No es pot parlar de la història de la música electrònica del nostre país sense parlar de la màkina, i no es pot parlar de la màkina sense parlar del llegendari duo Pastis & Buenri, qui avui dia són l’evidència que aquest gènere està més viu que mai. Després de l’època daurada de la màkina als noranta i 2000, posteriorment patir una davallada als 2010 que la va relegar a un encara mític Flying Free per tancar festes de poble, la màkina ha tornat a brillar i ha passat a tenir a aquests dos grans representants sobre escenaris de la talla del Primavera Sound o la Sala Apolo, on van fer dos sold out.
El retorn d’aquest gènere es fa més palpable amb l’obertura de la Pastis & Buenri Store, la botiga al barri de Sants que han obert fa un parell de mesos els DJs catalans. Un lloc on es pot tornar a sentir l’aura d’aquells epicentres de la màkina com la Sala del cel, el Xquè o el Pont Aeri.
On ens trobem ara mateix?
Ara mateix som a la botiga de Pastis & Buenri Store, diguem que és la seu del makinero i hardcorero de Barcelona. El punt de trobada, on tot surt, on tot neix.
I què podem trobar aquí, a la botiga?
Pastis: Aquí podem trobar des de samarretes de Pastis & Buenri, del Xquè, de Pont Aeri, Colliseum… També hi ha banderes, pòsters, marxandatge. I, a part, les classes de DJ que fem a vinil i a CDJ.
Buenri: Això és una part de les coses que pots trobar. Una mica el que es ven als clubs, l'article de festa.
Creieu que posar una botiga ara a Barcelona evidencia un retorn o renaixement de la màkina?
Buenri: És un a més a més, perquè crec que ja està clar que ha tornat. Després del confinament, ha sigut com un boom del hard en general, ja no només la màkina. Perquè tant el hardcore com la màkina, ara funcionen. Vull dir, està tot a gas.
Menciones el confinament. Com el vau viure artísticament?
Buenri: Per mi, i crec que pels dos i per tots els artistes, va ser un pal gegant. Molt fort. Va ser la ruïna total. Però alhora, mira com són les coses, crec que va ser el que va reactivar-ho tot una altra vegada. Creiem que la generació Maxi-Cosi, que li diem nosaltres, estava allà amb ganes de sortir.
Nosaltres hem defensat la màkina a mort i som bakales a mort. Som més de pista que de cabina
Com era el dia a dia?
Pastis: Home, estàs confinat a casa, no pots sortir, no pots entrar… I vam pensar que si fèiem directes i mescles... A la gent, ja que estava angoixada a casa, li donaríem una mica d'alegria. Vam fer moltes sessions. Hi havia dies que en feies dos o tres. Era cafè, cafè, cafè, sessió rere sessió, des del matí fins que baixava el cafè a la nit i podia dormir.
Buenri: La gent ens trucava. Ens enviava àudios quan anunciàvem a la nit: "Eh, sessió Pastis & Buenri!". I ens enviaven fotos dient: "Ja ho tenim tot preparat", amb els cubates, el gel... Crec que va ser una cosa supermegaxunga a nivell personal. Va ser molt dur, però alhora va ser el renaixement de tot.
Pastis: Sí. Semblava que es moriria, que la cosa estava malament, i de cop i volta, cap amunt. Després del confinament, a gas tot. Ara tenim moltíssima feina, més que mai. Potser va valer la pena que l’escena es posés malament per poder tornar a créixer.
Per als que no estan familiaritzats amb aquest món, d’on sorgeix la màkina?
Buenri: De la Ruta del Bakalao. Nosaltres som una mica els hereus, els que hem continuat l'estil. Perquè el 93, el 92, tots punxàvem una miqueta el mateix. No hi havia tanta ramificació musical. Nosaltres vam seguir una mica el llegat aquest del Bakalao fins al dia d'avui. Nosaltres hem defensat la màkina a mort i som bakales a mort. Som més de pista que de cabina.
Pastis: Sempre diem que som millors clients que DJs.
Com va néixer aquest duet?
Pastis: Ens vam conèixer amb 15 i 16 anys al Psicodromo.
Buenri: Jo vaig començar al Pont Aeri. Ens va fitxar el Nando Dixkontrol, que va ser una miqueta el nostre referent al principi. Flipàvem com feia mescles. Volíem fer allò. I quan va plegar el Nando, va sorgir l’opció. Jo coneixia el David, que aleshores treballava a l’estiu al Distrito, a Canet. Li vaig trucar fent-li la proposta del Pont Aeri.
