Barcelona, 6 de desembre de 1932. Palau del Parlament. Es constituïa la primera cambra legislativa moderna de la història de Catalunya. La nova cambra catalana s’inspirava, clarament, en la Junta de Braços; l’organisme de representació política de la societat catalana a l’època foral (anterior a 1714 i proveïda pel sistema d’insaculació). En canvi, la composició d’aquella nova cambra era el resultat de les primeres eleccions al Parlament de la nostra història (novembre, 1932). En aquest reportatge dibuixem la correlació de forces d’aquella primera cambra legislativa: i presentem les personalitats més destacades d’aquell primer Parlament. Qui era qui; amb les seves llums i les seves ombres. Figures polítiques d’una talla extraordinària o d’una mediocritat esgarrifadora, que va forjar el recorregut de la política catalana durant els segles XX i XXI.
El triomf d’ERC
La dada més destacable d’aquell primer Parlament seria la majoria absoluta que va obtenir la plataforma Esquerra Republicana de Catalunya, en les eleccions del 20 de novembre anterior. ERC va totalitzar el 52,6% dels vots, que es van traduir en 56 dels 85 diputats de la cambra. Però ERC no era exactament una formació política compacta i homogènia; sinó que era una plataforma que, amb el denominador comú del republicanisme, agrupava els independentistes d’Estat Català i del Grup d’Opinió de Barcelona; i els federalistes del Partit Republicà Català i de la Joventut Republicana de Lleida. ERC, des de l’inici de la seva història (Sants, 19 de març de 1931) seria una formació bicèfala, creada per desplaçar la Lliga Regionalista de la seva condició de partit hegemònic que ostentava des de les eleccions generals de 1907.
La difícil convivència a ERC
Aquesta bicefàlia, o aquestes dues ànimes, van generar molts conflictes a l’interior de la plataforma, que es van traduir en enfrontaments i purgues en funció de quina “família política” tenia, en cada moment, la força per inclinar la balança al seu favor. Després de la inesperada mort de Francesc Macià —president de la Generalitat i líder de la formació independentista socialdemòcrata Estat Català— (Barcelona, 25 de desembre de 1933), i d’acord amb el reglament de l’Estatut, Lluís Companys —president del Parlament i líder del partit federalista i esquerrà Partit Republicà Català— el va rellevar amb l’objectiu de conduir el govern fins al final de la legislatura. Amb aquest fet es va produir un corriment de forces al govern que explica la purga de Companys i els seus col·laboradors contra els dirigents d’Estat Català (1933-1934 i 1936-1937).
La sagnant derrota de la Lliga
La monàrquica i conservadora Lliga Regionalista havia estat el partit que havia impulsat la creació de la Mancomunitat (1914), el llindar de la restauració de l’autogovern perdut el 1714. Creada el 1901, com a resposta al quart de volta extractiu de la hisenda espanyola a l’economia catalana (Crisi del Tancament de Caixes, 1899) havia rendibilitzat el seu prestigi guanyant tots els comicis des de 1907 fins el cop d’estat del general Primo de Rivera (1923) que posaria fi a mig segle de règim constitucional. El 1932, els “elefants” que havien escrit la història del partit ja no hi eren: el doctor Robert i Prat de la Riba havien mort; i Puig i Cadafalch i Cambó estaven allunyats de la política activa. Joan Ventosa i Calvell, el líder de la Lliga després del parèntesi dictatorial (1923-1931) no aconseguiria recuperar la confiança de l’electorat català.
El desprestigi de la Lliga
La fi de la Lliga, si més no com a partit hegemònic de la política catalana, s’havia començat a escriure el setembre de 1923. El cop d’estat militar de Primo de Rivera —amb el suport entusiàstic del rei Alfons XIII—; tenia el pretès objectiu d’acabar amb el pistolerisme sindical; i, inicialment, va comptar amb el suport de molts dirigents de la Lliga. Passats uns mesos (desembre, 1923); Puig i Cadafalch —president de la Mancomunitat— i els seus col·laboradors van constatar el veritable motiu d’aquell cop: acabar amb el catalanisme que amenaçava “la sagrada unidad de la patria”. Puig i Cadafalch va viure la intervenció i el desballestament de la Mancomunitat (1924-1925) i es va proclamar un ingenu. La societat catalana no li ho perdonaria i el 1932 la Lliga es quedaria amb el 27% del vot (la meitat que ERC) i 16 diputats (un 1/3 d’ERC).
