Reescriure és útil. Crec que ho sap tothom. Per més que faci mandra, acostuma a millorar els llibres, a fer-los envellir amb major dignitat. El dia de l'escórpora n’és un bon exemple. Si Miquel Bonet no s’hagués molestat en reescriure-la, la seva primera novel·la seria poc més que una anècdota simpàtica, un producte exòtic, similar als curtmetratges oblidats que apareixen a les filmografies dels reis del cinema ianqui, com el My Best Friend's Birthday de Tarantino, com el The Big Shave d'Scorsese. Tot i que Jordi Graupera la ressenyés a La Vanguardia (cosa que no acostuma a passar amb les guanyadores del Premi de Narrativa Marítima Vila de Cambrils Josep Lluís Savall), l’única ficció literària de Bonet, descatalogada temps ençà, no transcendia, fins ara, la categoria del sainet provincial amb ressons moralistes.
Més enllà del divertiment estilístic
En les seves pàgines, inspirades pel Tauró d'Steven Spielberg, una bèstia emergida de les profunditats marines es dedicava a ajusticiar, per via oral, a totes les peces infectes de l’ecosistema polític i empresarial de la Costa Daurada. Constructors, hotelers i regidors de dubtosa qualitat moral eren assetjats per una escórpora mutant en què algun lector espavilat hi podria haver vist la personificació del canvi climàtic, dels efectes nocius de la petroquímica local o de les conseqüències catastròfiques del turisme descontrolat. El terrabastall, produït en plena temporada estival, ens era narrat per un pelacanyes alcoholitzat i frívol que podria entendre’s com una barreja entre el Meursault de L'Étranger i el personatge que Pablo Carbonell interpreta a Lo mejor que le puede pasar a un cruasán.
Els atacs de l'escórpora intenten fer trontollar el meninfotisme cínic d'una vila que sembla representar Catalunya sencera
Tot això passava l'any 2015, moment en què, abduïts com estàvem per la mandanga del Procés, res podia fer-nos imaginar que el debut literari de Bonet tingués una lectura aplicable al conjunt de Catalunya. Ara, gràcies a la reedició de La Segona Perifèria, la cosa ha canviat i per molt que els crítics que m'han precedit hagin volgut incidir en les virtuts de la prosa bonetiana (clarament ressenyable) un no pot estar-se de veure, en El dia de l'escórpora, quelcom que va més enllà del simple divertiment estilístic. Descripcions sardòniques a banda, els millors fragments del llibre són aquells en què l'autor dona veu al peix. Ho fa en una sèrie de capítols breus, escrits amb un lirisme obtús que Bonet ha definit com a paròdic, però que amaga algunes reflexions certament interessants.
En ells, l'escórpora se'ns dibuixa com una mena de força tel·lúrica que ha estat present al poble fictici de Vilafarta des de temps immemorials. El seu origen no queda clar, però, per les seves declaracions ("els nostres déus, els que van néixer en aquesta mar, eren gent dissoluta, els últims éssers amb poder i llibertat"), és fàcil pensar que, en ella, hi batega l'esperit d'un passat salvatge, heroic, situat als antípodes del món de guingueta, rot i pinya colada que el poder pacificador del turisme ha imposat al conjunt de la catalana terra. A l'estil dels homes de Fidel Castro, que des de les profunditats de la jungla miraven d'assaltar el Casino en què s'havia transformat la seva terra, els atacs de l'escórpora intenten fer trontollar el meninfotisme cínic d'una vila que sembla representar Catalunya sencera.
"Heu pogut ser lliures i heu escollit ser com sou”, afirma l'escórpora, tot retirant-se d’una societat a qui la llibertat i el poder incomoden
Sanguinari i imprevisible, com tots els agents revolucionaris, el peix de Vilafarta busca generar un caos que, en qüestió de setmanes, és folkloritzat pels habitants a qui pretenia terroritzar. Del monstre se n’acaben fent peluixos, llibres, clauers, arribant al punt de crear-ne una mascota que du per nom Scorpy i que no he pogut evitar que em recordi a l’infame Tarracus, protagonista dels Jocs del Mediterrani que la capital tarragonina va acollir el 2018. La comparació amb el separatisme català (que, de cosa presumptament seriosa, va passar a ser una mena d’obra magna del kitsch on qui va sortir més afavorit van ser els venedors de souvenirs grocs) esdevé obligada i obre la porta a preguntar-nos quina és la mena de missatge que Bonet busca donar-nos amb la reedició del seu llibre.
“Les coses més serioses són les que comencen de broma”, ens diu l’autor, i havent-me cruspit la seva novel·la en poc més d’una tarda no puc evitar pensar que, entre broma i broma, l’escriptor reusenc ha de voler-nos dir alguna cosa relativament seriosa. Ha estat així com, després de pensar-hi molt, se m’ha acudit que, potser, tot plegat no és més que una simpàtica oda a la rendició nacional, una invitació distesa a enterrar els deliris heroics per abraçar la pau del cementiri, la comoditat de l'esclavitud, del bar, del rendisme improductiu. “Heu pogut ser lliures i heu escollit ser com sou”, afirma l'escórpora, tot retirant-se d’una societat a qui la llibertat i el poder incomoden i que, posats a triar, prefereix delectar-se amb els plaers que li ofereix la seva petitesa. Pot semblar un xic crua, però em sembla una proposta honesta.