València cap-i-casal, diumenge 27 de setembre del 1517. Fa cinc-cents set anys. Les fonts documentals de l’època relaten que, després d’un episodi continuat de pluges (es parla de la inversemblant però màgica xifra de quaranta dies), el riu Túria es desbordava i cobria la ciutat. Segons les mateixes fonts, la riuà va ensorrar més de dos-cents edificis i va malmetre o destruir els cinc ponts sobre el riu. No hi ha dades precises dels danys personals que va causar, però la investigació historiogràfica estima que el balanç de víctimes mortals s’elevaria a milers de persones. La gran riuà del 1517 seria la més mortífera de totes aquelles de què es tenia memòria o constància escrita. I seria la que impulsaria una sèrie de fets que resultarien transcendentals en la història moderna del País Valencià. Què va passar després de la mortífera riuà del 1517?
La riuà del 1517
La riuà del 1517 està a bastament documentada. Els relats dels cronistes coetanis, que estan documentats al Llibre d’antiquitats —dipositat a l’Arxiu de la Catedral de València— expliquen que, després de quaranta dies de pluges constants (recordem que, segons els textos bíblics, el diluvi universal va estar precedit de quaranta dies i quaranta nits de pluges incessants), el diumenge 27 de setembre, cap a les tres de la tarda, el cabal del Túria va créixer sobtadament i va destruir la ciutat. Un relat posterior, de finals de segle, escrit per Gaspar Joan Escolano —rector de la parròquia de Sant Esteve— diu que “es podia navegar amb una barca gran entre els portals dels Tints i de les Blanqueries” (al barri del Carme) i que “la ciutat va quedar feta una Babilònia de planys i veus dels que morien ofegats sota les aigües i sota les cases que s’ensorraven”.
La crisi econòmica que va venir després de la riuà
La riuà va arruïnar l’aparell productiu de l’Horta valenciana, i aquell sotrac va afectar el conjunt de l’economia. En aquella època, els aparells econòmics no tenien la capacitat de reacció dels temps moderns, i aquella riuà va generar una massa considerable de desclassats —nous pobres— que contrastava amb el paisatge socioeconòmic de bonança anterior a la catàstrofe. En aquell context de pobresa, els gremis del cap-i-casal van proposar mesures d’impuls a l’economia, però no van trobar la complicitat de les classes governants del país ni de la cancelleria hispànica. Per exemple, uns i altres van denegar una de les principals reivindicacions gremials: la supressió de l’impost de la quema, que gravava les importacions de llana en brut procedents de Castella i les exportacions de manufactura tèxtil dirigides a Castella.
La crisi sanitària que va venir després de la riuà
Els barris i ravals més humils es van sobredimensionar i es van convertir en focus d’insalubritat i de generació i propagació de malalties. Els llots de la riuà —que amagaven milers de cadàvers podrint-se sota el fang— van modificar el paisatge de marjals i, també, el terra de camins i carrers. La manca d’infraestructures d’higiene urbana —com per exemple clavegueres o, fins i tot, pous negres— i la infraalimentació farien la resta. Durant la primavera del 1519 —passats divuit mesos de la riuà— es va declarar un brot de pesta, del gènere de la pesta negra, que es va estendre amb una rapidesa i una virulència extraordinàries, i va impulsar la fugida de les classes oligàrquiques del cap-i-casal: la noblesa latifundista (i absentista dels seus feus rurals) i la classe mercantil rendista (enriquida amb l’especulació).
La revolució dels desheretats
En aquell escenari d’emergència, la fugida de les classes governants va obrir la caixa dels trons. Les classes populars es van sentir traïdes. I van desvetllar la idea que les classes rectores no només no havien fet res per redreçar el rumb de la nau després de la terrible riuà del 1517, sinó que, a més, havien abandonat el timó i el vaixell amb l’esclat de la pesta del 1519. I, per tant, ja no podien comptar amb elles. Les primeres protestes van desembocar en un paisatge de violència que, s’aventurava, fou fabricat expressament. Els oficials reials —l’aparell judicial i el policial—, com a representants de la Corona i, en conseqüència, de les classes populars urbanes, es van girar i van desplegar una formidable i violenta repressió contra les protestes. Les classes populars, en conjunt, van assumir que havia arribat l’hora de les grans decisions.
