L’estiu del 62 l’Annie Ernaux va passar per Montserrat. Feia una ruta amb una amiga i van estar a Madrid i al País Basc i quan anava del primer lloc al segon va travessar Catalunya, va visitar Montserrat i va fer un vot a la Moreneta: escriure una novel·la. Recordava haver-ho llegit a Memòria de noia i em va agradar sentir-li explicar ahir a la tarda, amb la veu pausada i plena de tanta saviesa, de totes les coses que ha escrit, davant d’un públic entusiasmat. Hi va haver un aplaudiment preciós, una emoció col·lectiva, només veure-la entrar amb l’Anna Guitart a la sala d’actes de la Biblioteca Jaume Fuster. De fet, vam ser unes quantes les que vam haver de sortir a buscar l’aparell de traducció simultània un cop van arrencar a parlar, com si l’impacte de veure l’Ernaux ens hagués fet oblidar que no sabem francès.
Trobant el jo, perdent les paraules
També n’ha parlat, d’això, del que no saps. I de la vergonya que comporta. Una vergonya que dura molt de temps perquè portes ben aferrada. La vergonya de no saber paraules, de no pertànyer a una classe que té una cultura i uns gustos. Penso com de bé ho explica, i com és de paradoxal, que parli de no saber coses una Premi Nobel. Algú que va anotar al seu dietari, fa més de seixanta anys, que escriuria per venjar la seva raça. Aquesta és, de fet, la frase amb què va iniciar el seu discurs a l’Acadèmia Sueca.
Penso com és de paradoxal, que parli de no saber coses una Premi Nobel
Quan ho va escriure era una molt bona estudiant de lletres a una universitat de províncies. Els seus pares regentaven una botiga de queviures i un cafè. No tenien cap interès per la literatura, ni sabien coses que potser s’havien de saber encara que no els fes vergonya. Aquesta és la raça que venja. I a través d’una literatura que narra la seva vida. Neixen d’aquí, les seves paraules. I d’això també en va parlar. De les paraules que ensenyava a les seves alumnes en frases boniques, de les que va voler escriure ella després, per dir coses interessants per al món, però a través de la seva pròpia història.
Ho explica a L’home jove i ahir ho rememorava: potser fins que no ho escrius, no ho recordes amb plena consciència, fins al fons
Explicava que l’atreviment d’aquesta primera persona la va fer dubtar. I és una cosa que pots pensar quan llegeixes la seva agressió sexual, el seu avortament clandestí o una passió que la desballesta sencera. La va fer dubtar per la vergonya. De nou, la vergonya que et frena i et trava i que es va imaginar que podria sentir un cop es publiqués. Però es va imposar el jo. I el jo no és igual als primers llibres que als últims, s’ha neutralitzat i ha agafat distància i perspectiva. Narrar des d’aquest lloc és fer de suport al record. Ho explica a L’home jove i ahir ho rememorava: potser fins que no ho escrius, no ho recordes amb plena consciència, fins al fons.
El jo no és igual als primers llibres que als últims, s’ha neutralitzat i ha agafat distància i perspectiva
També va explicar que la seva escriptura no és ràpida, no és a raig, com podríem imaginar de seguir el flux dels records. Impossible. L’Anna Guitart li va preguntar per les imatges de la memòria i va dir que és justament aquesta traducció a les paraules, el que vol temps. Perquè siguin precises. Perquè han de ser aquelles i no unes altres; paraules que evoquen tot un passat, o un moment determinat, paraules que fan aparèixer la teva mare. Algunes són denses i et pesen al cos com una sopa espessa, deia. Però el lector no ha de veure les paraules, sinó veure escenes a través de les paraules. No l’artifici d’agradar-me en la pròpia retòrica. I llavors hi ha hagut un moment que hem perdut una mica les seves, de paraules. I a l’aparell que dúiem a l’orella s’hi repetia que havia fallat el so de sala i que no se sentia l’oradora.
Les novel·les descartades també alimenten els pilars de les que vindran
L’Ernaux també volia venjar un sexe. Per això va gaudir escrivint L’esdeveniment. No pas perquè fos plaent reviure l’embaràs i l’agonia dels dies que passaven sense trobar la manera d’aturar-ho, sabent que era il·legal i que podia anar a la presó, sinó el plaer únic d’assolir alguna cosa fent-ho existir. A les preguntes finals li van demanar què la va empènyer a entrar al món de la literatura. Va explicar que això, justament, funciona al revés: és la pulsió de l’escriptura, que t’atrapa a tu. I va fer una mica de broma, perquè aquest “món” de l’escriptura és, moltes vegades, una feina molt solitària i molt llarga, també de tot el que no acaba sortint. Com el text que va escriure després del vot a la Moreneta i que va acabar sent una novel·la fallida. Les novel·les descartades també alimenten els pilars de les que vindran. Quan va començar a escriure va ser perquè sentia un desig fort. I mentre ho explicava movia les mans davant del rostre de vuitanta-tres anys que té la mateixa fesomia de la noia que he vist a les portades dels seus llibres. Deia que era com si escriure fos l’única, l’única cosa que podia fer. Ho ha dit amb el mateix convenciment que devia sentir llavors. I jo, ara, tinc ganes de llegir-la encara més.