“La Catalunya actual és en gran part el resultat de l’aventura cubana, una barreja de rauxa, treball, esclavitud, violència i refinament”. La frase de Joan Santacana, autor de Cuba i els catalans. De botiguers a negrers (Albertí Editor, 2025), descriu de forma sumària i precisa la relació entre els catalans i l’illa caribenya durant l’etapa colonial que acaba amb l'ensulsiada de l’Imperi espanyol del 1898. És una història amb capítols "incòmodes" protagonitzats per uns catalans "bona gent" que en determinat moment van esdevenir "una raça cruel", però que "sense ells Barcelona seria més lletja i això els ho hem d’agrair", reconeix Santacana, arqueòleg, museòleg, catedràtic de Geografia i Història i professor jubilat de Didàctica de les Ciències Socials a la Universitat de Barcelona. El seu interès per Cuba neix per les històries d’un besavi, Ramon Mestre Giró i el seu germà, el Panxo, indians que van viatjar a l’illa a mitjans del segle XIX.
Precisament, el recorregut que proposa Santacana en el llibre arrenca cap al 1850, tot repassant la presència de catalans en els negocis del cafè, el tabac i el sucre, fins a arribar a l’esclavisme. En aquest fenomen l’autor s’hi endinsa per identificar qui van ser “els negrers de casa nostra” i descriure en què va consistir el tràfic d’éssers humans, activitat poc honrosa sobre la qual reposa la prosperitat de moltes famílies catalanes que en aquella època van esdevenir immensament riques. La majoria d’aquestes famílies mantenen els seus arxius tancats a l’accés dels estudiosos en la matèria, com ha recordat l’antropòleg Gustau Nerin, autor del llibre ja descatalogat Traficants d'ànimes (Pòrtic, 2017), i que aquesta setmana ha acompanyat Santacana en la presentació pública del seu llibre a la llibreria Altaïr de Barcelona.
La petja catalana a Cuba era ja ostensible cap al 1840, com ho evidencia, per exemple, a Viaje a La Habana l’escriptora i novel·lista cubana María de las Mercedes Santa Cruz y Montalvo, comtessa de Merlín, que Santacana recull en el seu llibre: "(...) a l’Havana no hi ha poble; sols hi ha amos i esclaus. Els amos es divideixen en dos grups: la noblesa propietària i les classes mitjanes comercials. Aquests, en la seva major part, són catalans, que encara que arribats a l’illa sense patrimoni, acaben per fer-se rics; comencen a prosperar per la seva indústria i economia i acaben per apoderar-se dels millors patrimonis i heretats".
Qui marxava a Cuba i per què?
Els capitals amassats d’una manera o altra gràcies als negocis lligats a la colònia cubana -des dels més decents als més immorals- tenen alguna cosa a veure amb la transformació social i econòmica que a la meitat del segle XIX es va produir a Catalunya, amb l’inici de la revolució industrial o l’era del vapor. Els catalans que van marxar a Cuba, sobretot de poblacions costaneres, escapaven de la misèria a la recerca d’oportunitats: Catalunya havia començat el segle commocionada pels enfrontaments militars, primer amb la guerra de la independència, iniciada el 1808 i que va acabar amb l’ocupació de tot el Principat el 1811, i a continuació amb les guerres carlistes, que van afectar el país en dos períodes: 1846-1849 i 1872-1876.
Aquesta realitat marcada per la pobresa i la violència podrien ser els factors que van facilitar que entre la “bona gent” que va marxar a Cuba també hi hagués qui es transformés en la “raça cruel” que va entrar en el negoci dels esclaus, en diferents categories i nivells d’implicació, omplint el buit deixat pels anglesos, que van abandonar l’activitat no per qüestions humanitàries sinó perquè el seu desenvolupament industrial i la nova maquinària van fer innecessari l’ús d’esclaus. Santacana remarca que, per una banda, els primers beneficiaris del negoci eren “els de dalt”, -és a dir, la reina Isabel II i el seu marit, Francesc d'Assís de Borbó-, i els capitans generals -representants de la corona a l’illa- i, per l’altra, els que feien el transport, la compra i la venda d’esclaus. En un tercer nivell, hi ha “els que s’havien de tacar les mans, marcar els esclaus i comptar els que es morien [durant la travessia]”. No hi ha testimonis gràfics de l'esclavisme més enllà de gravats antics, “tampoc material fotogràfic” tot i que el 1850 la fotografia ja s’havia introduït a l’illa, recorda per la seva part l’antropòleg Gustau Nerin.