Els agermanats
El 1515, dos anys abans de la gran riuà, els atacs de la pirateria musulmana als pobles de la costa ocupaven l’atenció i les preocupacions de la societat valenciana. I en aquell context d’inquietud, Ferran el Catòlic havia autoritzat la creació de milícies armades als pobles, viles i ciutats de la costa valenciana. D’aquesta forma sorgien els agermanats. Aquelles milícies armades tindrien un paper determinant en l’evolució de la crisi del 1517. Les fonts documentals, de nou, relaten que en un punt d’aquella crisi (estiu del 1519) les classes populars —dirigides per les elits gremials— passen a l’atac. El buit de poder, produït per l’abandonament de les classes rectores, contrastaria amb l’ambició d’aquestes elits gremials, que exhibirien la seva força —el seu múscul militar— amb freqüents desfilades de les milícies agermanades.
L’inici de la revolució
A mitjan 1519, Ferran ja era mort (1516) i qui ocupava el tron era el seu net Carles (1518). Però el jove Habsburg havia estat concentrat en l’obtenció de la corona del Sacre Imperi i la crisi valenciana no havia format part de la seva agenda. Dos anys i mig després de la mortífera riuà del 1517 i sis mesos més tard de l’esclat de la crisi sanitària del 1519, el rei era a Catalunya polint els darrers serrells de les Corts i preparant el viatge a Aquisgrà per ser coronat. I els mestres gremials i líders agermanats Joan Llorenç, Guillem Sorolla, Joan Caro i Joan Coll van fer un moviment ràpid i agosarat: van viatjar fins a Molins de Rei, es van entrevistar amb el rei i el van convèncer perquè confirmés la milícia agermanada i impulsés l’entrada dels gremis en les institucions de govern. Era el 4 de novembre del 1519 i s’havia iniciat la revolució.
Que proposaven els revolucionaris?
La revolució de les Germanies és un episodi transcendental en la història del País Valencià. Segons l’escriptor contemporani Joan Fuster, la derrota d’aquella revolució explica la posterior i convulsa història valenciana. I explica, també, el seu convuls —i de vegades contradictori— present. Però la qüestió és: què proposaven exactament els ideòlegs d’aquell moviment revolucionari que, malauradament, no va triomfar? Doncs, principalment, transformar el cap-i-casal (i el regne, com el seu rerepaís) en una república inspirada en el model dels estats mercantils de Venècia o Gènova. Una república governada per les seves classes plebees (la burgesia gremial) i vinculada a la monarquia hispànica, únicament, a través d’una relació bilateral pactada i vàlida mentre les institucions valencianes ho volguessin.
Què representa la revolució de les Germanies en la història europea?
Les germanies tenen una extraordinària importància en la història europea i occidental. Perquè mentre Venècia o Gènova mai havien conegut el feudalisme, els agermanats advocaven pel desballestament d’un sistema feudal fallit i el trànsit cap a un nou ordre inspirat en models coneguts, però adaptat a la singularitat del país i a la modernitat del moment. Per això, les germanies valencianes són la primera revolució social de la història moderna d’Europa. Un moviment pioner que es va anticipar un segle i mig a les revolucions republicanes catalana (Claris, 1640), anglesa (Cromwell, 1649) i neerlandesa (Witt, 1672); i dos segles i mig a les revolucions i repúbliques americana (1775) i francesa (1789/1793). Les germanies i la república valencianes serien la flor del desert que sorgiria sobre els llots que cobrien un paisatge desolat.
