El Parc del Laberint, molt a prop del metro de Mundet, és el més antic dels parcs de Barcelona. Té la indubtable marca d'un parc aristocràtic, creat per a les festes de la noblesa. Però el pas del temps és despietat i les cicatrius dels segles no l'han perdonat. Avui en dia, s'ha convertit en parc públic, integrat al bell mig d'un barri popular. Ja no es veuen aristòcrates per les seves avingudes. El parc, en dies festius, és ple de gent formiguejant pel laberint, per les terrasses, pels racons: canalla cridant i jugant, parelles d'enamorats, festes d'aniversari dels que no poden pagar-se un restaurant... Un parc ple de vida, malgrat les esquerdes, les plantes marcides i els murs despintats. L'entrada és de pagament pels que no són veïns del barri.
El Laberint d'Horta. Fotografia: Mar Sánchez.
El Laberint
El laberint que dóna el seu nom al parc és un dels espais més degradats. Els xiprers estan ratats per tot arreu. En moltes parts la separació entre les dues bandes ja no són les espesses branques dels arbres, sinó una tela metàl·lica, perquè els xiprers estan desfullats i tan sols conserven quatre branques seques que no tapen res. La primera impressió del Laberint és extremadament pobre. I, malgrat tot, aquest espai funciona. És bastant més fàcil perdre-s'hi del que sembla en un primer cop d'ull. Tot i que no és gaire gran, està realment dissenyat i els nens, i els no tan nens, passen una bona estona a la recerca d'una sortida.
Parc del Laberint. Fotografia: Mar Sánchez.
El parc amb més història
El 1791, Joan Desvalls, marquès de Llupià, de Poal i d'Alfarràs, va encarregar a l'italià Domenico Bagutti la realització d'un parc a uns terrenys de la seva propietat. Bagutti va seguir el més pur estil renaixentista en el disseny del parc: avingudes quadriculades, templets d'inspiració romana, bustos i escultures per arreu... Un gran safareig a la part superior permetia alimentar, per gravetat, les fonts i brolladors de la zona. Més tard, cap el 1853, va haver-hi una reforma i ampliació del parc, que va anar a càrrec d'Elies Rogent. En aquesta fase es va optar pel romanticisme: les plantes ja no es posaven perfectament alineades, sinó disposades de forma molt més caòtica. El jardí romàntic, a la part baixa del parc, ja no tenia un canal, sinó un sinuós rierol que començava en una cascada. Incorporava racons misteriosos: una cova artificial i fins i tot un fals cementiri amb el seu xiprer, reflex de la fascinació dels romàntics per la mort. També va haver-hi un jardí xinès, però aquest ha desaparegut.
Decoració neoclàssica al Parc del Laberint. Fotografia: Mar Sánchez.
Tota la flora
La diversitat del parc del laberint és impressionant. En ser un parc molt antic podem trobar-hi alguns arbres centenaris, com algunes magnífiques alzines. Domina la vegetació mediterrània: arbres com roures, alzines, til·lers i pins, i arbusts com llorers, marfulls i heures. El jardí també incorpora alguns arbres que no pertanyen al nostre entorn: un cedre de l'Himalaia, una sequoia... En aquests jardins s'hi van filmar algunes escenes de la pel·lícula El perfum. El Palau Desvalls, situat a l'entrada del parc, acull justament una escola de jardineria que depèn de l'Ajuntament.
Parc del Laberint. Fotografia: Mar Sánchez.
Un parc reservat
El parc del Laberint va acollir algunes grans festes de la burgesia catalana. L'escriptor Joan Maragall hi va estrenar allà algunes de les seves obres teatrals. Els propietaris del palau fins i tot hi van organitzar recepcions per a diversos reis d'Espanya: Carles IV, Ferran VII i Alfons XIII. L'edifici situat a l'entrada del Parc, el Palau Desvalls, és medieval, i conserva les restes d'una torre de defensa del segle XII. Malgrat tot, va ser reformat en profunditat al segle XIX, on se li van incorporar molts elements d'inspiració àrab. El 1967 la família Desvalls va cedir el parc a l'Ajuntament, que el va obrir al públic el 1971. El 1994 va experimentar una remodelació en profunditat.
Joan Brossa, Poema visual transitable en tres temps. Fotografia: Dvdgmz. Viquipèdia.
El Velòdrom
A l'entrada del Parc del Laberint s'hi troba el Velòdrom, una de les instal·lacions que van deixar els Jocs Olímpics a la ciutat. Al costat del velòdrom hi ha una curiosa escultura d'en Joan Brossa: Poema visual transitable en tres temps. Es tracta d'un conjunt de tres parts, totes centrades en la lletra "A", que representa un procés de naixement, camí i destrucció. La "A", a la primera fase, està dempeus, imponent; a la segona apareix rodejada de punts d'interrogació; i a la tercera completament trencada. Tota una al·legoria de la vida, la decadència i la mort: val la pena aturar-s'hi a contemplar-la. I si volem dinar a prop, a poca distància, a l'altre banda de la Ronda de Dalt, hi trobem un restaurant de luxe, ubicat en un antic castell del segle XI convertit en masia: Can Cortada. És un lloc especialitzat en cuina catalana que compta amb uns magnífics jardins.
Imatge de portada: Parc del Laberint. Fotografia: Mar Sánchez.