El mar és un element clau a Creatura, i tot i que la Barceloneta, on quedem per xerrar amb l’Elena Martín Gimeno, no té gaire a veure amb la Costa Brava, qualsevol conversa sempre és millor amb la platja de fons. L’actriu i cineasta barcelonina ens parla del seu segon llargmetratge, que arriba sis anys després del seu aplaudit debut, Júlia ist (2017). Ara, amb la complicitat en el guió de Clara Roquet (directora de Libertad, una altra mostra de l’inacabable nou talent sorgit a casa nostra), Martín es llença de cap a parlar de sexe i de desig, de la relació amb el cos i de la repressió que marca les dones des de ben petites. Una pel·lícula que, amb 15 nominacions, destaca com la gran favorita per a la pròxima edició dels Premis Gaudí 2024.
🟠 Premios Gaudí 2024: fecha, nominados, presentadores y todos los detalles de la gala
🟠 Nominaciones a los Premios Gaudí 2024: toda la lista de nominados
Creatura comença mostrant-nos la Mila (interpretada per la pròpia cineasta), una dona que acaba d’arribar a la trentena, i que s’instal·la temporalment a la casa familiar de l’Empordà. L’acompanya la seva parella (Oriol Pla) i, de seguida, serem testimonis d’una vida sexual plena d’entrebancs, emocionals i de pell. L’excitació es transforma en llàgrimes i disculpes. En aquella mateixa habitació, en aquell mateix llit on el gaudi adult sembla prohibit, hem vist uns instants abans a la mateixa Mila en la seva infantesa (Mila Borràs és qui li dona vida), en un moment íntim d’autodescubriment de la seva vulva.
Hi ha gosadia en la insòlita proposta d’Elena Martín Gimeno, però cap voluntat provocadora ni disruptiva
La pel·lícula segueix el personatge protagonista en tres moments vitals diferents, els ja comentats i el de l’adolescència, amb una Mila (Clàudia Malagelada) plena de curiositat que, també, ha desenvolupat una reacció cutània relacionada amb la vergonya i les pors vinculades al sexe i a l’experimentació. Hi ha gosadia en la insòlita proposta d’Elena Martín Gimeno, però cap voluntat provocadora ni disruptiva. “Des de la selecció a Canes em diuen que Creatura els ha fet plantejar coses que no s’havien plantejat mai, i que ha posat paraules en coses en les que no s’havien posat paraules abans...”, explica. “I em sembla preciós, i també era la nostra voluntat. Vaig decidir que volia fer la pel·lícula perquè jo mateixa llegia algunes coses i pensava: 'Si a mi això m'ha passat, i això també, i això altre!'. Te n’adones que tens una sèrie de vivències compartides amb moltes altres dones i que tenen una arrel molt estructural dins d’un sistema, d’una educació...”
Creatura trenca molts tabús, parla de coses que difícilment veiem en una pantalla. És una pel·lícula força insòlita.
Me n'alegro molt, és un grandíssim afalac. Però, alhora, penso: hòstia, quina pena que encara estem aquí! Suposo que visc en una bombolla en la que aquests temes es posen sobre la taula. De tota manera, en les primeres projeccions del film he viscut reaccions molt boniques. La gent surt emocionada, ploren, riuen, veig que hi ha un accés directe de pell.
Molts dels bloquejos, inseguretats o desconnexions que es presenten a la pel·lícula tenen el seu origen en el tabú
No has deixat de dir que Creatura no busca incomodar, però segurament ho faci en part del públic. És molt important parlar de sexe i de desig i no es fa prou...
Totalment. Molts dels bloquejos, inseguretats o desconnexions que es presenten a la pel·lícula tenen el seu origen en el tabú. Ja no és que se n’hauria de parlar, que també, és que s’haurien d’explicar a l'escola. No es fa, i els pares tampoc les expliquen als seus fills, perquè tampoc saben com gestionar-ho. L’herència que portem al damunt és molt heavy, suposo que té a veure amb l’educació judeocristiana tan forta.
I amb el pes d’una societat que en gran part és molt conservadora.