Pastis: Sí, la Sala del cel em va dir: "David, quan tornis del Distrito has de posar aquesta música", i no vaig voler acceptar. No em semblava just, si jo era qui els omplia la sala. Al final volien canviar de rotllo i ja està. I del Distrito al Pont amb el Buenri.
Buenri: Ens vam ajuntar i va ser Pastillas & Buen Rollo, que no ens vam posar el nom en conjunt intencionadament, sinó que ell era el David Pastillas, jo era el David Buen Rollo i junts… creàvem una miqueta de polèmica social.
Com recordeu aquesta època daurada de la màkina?
Pastis: Increïble, perquè al principi feies mescles i veies que la gent es tornava boja. A més, la música era molt bona, d'Alemanya, d'Itàlia, de Bèlgica…
Buenri: La música era molt rica en aquella època. Quan comences, ets jove, tens aquella energia, tot és molt especial.
Us heu sentit mai sota alguna mena de prejudici?
Buenri: Sempre, molt. El Primavera Sound potser va ser el que va trencar una mica aquest prejudici. Però vivim una mica de la mala època que va tenir aquesta música, perquè sí que és real que va haver-hi una època en què el radicalisme, pel que fa al feixisme, es va introduir molt en aquest món de la màkina i ens vam quedar una mica encasellats amb aquesta fama. Però, quan vam acabar la primera nit a l’Apolo fa un parell d’anys, que vam fer sold out, el cap de la sala es va quedar al·lucinant, com dient: "Aquesta gent és l'hòstia".
Pastis: La gent que ve ara, ve a passar-ho bé. Treballa, estudia cada setmana i després venen a cantar, ballar i a gaudir que déu-n'hi-do.
Recordeu el moment en què va començar la davallada de la màkina?
Buenri: Va acabar el 2011. No és que acabés, és que va arribar un final d'etapa. No hi havia companyies, no hi havia res. Al final tot és una cadena: si no hi ha indústria, no hi ha companyies, recopilatoris o la ràdio que donin suport… els productors deixen de fer música, tot va lligat. Qui es dedica a la música, si no té on vendre-la, deixa de fer-ne, i fa el tipus de música que li dona diners per viure. Perquè al final, tot i que t'agradi la teva professió, estàs per guanyar-te la vida. I el 2011 va haver-hi com un declivi total. També ens vam separar el 2010, i això també va ser una suma important. El tech house i el rotllo Matinée va començar a collar moltíssim, i això va ser el que va acabar amb la màkina. De fet, tots els clubs importants de hard van desaparèixer.
Ara, el nano que et balla techno, te'l trobes també ballant al concert de la Rosalía al Primavera Sound
I ara mateix, en quin moment creieu que es troba la màkina?
Pastis: Jo crec que és un moment molt dolç.
Buenri: Sí, perquè anàvem de baixada i, de cop i volta... Ara hi ha productors fent màkina, hi ha ràdios posant màkina... I això fa que la cosa continuï. Això i que als nanos d'avui dia els agrada. N’hi ha que ho han mamat tota la vida. Per això li diem la generació Maxi-Cosi, en el sentit que aquest nano ha estat des que era una criatura escoltant màkina, perquè era el que posaven els seus pares a casa. Aquest renaixement també és gràcies a aquests pares que li han donat continuïtat. A més, la generació d'avui dia no és tan sectària. Abans hi havia molt de sectarisme, de dir: "Jo soc de màkina, soc de hardcore, o soc de…". Ara el nano que et balla techno, te'l trobes també ballant al concert de la Rosalía al Primavera Sound, i això és guai.
Noteu diferències en el vostre públic actual comparat amb el d’abans?
Pastis: Sí, jo suposo que després del confinament hi ha hagut molta gent que volia sortir, no podia, i quan s'ha activat, hi ha hagut la màkina i surten a donar-ho tot, estan saltant, cantant, és increïble.
Buenri: Jo tampoc he notat una diferència, que diguis, ostres, és tan diferent ara. El que sí que noto és que la gent d'ara són molt més oberts a diferents estils, o sigui, que hi ha com un ventall més ampli, hi ha molt bona onda. Aquella merda d'època que vam viure amb els rotllos dels pelaos i històries rares, ara ja fa anys que no es veu, ara tot és bon rotllo.