propietari; l’any 1915, en va treure les portes perquè fos la casa on hi cabés tothom. On s’alçava l’edifici, avui un altre Cafè Espanyol serveix cafès a estrangers i barcelonins: del seu antecessor, a banda d’algunes fotos commemoratives a l’interior, no en guarda cap similitud.
L'autor fa un recorregut pels teatres emblemàtics de principis del XX. / M.G
De teatre a Burger King
Hi ha un solar en un xamfrà del Paral·lel que pertany a un fons d’inversors. Es veu que l’Ajuntament vol comprar-lo per fer pisos socials i convertir la planta baixa en un centre cívic per oferir-hi activitats; l’antic propietari del teatre que hi havia tenia la convicció que allà només podia haver-hi un espai on fer-hi cultura. Com el Teatre Condal, que encara ressona per la ciutat: el 1903 es va alçar com a Gran Teatre Onofri, on es feien actuacions de circ i pantomima i, actualment, l’edifici no conserva la seva estructura original.
Un altre exemple és el Teatre Victòria, que el 1916 va passar de ser un circ on s’hi feien espectacles amb lleons, pallasos i mags molt coneguts a ser un teatre. Va néixer en un context de professionalització del gremi i amb la voluntat de portar el prestigi de l’oci burgès de la Rambla al Paral·lel. Però diuen que la història és circular: l’any 2019, el Mago Pop va comprar-lo per mostrar els seus trucs de màgia.
Façana del Teatre Arnau, l´únic que queda en peu des de principis del segle XX. / M.G
I us sona el Teatre Còmic? Potser no ho sabeu però va ser un dels més importants de l’època. En paraules de Barroso, es va especialitzar en la comèdia en general i va acollir diferents companyies. “En aquella època no és com ara, que hi ha programació, sinó que es feien 2 o 3 representacions al dia que moltes vegades les feia la mateixa companyia", diu l’autor. “D’aquí que la figura de l’apuntador fos tan important”. Allà on tants obrers van emocionar-se, una desena de persones mengen hamburgueses segell Burger King.
La Rosalía de l’època es deia Raquel
Més del 50% de la producció dels teatres del Paral·lel era en català, tot i que després de la Primera Guerra Mundial aquesta tendència es va bifucar, també afavorida per la repressió de la llengua que va pregonar Primo de Rivera. El dictador, a més, també denunciava el que llavors es coneixia com alternar: el que feien les dones que combinaven la professió de cambrera amb prostituir-se.
La prostitució és una de les foscors de l’època del Paral·lel; no només n’hi havia molta, sino que les prostitutes tenien un carnet de col·legiades promogut pel Govern on hi figuraven les revisions. Es pot pensar que aquesta postura és transgressora per l’època en situar a les dones enmig d’una debat de preocupació pública. Res més lluny de la realitat. “El carnet i les revisions no estaven pensats per les dones, sinó perquè els homes no es contagiessin”, explica en Xavi, qui també diu que moltes actrius posaven per contracte que no estaven disposades a alternar.
Raquel Meller a la portada de la revista Time l'any 1926. / Time
I els anys gloriosos del Paral·lel van poder tenir entre les seves files a personalitats femenines com Elena Jordi o Raquel Meller, autèntiques referents de dones artistes que es van imposar al que s’esperava d’elles com a dones. La primera, va començar la seva carrera artística quan va arribar a Barcelona per muntar un estanc després d’haver deixat el marit a Berga. La segona, va tenir un èxit immediat que fa recordar a la Rosalía: el 1926 va fer una gira de 9 mesos per Estats Units, va gravar més de 400 cançons i va triomfar tant que la revista Time va fer-li una portada. El mateix Charles Chaplin volia que protagonitzés Luces de la ciudad però diu la llegenda que ella va rebutjar la oferta perquè el director no li queia bé.
Pot ser que molts diguin que l'Avinguda del Paral·lel és només un lloc de passada plena de cotxes, autobusos i només algun teatre. Però fa anys, no tants, era el punt on les idees artístiques i revolucionàries florien i creixien. Dues de les grans vagues de la ciutat, la Setmana Tràgica i la vaga de la Canadenca, van començar en aquest carrer. Potser val la pena conèixer la seva història i jo us animo a fer-ho: tants secrets no hi caben en aquestes línies.