La Fundació Catalunya Europa ha volgut aprofitar la proximitat de Sant Jordi per presentar una obra coordinada per Jaume Claret: Pasqual Maragall. Pensament i acció (editorial La Magrana). Els autors de l'obra són Jaume Badia, Jaume Bellmunt, Quim Brugué, Joan Fuster-Sobrepere i Oriol Nel·lo. Es tracta d'un llibre que tot i que afirma evitar "temptacions hagiogràfiques, lectures teleològiques i aproximacions maniquees", no amaga l'admiració que genera Maragall entre els autors. I defensa "la pertinència de recuperar el pensament i l'obra política d'algú tan compromès amb la civilitat com Pasqual Maragall". De fet, els autors de l'obra van ser estrets col·laboradors de l'exalcalde i expresident de la Generalitat, i en reivindicar la tasca de Maragall, també estan reivindicant la pròpia.

Acte amb incondicionals

Per presentar aquest llibre, ha tingut lloc una conversa entre Milagros Pérez Oliva i Josep Ramoneda. A l'acte, molt concorregut, hi han assistit diverses personalitats: la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, el primer tinent d'alcalde de Barcelona, Gerardo Pisarello, el Diputat de Cultura de la Diputació de Barcelona, Juanjo Puigcorbé, l'ex president José Montilla, el conseller de Salut Antoni Comín, el dirigent socialista Miquel Iceta... I molts regidors i alts càrrecs de l'Ajuntament del període en què Maragall era alcalde. Josep Ramoneda, des de l'escenari, ironitzava que la majoria dels presents coneixien Maragall molt millor que ell. Josep Maria Vallès, de la Fundació Catalunya Europa, promotora de la publicació, ha afirmat que el motiu d'aquesta publicació respon a que "era necessari fer un inventari de les reflexions i accions de Maragall durant el seu temps d'acció política".

Maragall per sí mateix

En el diàleg, el filòsof Josep Ramoneda ha destacat la qualitat del treball dels 5 autors, que donen la paraula a Maragall tot buscant textos de l'ex alcalde que estaven molt oblidats i que han estat capaços d'establir distàncies envers Maragall. Ramoneda ha destacat que Maragall és una personalitat singular en el món de la política, amb un gran sentit de l'oportunitat, de l'ocasió, però alhora amb una gran conseqüència. Milagros Pérez Oliva afirma que la imatge de Maragall ha estat distorsionada pels mitjans i que aquest llibre ofereix un nou relat que reivindica la veritat sobre un personatge "que com més passa més respecte guanya". Pérez Oliva ha apuntat que el projecte de Maragall "visionari, global i coherent" era molt avançat, però que li van mancar l'oportunitat i les complicitats. Ha defensat que Maragall, que havia materialitzat un gran projecte per a Barcelona, no va poder materialitzar el seu gran projecte per a Catalunya per falta d'oportunitats, però no perquè no fos adequat.

Cinc visions

El llibre s'estructura en 5 capìtols. Joan Fuster-Sobrepera, a "La política és la gent" aborda la vida política de Maragall, sobretot des del seu punt de vista de la seva activitat partidista i institucional. El geògraf Oriol Nel·lo, a "La ciutat de Pasqual Maragall", planteja les relacions de Maragall amb el seu projecte urbà per Barcelona. Quim Brugué, a "Polítiques públiques i ciutadania", s'enfronta a la faceta de Maragall com a gestor de la cosa pública, especialment en el seu període com a president de la Generalitat. Jaume Bellmunt analitza el que anomena "L'acció catalana", els vincles de la trajectòria de Pasqual Maragall amb el catalanisme, però també les seves relacions amb Espanya, amb Europa i amb el món. Per acabar, Jaume Badia fa un petit epíleg sobre la Barcelona Olímpica de Maragall, potser el moment estelar de la seva carrera, en què va gaudir d'una "treva" en què va poder treballar amb una certa sintonia amb Convergència i Unió i amb el PSOE.

Pasqual Maragall: una vida en política

Pasqual Maragall i Mira (1941), nét del poeta Joan Maragall, va començar a entrar en política, de la mà de l'Associació Democràtica Popular de Catalunya, quan estudiava a la universitat. Quan es va llicenciar va passar a treballar a l'Ajuntament de Barcelona, a l'àrea d'urbanisme, com a economista. Passaria per Convergència Socialista de Catalunya abans d'incorporar-se al PSC. A les primeres eleccions democràtiques seria elegit regidor i seria designat tinent d'alcalde de Reforma Administrativa i Hisenda. El 1982, quan l'alcalde Narcís Serra va ser nomenat ministre de Defensa, Maragall va ocupar l'alcaldia, càrrec que mantindria fins el 1997. En aquest període va aconseguir que es concedís a Barcelona l'organització dels Jocs Olímpics de 1992  i que la ciutat experimentés una transformació espectacular. El 1999 es va presentar a les eleccions a la Generalitat, com a candidat del PSC, però no va aconseguir superar en escons a Convergència i Unió, i Jordi Pujol va ser reelegit. El 2003, gràcies a la formació d'un tripartit, va ser elegit president de la Generalitat. Des d'allà va impulsar l'aprovació d'un nou Estatut, que més tard patiria grans retalls. El 2006 va deixar el càrrec. El 2007 va abandonar el PSC per considerar que el PSOE no els havia donat el suport que els havia promés. Aquell mateix any va anunciar que se li havia diagnosticat alzheimer i va organitzar una fundació per lluitar contra aquesta malaltia.

A contracorrent

Simptomàticament, el llibre té el suport de l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya. Evidentment, som molt lluny dels temps en que l'Ajuntament maragallià es duia a matar amb la Generalitat pujolista. El temps ha passat i s'ha endut per endavant tot un cicle polític. Convergència ja no existeix; els Maragall ja no són al PSC; Pujol ha passat de ser un mite a ser repudiat unànimement... Ara, malgrat tot, aquest llibre va a contracorrent. Pretén reivindicar les virtuts de la política de l'Espanya de la transició i de la primera democràcia, quan aquesta cada cop està més que desprestigiada. Cada cop hi ha més crítiques a la timidesa en els canvis en la transició, a la falta de decisió en enfrontar-se a les supervivències de la dictadura, a la corrupció en que van caure els grans partits, a les estretes relacions entre les elits polítiques i les econòmiques, a l'especulació immobiliària que va dur a la bombolla, al model turístic que ara fa la vida impossible als ciutadans... Josep Ramoneda ha reconegut que quan Maragall va arribar a la Presidència de la Generalitat, es va destapar l'olla del sistema bipartidista vigent fins aleshores; i que aquella olla estava en plena ebullició. El vessament era inevitable: "i encara continua", afirma Ramoneda. O potser ja no queda res de sopa dins l'olla. Sembla ser que la dinàmica política ha passat pàgina, definitivament, al maragallisme.