Pau Riba i Pascal Comelade, dues figures úniques i essencials del cosmos musical català. Universos únics que es van trobar l'any 2013 amb la publicació del disc Mosques de Colors. Deu anys després de la seva aparició, Comelade s'acomiada definitivament del seu amic amb la reedició en vinil d'edició limitada de 500 còpies del seu àlbum comú, ara amb l'afegitó d'un segon disc que compila peces inèdites i versions d'alguns dels seus temes més coneguts. Truquem a Comelade, que ens atén assegut en un parc desèrtic d'una ciutat francesa (però no ens desvela quina): "És el moment ideal per parlar, ningú no ens destorbarà", perquè ens parli de Pau Riba i de com van caçar aquelles Mosques de colors.
¿Com sorgeix la idea de reeditar aquestes Mosques de colors?
Vam editar el disc el 2013. Passa que el 2018 ens vam tornar a reunir amb el Pau (Riba) i vam gravar cosetes. Vam fer servir el mateix sistema que havíem fet servir sempre: jo l'enviava una base de piano. I a partir d'aquesta base, en Pau feia la seva cuina: escrivia la lletra, les estrofes, la tornada... i tot això m'ho enviava de tornada a Ceret. Tot aquest material el vaig anar guardant amb la idea de publicar un nou disc. La llàstima és que tots dos érem molt lents, treballant. Amb el disc original, hem publicat un segon disc, amb cançons fins ara inèdites o versions. La primera d'elles es diu No Nan Lloc, i vam estar anys per acabar-la. De fet, no la vam acabar mai, perquè, malauradament, en Pau va morir. Va ser aquest passat hivern, que em vaig adonar que, reunint totes aquestes gravacions, tenia prou material per a publicar un nou disc sencer. Ha estat així com, a partir d'aquesta idea, i després de parlar amb la Memi (parella de Pau Riba), el Caïm (Riba, fill de Pau Riba) i Discmedi (la seva discogràfica), hem decidit reeditar Moques de color, únicament en vinil en edició limitada de 500 còpies, sense tocar res, afegint un segon disc amb tots aquests temes que no vam poder acabar i versions que vam fer algunes de les vegades que vam tocar junts. Aquest disc és el meu particular homenatge al Pau Riba.
Com va ser el procés original de creació de Mosques de colors?
Jo aleshores treballava amb cintes de casset.
No hi ha hagut res més difícil a la meva vida, que explicar a un francès, un anglès o un alemany, l'art, la música, la poesia de Pau Riba
Cintes de casset!?
(Riu) Sí! Com explicava, li enviava a Tiana cintes de casset amb les meves bases de piano, ell les cuinava a casa seva i me les tornava. Tot plegat fins que ens vam trobar una setmana a l'estudi del Pep Pascual (músic, compositor i inventor d'instruments que ha col·laborat en diverses ocasions amb en Pascal Comelade) a la Travessera de Gràcia. Al Pau li passava com passa amb en Jaume Sisa: cap a l'exterior ofereixen una imatge, però quan es tanquen en un estudi de gravació, són molt seriosos. Molt més que jo. Són molt preciosos, detallistes i exigents. Jo no soc tan radical. A mi sempre m'agrada la primera pressa. A Mosques de color no hi ha res improvisat. El segon disc, el que hem inclòs ara, és una altra cosa. Hi ha temes com El vi al corb el torna albí, que és un poema de Pau Riba recitat per l'Enric Casasses amb música meva. Una cosa comuna. També hi ha una versió que vaig gravar fa temps de Noia de porcellana i una altra de La daliniana flor, també del Pau, que vaig gravar a Figueres en un espectacle que vaig fer al festival Acústica del 2011. Un espectacle increïble que es deia Dalí canta, de què també van participar el mateix Pau, l'Albert Pla, en Gerard Quinata, la Martirio... Aquesta versió en directe em sembla preciosa, m'agrada molt. També hem inclòs una versió de Taxista que vam fer el 2013. O Cares d'Argiles, que també és una cançó de l'època que vam fer Mosques de colors, però que va quedar fora del disc i ara hem recuperat. Trobo que ha quedat un disc molt coherent. Un disc comú de veritat. Vam trobar el punt de connexió.
L'enyores?
Tothom l'enyora. L'enyora la música catalana, l'enyora la poesia catalana... És impossible no enyorar-lo.
Si hagués nascut a Anglaterra o els Estats Units seria considerat un dels grans genis de la cultura popular del segle XX.
No hi ha hagut res més difícil a la meva vida, que explicar a un francès, un anglès o un alemany, l'art, la música, la poesia de Pau Riba. Quan fem aquesta mena d'exercici sempre requereix buscar equivalent, i el Pau Riba era únic. No té equivalents. Estem parlant d'un artista que ja es va donar a conèixer amb un primer disc de la magnitud de Dioptria. Un disc importantíssim en el marc de la cançó popular no només a Catalunya sinó a tot el món, però totalment desconegut més enllà de Catalunya. De fet, una gran part de la música catalana és del tot desconeguda a la resta del món, exceptuant el Tete Montoliu i el Carles Santos. Però a figures tan importants com el Toti Soler o tota l'escena de l'Ona Laietana, se'ls coneix molt poc.
Caldria analitzar com funciona la societat actual catalana i la seva relació amb el seu passat cultural. Des de fa 20 anys que tinc la sensació que estic fent de mestre d'escola d'història catalana
D'altra banda, crec que a Catalunya també se'l coneix molt poc, o se'l coneix molt malament, el Pau Riba. Ens hem quedat amb el personatge i hem aprofundit poc en l'artista i la seva obra.
Caldria analitzar com funciona la societat actual catalana i la seva relació amb el seu passat cultural. Des de fa 20 anys que tinc la sensació que estic fent de mestre d'escola d'història catalana. Va arribar un moment en què a la societat va desaparèixer la transmissió de la cultura popular. L'altre dia va haver-hi el Festival Internacional de disc i còmic de Perpinyà, un esdeveniment molt important, aquí. Vaig conèixer un periodista català, molt maco. Un paio que està molt ficat en el món de la música. Doncs li vaig haver d'explicar la història rere el disc Triat i garbellat, en què hi ha la cançó Passejant per Barcelona. Un disc, a més a més, en què també toca la guitarra en Toti Soler. Un disc meravellós que vaig haver de descobrir a un periodista musical català de més de trenta anys. A la merda! (riu). No estic aquí per buscar solucions. Però no és un problema únicament català. A França passa el mateix. Passa a tot el món, Ja pots ser a Àfrica o a Costa Rica, que actualment a tot arreu sona la mateixa música.
La cultura s'ha estandarditzat?
La cultura i tot. Arreu del món, per exemple, la gent vesteix igual. Anem pel carrer vestits que semblem professors de gimnàstica. És la puta realitat d'aquest món. En Pau, en canvi, era únic i diferent de tothom. És massa fàcil reduir-lo a dir que era un hippy. Massa simple per a una figura de la seva dimensió.
Fa un temps que et vas retirar dels escenaris, però no has deixat de treballar. En quin projecte estàs capficat actualment?
Estic treballant en una relectura de tot el material que vaig publicar en el meu disc conjunt amb la Cobla Sant Jordi. M'agradaria publicar-lo l'any que ve. En vinil, també, que és el format que em sembla més elegant.