Un negoci clandestí
El 1807 el Regne Unit prohibia el tràfic d’esclaus i el 1833 en va prohibir la tinença. Els britànics no només ho van prohibir sinó que també van passar a perseguir-ho: les explotacions de les plantacions de canya de sucre al Brasil i Cuba eren una competència dura i els esclaus eren la seva principal mà d’obra. En aquest context, els catalans van ser un actor secundari, explica Santacana a ElNacional, recordant que tot i les prohibicions el negoci va continuar en marxa clandestinament. En període de prohibició, 600.000 esclaus van ser traslladats des de l’Àfrica fins al Carib. Els catalans suposen “un percentatge notable” en el negoci dels negrers, però “no és el més important”, sosté Santacana, que assenyala també les flotes del Cantàbric i del port de Cadis. Els catalans estaven ben situats per prosperar en el negoci perquè tenien ja “una tradició de mar i navegació cap al Carib”. Sota l’impuls de la monarquia espanyola, els negociants fan els diners per armar les flotes i tenen els contactes i coneixements bancaris per traslladar els diners d’un costat l’altre, explica Santacana.
Després hi ha els capitans dels vaixells, “els que s’encaren amb els africans, d’aquests en coneixem molts perquè no sempre s’amagaven -en la seva classe social ser esclavista no era un problema excessivament greu- i són els que els britànics agafaven, per això sabem els noms, perquè els interroguen i tenim els atestats”. En canvi, és més complicat seguir la pista dels “capitalistes del tràfic”. “D’aquests no en sabem tantes coses, en el seu estatus ser un negrer està mal vist, és poc acceptat, molts es casen amb senyores de classes altes i fins i tot aristòcrates, vigilen molt la seva imatge i no deixen rastre”. En aquest grup s’hi inclourien figures com Joan Güell, que tot i el seu origen humil va esdevenir el pare fundador de la important família barcelonina. El seu rol en l’esclavisme és discutit, però el que no es pot amagar, recorda Santacana, és que va presidir el Cercle Hispà Ultramarí, un grup de pressió antiabolicionista i també contrari a la independència de Cuba. “No volien passar com a negrers, però, si mires el context, van acabar sent com negrers”.
Catalans amb Espanya i contra els EUA
La independència de Cuba és un altre dels capítols que Santacana explora en el llibre per situar el rol que hi van tenir els catalans, que s’enfronten aquí a una altra veritat “incòmode”. “Una part important de la població catalana va donar suport a la guerra d’intervenció espanyola perquè Cuba era la vaca que donava la llet i no hi ha poble de la costa que no tingui gent a l’illa”, explica l’historiador. Això fa que els catalans estiguin plenament alineats amb els interessos del Regne d’Espanya. La immensa majoria de catalans a Cuba eren partidaris de la guerra, formaven part de les milícies i els batallons que els amos dels “ingenios” armaven. “La monarquia sempre va tenir el suport dels catalans a Cuba”, sentencia Santacana.
A causa de la guerra amb els Estats Units pel domini de Cuba, es va generar un ambient “hipernacionalista espanyol” a Catalunya, on fins i tot es van organitzar manifestacions que desfilaven per les Rambles per donar suport a les forces espanyoles i es va produir un assalt al consolat dels Estats Units de Barcelona. La superioritat nord-americana va acabar de pressa amb els espanyols, destapant una inferioritat de la qual en principi alguns catalans no n’eren del tot conscients. Quan es destapa la realitat la reacció dels catalans és el retret a un exèrcit que no ha pogut defensar la “vaca de la llet”. A partir d’aquí sorgeix l’interrogant de per quina raó els catalans necessiten Espanya. “Mentre la reacció a la resta de la península és una mena de depressió moral a Catalunya representa el contrari, un redreçament en termes de nacionalisme”. Aquí és quan comença el moviment del regionalisme o regeneracionisme, que anirà derivant “cap a posicions cada cop més nacionalistes”. Tot plegat, posa en evidència que si Espanya no hagués perdut Cuba “el nacionalisme català hauria tardat a sortir”, conclou Santacana.