El primer que convindria dir de Patria és que, més enllà de les cridòries virtuals i els anàlisis superficials (o directament elaborats sense haver llegit el llibre o vist la sèrie), no té vocació de polemista. No és, en cap cas, un producte dissenyat per a la provocació, o fruit d’una estratègia per incomodar ningú. És, ras i curt, una radiografia imperfecta però molt honesta del dolor, de la violència i les seves conseqüències, de la dificultat per tancar ferides quan ets part d’un conflicte que no has provocat. És el retrat de dues mares de realitats aparentment contraposades, però agermanades pel dol, el patiment i la impossibilitat de tornar enrere. La mirada d’aquestes dues dones és l’eix del llibre de Fernando Aramburu i de la sèrie que l’adapta, i és a partir d’elles que s’articula un discurs tan valent –per necessari i poc tractat a la ficció espanyola– com equànime. Veure en ella i les seves presumptes analogies una tendenciositat política té més a veure amb la ceguesa o la ignorància que amb les veritables intencions de llibre i sèrie.
La sèrie Patria és el retrat de dues mares / HBO
Patria és, en essència, un recorregut pels racons quotidians que configuren el dolor, que arriben a posar en dubte el concepte de llar i d’arrelament. Els seus responsables no dediquen més temps del necessari al context polític i social (apuntat en notícies, sovint captades al vol, relatats en titulars simplistes per bustos parlants), sinó que aboquen tots els esforços de producció a descriure els interiors de dues famílies marcades per ETA. És a dir, que més que centrar-se en l’ona expansiva del conflicte, treballen amb atenció al detall els seus ressons íntims. En aquest sentit, el millor de la sèrie creada per Aitor Gabilondo és la dialèctica entre les seves dues protagonistes, expressades mitjançant els seus costums i aquells gestos que resumeixen la seva gestió d’un present ple de cicatrius. No és rodona, dèiem, perquè sovint incorre en alguns clixés de posada en escena (la pluja com a recurs permanent per subratllar la malenconia) i l’ús de flashbacks explicatius sovint va en detriment de l’aposta per la subtilesa, però és evident que Patria trenca uns quants motllos a l’hora de resseguir els racons inexplorats de la nostra Història.
El conflicte es mostra des de l’interior i cap a l’interior, perquè justament són aquestes seqüeles les que estan cridades a ser més difícils de guarir. Per això la sèrie bascula entre el drama i la tensió contingudes, gairebé com si en qualsevol moment la paraula, o la seva omissió, ho hagués de fer saltar tot pels aires. Pateixes mentre la mires, perquè sap apel·lar a veritats no pronunciades i que tenen molt a veure amb la nostra manera de concebre conceptes com el perdó o l’empatia. Una fita, aquesta, que deu molt a l’extraordinària aportació de les actrius Elena Irureta i Ane Gabarain.