També. Ho he dit moltes vegades i no sé si algú ho ha escrit (riu). Però, clar, jo penso en la posició de les polítiques conservadores que tenen por que parlant d'aquests temes es generi més violència sexual. O que els nens es posin en perill. Hòstia, però si la nostra experiència diu el contrari! Parlem d'empirisme: les xifres de víctimes de violència sexual són escandalosos. La quantitat de persones que coneixem al nostre voltant que han patit abusos en la infància, i no se'n parla. Que sembla que sigui una cosa raríssima i és supercomú! Persones que han patit abusos a l'adolescència, a l'edat adulta. Per tant, la relació entre no parlar de sexe als nens i evitar posar-los en perill no funciona. No hi ha educació sexual i potser cal provar estratègies diferents.
La cultura sempre és política, encara que sigui entreteniment
Creatura s’apunta, doncs, a aquest canvi d’estratègia. El cinema, l’art, també és política. I més en un context tan polaritzat i amb una presència tan important de l’extrema dreta.
La cultura sempre és política, encara que sigui entreteniment. Sempre hi ha una mirada, una opinió, sempre estàs explicant el món d'una manera i generes un discurs, una narrativa. Sempre. Ho facis més o menys conscientment, sempre és així. Òbviament em fa por la censura, amb tot el que està passant. Però, clar, s'ha de combatre, s'ha de lluitar. Jo penso en l'exemple de Te estoy amando locamente, que ha arribat en un moment més necessari que mai. D’altra banda, també et diré una cosa: jo sento profunda llàstima per la gent que vota VOX o el PP. Perquè, hòstia, jo, escrivint la pel·li i també relacionant-me amb les meves àvies i avis, amb les seves històries, amb el que m'expliquen, amb les seves pròpies herències... El conservadurisme ve d'un lloc de molta por! Tant de bo aquests nois i noies que fan TikToks dient que voten a VOX, tant de bo, per casualitat o per accident, ja no dic que vegin la pel·li, però sí que es trobin un post de no sé qui o una entrevista, i de sobte se sentin apel·lades. Tant de bo! Perquè, és clar, si tu ets un home blanc, cis, hetero, amb molt poder adquisitiu, segurament amb VOX t'anirà bé. Però totes les dones, o persones LGTBI, o les racialitzades, o les de classe obrera, que voten aquests partits... Hòstia, tenen un enorme odi cap a elles mateixes. I, d'alguna manera, d’això és del què es parla a la pel·lícula.
Tornant a la pel·lícula, els homes coincideixen en ser emocionalment bastant maldestres.
Hi ha una barreja de ser maldestres però també hi ha tendresa. Potser perquè han tingut uns obstacles menys evidents a la vida: els homes heu hagut de ser proveïdors, demostrar sempre, sentir desig a tota hora, perquè la identitat masculina presuposa que sempre aneu calents, perquè sou uns animals. I no és veritat. Llavors, clar, totes aquestes coses que d’identifiquen com a positives: jo soc poderós, jo soc sexual, jo soc no sé què, en el fons et posen una pressió enorme a l’esquena. Jo crec que aquest tipus de reflexions i de crisi d'identitat dels homes heterosexuals han arribat una mica més tard. A no ser que hagis estat un nen més tímid, que t'hagin fet bullying, que hagis tingut un cos menys normatiu... llavors ja t'enfrontes a tot un altre tipus de vergonya en relació a la sexualitat i a totes aquestes mandangues. Però si ets hetero i tens una parella dona, de cop ella et porta avantatge i múscul en qüestionar-se les seves pròpies pors, i et deixa confós: em sento fràgil, em sento vulnerable, de cop em sento poc home, perquè aquella idea d'home que a mi m'havien venut no és la que jo represento: què faig amb tot això? I això és superinteressant. Per una banda això.
I per l'altra?
La figura del pare, perquè aquí el nòvio de la Mila és d’una altra generació, i llavors està perdut però obert. Però el pare, sobretot en aquesta fase de l'adolescència, se sent incòmode. I això significa posar-se en el centre, no veure l'altre. Està incòmode, però hauria de poder gestionar la seva incomoditat, és una persona adulta. Què t'incomoda? No saber com protegir els teus fills? Parlem-ne, parlem de com els pots protegir sense castrar-los. Però que la teva incomoditat sigui la que dicta les normes del què es pot fer i el què no es pot fer... és molt estrany. Que tu et quedis tranquil no vol dir que la teva filla o el teu fill ho estiguin.