La desfeta del PSOE
Tant l’any 31 com al 32, el PSOE es va presentar amb el Partit Republicà Radical, del furibund anticatalanista Alejandro Lerroux. Aquesta maniobra s’explicava per la necessitat de passar pàgina per la llardosa col·laboració del partit amb el règim dictatorial. És molt important destacar que el PSOE seria l’únic partit de tradició democràtica que col·locaria el seus dirigents en diverses taules de ministres del Directorio Militar. Indalecio Prieto, un personatge sense cap formació acadèmica però ministre d’Hisenda i amb poderosos padrins entre la burgesia basca, redimiria el partit amb el seu electorat espanyol provocant la fallida del Banc de Reus (7 de juliol de 1931), destinat a ser el banc de la Generalitat, i que al Madrid mediàtic i polític va ser celebrada com la victòria de Sant Quintí.
Els partits d’obediència espanyola
Abans de prosseguir, és molt important destacar que, en aquelles eleccions (1932), els partits d’obediència espanyola no van obtenir cap representativitat al Parlament (ni el PSOE, ni el PRR, ni la Comunió Tradicionalista carlina, ni els monàrquics d’Alfons XIII —les restes de la Unión Patrótica Española que havia estat el partit únic del règim dictatorial—). L´excepció seria la Unió Socialista de Catalunya (USC), liderada per Rafel Campalans i per Joan Comorera; que es va fundar poc abans del cop d’estat de Primo de Rivera (1923) a partir d’una escissió de la Federació Catalana del PSOE. La USC, que procedia d’un partit d’obediència espanyola, esdevindria una formació estrictament catalana, que —sense el llast vergonyant de Largo Caballero, de Besteiro i de Prieto— aconseguiria cinc diputats.
La Unió Democràtica de Catalunya
Un altre partit que, també, procedia d’una escissió era la Unió Democràtica de Catalunya, fundada a finals de 1931 amb elements procedents de les conservadores i monàrquiques Comunió Tradicionalista i Lliga Regionalista. La UDC estava dirigida per gent que consideraven que els seus partits d’origen eren unes relíquies que no tenien cap més futur que la prestatgeria d’un museu antropològic. La figura més destacada seria Manuel Carrasco i Formiguera, tot i que no és al nucli fundacional, però sí que tindria una participació destacada en aquelles primeres eleccions al Parlament. Va obtenir un sola acta, que recauria en Pau Romeva Ferrer; però, progressivament, es perfilaria com un partit extremadament actiu i innovador, que seria pioner en l’articulació, per primera vegada en la història, de l’eix catalanisme-basquisme-galleguisme.
El Parlament de 1932
Aquell Parlament va tenir una vida política molt agitada. Sovint va ser escenari d’encesos debats entre les diverses “famílies polítiques” d’ERC (independentistes i federalistes), moguts per dues figures cabdals i de trajectòria dispar: Macià, el “polític” per excel·lència del segle XX català —que, malauradament, desapareix de forma prematura—; i Companys, l’home de grans llums i de llargues ombres.. Aquell primer Parlament va ser intervingut i tancat pel govern de la República després dels Fets del Sis d’Octubre de 1934. Aquell govern espanyol era una coalició de dretes involucionistes i, en part, antirepublicanes; que havia fabricat una gran conflicte contra Catalunya. Va ser reobert el març de 1936, després de la victòria electoral de Companys des de la presó; i, tancat, definitivament el 26 de gener de 1939, dia de l’ocupació franquista de Barcelona.