Als crèdits de La pareja perfecta veus dos noms que, fins fa no tant, eren garantia d’una certa qualitat. Són els de l’actriu i productora Nicole Kidman i la directora Susanne Bier. Però qui hagi vist The Undoing sap que allà van perdre gran part de la seva credibilitat: la producció d’HBO deu ser una de les pitjors sèries d’intriga d’aquest mil·lenni, mal escrita i pitjor interpretada. Però hi ha una variant fonamental: a diferència de The Undoing, on tot plegat era d’un pompós lamentable, a La pareja perfecta no se la prenen seriosament. És més, es nota que Bier, Kidman i la resta de còmplices se l’agafen com una manera de divertir-se (i d’escurar, mentrestant, les butxaques de Netflix) que es fa fins i tot entranyable.
A veure, que tingui vocació festiva no la redimeix dels seus pecats. És tramposa fins a l’infinit, malmet els seus enunciats, desaprofita personatges prometedors i hi ha escenes que semblen rodades per una IA alcoholitzada. Però al mateix temps té alguna cosa d’entremaliada, de versió petarda d’una novel·la d’Agatha Christie, i les seves ocasionals sortides de to la converteixen en una berbena de consum ràpid i oblit supersònic. També cal recordar que forma part d’un subgènere, el dels rics capbussats en un femer, que sempre amaneix una sobretaula.
El punt de partida de La pareja perfecta és el tantes sèries sobre pijos amb problemes. Resulta que el fill ximple (però molt, eh?) d’un matrimoni adinerat es casa amb una noia de classe mitjana i pares paletos. Tot són luxes i fotos d’Instagram, però resulta que el dia de l’assaig de la cerimònia apareix el cadàver de la millor amiga de la núvia surant al mar. I no només això, sinó que més o menys tothom tenia algun motiu per desfer-se de la víctima. Per descomptat que la investigació del cas s’alterna amb la constatació que els rics també ploren. En contra, dèiem, hi té la sensació constant que l’acabaran cagant i és exactament el que acaba passa. La intriga està presentada amb solvència i el guió juga bé amb les nostres expectatives, però s’hi acaben prenent decisions delirants, hi ha secundaris que no acabes de saber mai per a què serveixen (quanta tristor, la Isabelle Adjani) i desaprofita clamorosament l’humor negre que a estones esquitxa la narració.
La cosa va de no donar-hi gaires voltes, passar-s’ho bé i pensar que a Netflix hi ha productes molt, molt pitjors
En el costat positiu, una Kidman a la seva salsa, la (desaprofitada però divertidíssima) policia que interpreta Donna Lynne Champlin i els apunts malèvols sobre la tirania de les aparences. També se li ha d’agrair que en faci prou amb sis episodis per explicar la història i que de tant en tant ens regali moments tan eixelebrats com el que implica una cançó de Rick Astley. De fet, el millor resum d’aquesta sèrie el fa ella mateixa als crèdits inicials, en què veiem les actrius i els actors ballant a la platja com si fossin protagonistes d’una sitcom: la cosa va de no donar-hi gaires voltes, passar-s’ho bé i pensar que a Netflix hi ha productes molt, molt pitjors.