Quan preguntem és que volem saber una cosa. Una pregunta pot partir de la simple ignorància (Demà què faràs?), però a vegades poden haver-hi idees afegides, com la contraexpectativa: si algú pressuposava una cosa i s'adona que no és allò, pot demanar una confirmació per a sortir de dubtes (De debò que no tens tele a casa!!??). Entre aquestes idees afegides hi ha l'expectativa que allò sigui d'una manera. Així, si assumim que un amic vindrà a una festa que organitzem, però necessitem que ens ho confirmi (per si de cas!), solem dir una partícula, i així indiquem (a la persona a qui adrecem la pregunta) que donem per fet que allò serà així; però que, en tot cas, si no és d'aquella manera, que ens ho notifiqui. La partícula pot anar al final (llavors la partícula és la pregunta en si, que s'afegeix a una afirmació que un vol confirmar) o al principi.
I quines partícules té el català per a demanar la confirmació d'allò que pressuposem? La més bonica és oi (que podria estar emparentada amb la paraula francesa oui —'sí'—). Exemple: Tu, a la golfa, tens un ordinador vell, oi? Com he apuntat, la partícula també pot anar al principi de la pregunta; llavors sol aparèixer el mot que: —Oi que vindràs a la festa?—. De fet, si es posa al final es pot dir això altre: Vindràs a la festa, oi que sí?
Hi ha també eh (amb e oberta) o ah. Exemple: Eh que demà plourà? Hi ha un comerç de Reus (Baix Camp) que ven ous, i el seu eslògan és: A que... no tens ous? (apareix escrit a les seves oueres, a la seva furgoneta i a les samarretes del Futbol Base Reus, patrocinat per aquesta empresa; sobre si ha d'escriure's amb hac, doncs no se sap, perquè els diccionaris no diuen res sobre com escriure-ho). Al final es diuen afegint-hi sí: Sembla que plourà, eh que sí?; o bé: Aquell xicot s'assembla a l'actor Brad Pitt, ah que sí?
També existeix o (amb o oberta), que funciona igual que les dues anteriors. Es diu en lleidatà i rossellonès: O que ta germana viu a Cervera?; o bé: Cada vegada hi ha més crispació política, o que sí? Aquesta partícula segurament ve de l'antiga paraula oc, que significava 'sí' (de fet, és la manera habitual de dir que sí en occità).
També diem "no" quan volem dir "sí"!
Curiosament, una altra partícula per a demanar confirmació és no (compartida amb el castellà): De sopar prefereixes pizza, no?; o bé No que ta filla estudia psicologia a la universitat? Sembla contradictori demanar una confirmació amb no, però en realitat estem reptant l'interlocutor a negar allò que pressuposem. Finalment hi ha fa (del verb fer), que es troba per les comarques gironines i la Catalunya Nord: Vens a dinar amb nosaltres, fa?; o bé: Fa que m'ho diràs, això? I entre valencians i tortosins se sent tat, truncament de veritat (que sol dir-se al final de la pregunta amb el mateix valor: Demà és el teu aniversari, veritat?); per exemple, Este dentiste treballa fi, tat?; o bé: Tat que en este mercat trobes de tot? Afegim-hi que aquest recurs es troba en altres idiomes (francès n'est-ce pas, anglès isn't it).