Com ha estat la feina amb les tres actrius? Millor dit, amb les dues, la Mila i la Clàudia?
Ja ho has dit bé, ja, amb les tres (riu). La feina més diferent a les altres és la meva. No només perquè estigui actuant i dirigint al mateix temps, que al final aquesta és una qüestió purament logística. El fet és que, com a actriu, les meves escenes són molt diferents de les que tenen elles. Respecte a la feina amb les nenes, hi va haver molta comunicació amb els pares. En el cas de la Clàudia també se li va explicar tot molt bé. Ella és una noia molt brillant, molt llesta. Tenia 15 anys quan estàvem rodant, i ja els assajos eren un gust, perquè jo li explicava... Mira, aquí està passant això i això, i ella ho entenia tot tant, és tan intel·ligent emocionalment, que em matisava coses del guió. Per exemple, en un moment parlàvem de la culpa que podia sentir la Mila, i ella em responia que no era ben bé culpa, que era un pas abans, que era vergonya. Em donava una mirada molt valuosa. Teníem una comunicació molt més adulta.
Algú em va dir: tothom té un cos. I a partir d’aquí tothom pot empatitzar amb la Mila, fins i tot les persones normativíssimes
Què esperes que passi amb la pel·lícula? Quines reaccions pot generar?
Fem pel·lícules perquè la gent les vegi, o no les faríem. N’hi ha que tenen una voluntat més festivalera, o de generar un referent poètic, cosa que a mi m'encanta, perquè jo com a creadora veig aquestes pel·lis i m'alimenten l'ànima. N’hi ha que no són fàcilment accessibles a un públic general. En el nostre cas, sí que és veritat que ens movem en el vertigen, parlar d'aquestes coses és així, però la pel·lícula no és gens densa ni difícil. Nosaltres volíem que els espectadors es sentin com quan una amiga t'explica un secret i et fa sentir bé, et fa sentir acompanyada i compresa. Hi empatitzes i et dona l'oportunitat de que siguis tu qui explica els teus secrets. Això és el que a mi m'agradaria que passés amb la pel·li. Crec que Creatura interpel·la un ventall molt gran de gent. Perquè quanta gent, quantes dones senten vergonya quan es miren despullades al mirall? Quantes dones els fa vergonya encara avui masturbar-se? Quantes dones tenen la sensació que mai li han expressat a la seva parella el que realment les posa calentees, saps? I quants homes tenen el dubte de si ho estan fent bé amb les seves filles? Quants homes se senten absolutament perduts davant de les crisis d'identitat de les seves parelles? Algú em va dir: tothom té un cos. I a partir d’aquí tothom pot empatitzar amb la Mila, fins i tot les persones normativíssimes.
Creatura va ser escollida la millor pel·lícula de la Quinzaine des Cinéastes del Festival de Canes...
Mira, saber-ho va ser un subidón! Però també és veritat que jo soc molt lenta amb aquestes coses, trobo que aquests reconeixements externs costen molt d'assumir. Vull dir... és que l'any passat aquest Premi el va guanyar la Mia Hansen-Løve! La Mia és un dels meus referents des de fa molts anys. Llavors, quan parlem de coses tan grosses, no ho sé, a mi em costen una mica de baixar. Entenc que hem guanyat el Premi i que és increïble, però em costa molt sentir l'alegria en el cos, perquè no acabo de comprendre-ho, saps? (riu) Ara sí ho puc digerir millor.
I com és aquest procés?
Fer una pel·lícula és molt complicat, i passes per moltes fases, i ara ja... És clar, queda l'estrena i el recorregut internacional. Un reconeixement així és com un recordatori i una ajuda, una empenta, encara que tu has de confiar en tu mateixa, però... Sí, hi ha una sensació de dir, hòstia, val la pena. L'ha vist gent que no m'estima, que no em coneix, i que no vol el millor per mi. I tot i així, Creatura els ha agradat, els ha emocionat, i han cregut que era la millor pel·lícula d'aquella secció. I a mi això em dona... és un reconeixement de la feina ben feta i convida a seguir dedicant temps a això, perquè la pel·li arribi a tanta gent com sigui possible. I també ajuda a sortir una mica de la síndrome de l’impostora! (riu)